MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 25 de desembre de 1918, dia de Nadal, neix a les Casas de la Esparteña, a la barriada minera de Las Menas, a Serón (Valle del Almanzora) l’anarquista, anarcosindicalista i resistent llibertari Antonio Malpica Ramos

Poblat miner de Las Menas, a Serón.

El 21 d'abril de 1946 participà amb Ramon Vila Capdevila, Francesc Sabaté Llopart, Aurelio Martí, Josep Gay i José en un transport d'armes (metralletes, municions i explosius) des de Costoja a Banyoles, passant per l’Hostal de la Muga, a Sant Corneli de Ribelles des de Vila-roja, veïnat de Costoja a la frontera del riu Muga. El grup passà prop de Sant Julià de Ribelles, pel coll de Principi, pel coll de Bassegoda i per Lliurona, a l’Alta Garrotxa, fins a Falgars i cap a Besalú fins arribar a Banyoles. 

Viatjà en autobús el 25 d’abril al matí fins a Girona i després anà a Barcelona i Berga. 

  

Antonio Malpica Ramos:   

El 25 de desembre de 1918, dia de Nadal, neix a les Casas de la Esparteña, a la barriada minera de Las Menas, a Serón (Valle del Almanzora, Sierra de Filabres, Almeria, Andalusia) l’anarquista, anarcosindicalista i resistent llibertari Antonio Malpica Ramos. El seu pare es deia Ramón Malpica i la seva mare, Francisca Ramos.

Arran de les vagues mineres de 1930 i 1931 a Serón molta gent del municipi marxà a treballar a Catalunya. Antonio Malapica va anar a treballà de miner i de cuiner a Cardona (Bages). Militant a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) feia de miner a la mina Nieves fins a 1939, ja que pel seu ofici no hagué d’anar al front.

Exiliat a primers de febrer de 1939, s’integrà al grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) on hi participava Francesc Sabaté Llopart, al qual conegué aquells primers anys d’exili. Era un noi fort i decidit, familiar de la militant llibertària María Martínez Sorroche, nascuda al seu poble i que també es traslladà a Catalunya.  

El 21 d'abril de 1946 participà amb Ramon Vila Capdevila, Francesc Sabaté Llopart, Aurelio Martí, Josep Gay i José en un transport d'armes (metralletes, municions i explosius) des de Costoja (Vallespir) a Banyoles (Pla de l’Estany), passant per l’Hostal de la Muga, a Sant Corneli de Ribelles (Albanyà) des de Vila-roja, veïnat de Costoja a la frontera del riu Muga. El grup passà prop de Sant Julià de Ribelles, pel coll de Principi, pel coll de Bassegoda i per Lliurona, a l’Alta Garrotxa,fins a Falgars (Beuda, Alta Garrotxa) i cap a Besalú (la Garrotxa) fins arribar a Banyoles. Tots eren veterans en aquetes tasques guerrilleres menys Aurelio Martí, un jove aragonès, nascut en 1925,  desertor del servei militar obligatori en el franquisme, doncs destinat a Barcelona havia fugit amb la seva novia, de Banyoles, i s’havia establert amb ella a Vilallonga de la Salanca (Rosselló). El 7 de juliol de 1949 Aurelio Martí va caure abatut per la Guàrdia Civil a Alberuela de la Liena (Abiego, Aragó) durant una altra missió guerrillera. El seu pare, militant de la CNT-AIT, havia estat afusellat pels franquistes. La família Sabaté havia llogat una casa a la Clapera, a dos quilòmetres de Prats de Molló i la Presta (Alt Vallespir), a tocar el riu Tec. La casa es deia la Soranguera i va ser la primera base d’operacions del grup d’acció per a l’Interior, a prop de la frontera. Des de Defensa de la CNT-Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili es va encarregar al grup passar una quantitat important d’armes passant per Banyoles. Aquell temps el secretari de coordinació de CNT-MLE era José Pascual Palacios. També havien d’eliminar el dirigent cenetista a Barcelona i confident policial de Quintela, que provocava moltes detencions d’anarcosindicalistes, Eliseu Melis, cosa que no resulta no gaire fàcil en diverses ocasions. El material bèl·lic es portà en un lloc segur de Banyoles per emprendre viatge en autobús fins a Girona (Gironès), on hi havia un enllaç de la resistència llibertària Exili-Interior. Els cinc guerrillers havien d’agafar en diferents horaris l’autobús a Girona el 25 d’abril. Era dia de mercat a Banyoles, una circumstància que generava mota mobilitat entre les dues ciutats. Sembla que per un indicació de Melis l’enllaç cenetista a Girona, en Farràs, aleshores fou detingut a Girona. Marxà en autobús fins a Girona amb l’autobús el matí d’aquell dia, acompanyat de José i Aurelio Martí. Mentre a Banyoles esperaven sortir en el següent autobús Vila i Sabaté, que tingueren un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil i hagueren de canviar el pla de sortida.

Segons el testimoni de José Torreblanca, El Galgo, de Cardona, visità aquesta població aquells dies de primavera de 1946. Havia viatjat de Girona a Barcelona.  

Antonio Malpica explicà, en 1974, al seu nebot Ramón Moragas Malpica que una de les vagades que havia passat la frontera del Pirineu es trobà de sobte amb una nevada i el fet de portar una cerilla li salvà la vida al poder encendre un foc.

Fou detingut el 12 de maig de 1946 en un control d’identitat a Barcelona per no tenir la documentació en regla des de 1939, quan deixà feina a la mina de Cardona i passà la frontera camí de l’exili. Alliberat al cap de poc, doncs no era reclamat per cap jutjat i era desconegut de Quintela, després de participar en dues expropiacions revolucionàries de la guerrilla llibertària va ser detingut de nou el 22 de juliol d’aquell any a casa de la seva germana petita al barri del Carmel de Barcelona. També fou detingut Moragas, el seu cunyat, que al cap de poc va ser alliberat al no tenir vinculació militant amb Antonio Malapica. Tingué la sort que Quintela desconeixia la seva vinculació amb el grup de Vila i Sabaté i amb els fets de Banyoles. D’aquesta manera evità la pena de mort en el seu consell de guerra sumaríssim celebrat a Barcelona, que el condemnà a 28 anys de presó. Internat al penal del Dueso, a Santoña (Trasmiera, Cantàbria) sortí en llibertat condicional en 1966. El 24 de juny de 1966 va quedar definitivament lliure de la condemna.

Mentre complia condemna al Dueso conegué la que seria la seva esposa, Irene Aurora Ubierna, Lola, que era de Cantàbria i participava en activitats clandestines antifranquistes. Quan sortí de la presó la parella es casà i s’establí a Barakaldo (Bilbo Handia, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria). No van tenir fills. Antonio Malpica treballà en una empresa que pintava vaixells, vagons de tren i gran naus. En 1974 el seu estimat gos es deia Sabaté, en record del seu amic caigut en combat. Estava orgullós de sortir en el llibre de Téllez, Sabaté, que havia adquirit. Admirava l’obra de Federico García Lorca. Es mostrava solidari amb les víctimes del franquisme d’aleshores a Euskal Herria.

El 17 de gener de 1988, a 30 metres de casa seva, a Barakaldo, mentre passava un pas zebra, una noia que acabava de treure el carnet de conduir en comptes de tocar el fre del seu automòbil accelerà i l’embastí. Antonio Malpicas Ramos morí a l’acte.