Manifestació d'alumnes del liceu agrícola de Tesà

Les armilles grogues, una finestra d'oportunitat per frenar el neoliberalisme.  

El moviment de les armilles grogues posa sobre la taula els problemes lligats a l’augment de les desigualtats socials i qüestiona la legitimitat del govern d’Emmanuel Macron, que augmenta la repressió per aconseguir aturar unes protestes que ja fa gairebé un mes que duren. 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 11/12/2018   

Tesà (Plana d'Illiberis, Albera, Rosselló, comtat de Rosselló).-   

Manifestació ahir dilluns d’uns 80 alumnes del liceu agrícola de Tesà (Plana d'Illiberis, Albera, Rosselló, comtat de Rosselló), denunciant la manca de pressupost que pateix el liceu, així com els locals i les instal·lacions i les infraestructures vetustes, com el terreny d’esport o l’internat.

Entre els seus motius de còlera, també l’alça del preu de la inscripció a la universitat, la reforma del BAC, la manca de coherència entre el seu ensenyament (respecte a l’ecologia abans de tot) i el seu medi ambient, com per exemple els pesticides utilitzats pels agricultors del voltant. 

Les armilles grogues, una finestra d'oportunitat per frenar el neoliberalisme   

Llegim a DIRECTA que el Govern francès va anunciar un augment de la taxa sobre el dièsel i la gasolina el passat 24 de setembre. Per aquest motiu, a principis d’octubre, el transportista Éric Drouet creava un esdeveniment a Facebook incitant a bloquejar amb cotxes les rotondes i les àrees comercials de tot el territori. “Parlant amb un company de feina, ens vam adonar que n’estàvem farts de totes aquestes taxes. Aquesta última sobre la gasolina era la taxa que sobrava”, explicava Drouet al canal televisiu BFMTV. Molt aviat, la proposta va esdevenir viral i un altre transportista –anònim– va proposar a tots aquells que tenien previst acudir a les concentracions posar una armilla groga sobre el para-xocs del cotxe com a símbol distintiu. Finalment, el passat 17 de novembre unes 290.000 persones vestides amb una armilla groga van dur a terme bloquejos viaris a més de 700 punts arreu de l’Estat francès.

Des d’aleshores, alguns punts del territori han estat ocupats dia i nit i cada dissabte s’han celebrat manifestacions massives. Actualment, les zones més afectades són la Bretanya, la Vall del Loira, els Alps, Normandia i Aquitània. Curiosament, aquestes províncies corresponen a l’anomenada “diagonal del buit”, amb un índex demogràfic negatiu –cada any perden habitants– i considerablement perjudicades per la desertificació rural, en part causada per la recentralització dels serveis impulsada les darreres dècades des de l’administració pública. Els comerços es troben en grans zones comercials als afores dels pobles, mentre van tancant les oficines de correus, les línies de tren –des del 1945 s’han suprimit més de 10.000 km de vies– o els centres de salut. Tal com explica el demògraf Hervé Le Bras: “Hi ha un malestar lligat a la desaparició dels serveis públics que va molt més enllà de la pujada del preu de la gasolina, un sentiment d’aïllament i el fet de no ser escoltat. És aquest el que podríem identificar com el mínim denominador comú que tenen de les persones que han pres partit en el moviment de les Armilles Grogues, fet que implica una important varietat d’opinions polítiques.”

“Ja n’hi ha prou” 

Efectivament, definir políticament al moviment de les Armilles Grogues resulta força complex, ja que s’ha constituït de forma espontània, al marge de qualsevol partit polític, sindicat o associació. Per a la sociòloga Monique Pinçon-Charlot, és un moviment que “s’ha construït sobre una base de classe social, les classes més empobrides per les progressives reformes neoliberals durant aquests últims 30 anys. L’armilla groga els permet identificar-se com a treballadores precàries, persones amb pocs mitjans que hem abandonat sobre una carretera. Amb l’armilla groga, aquesta classe invisibilitzada esdevé visible”, explicava a la cadena Konbini News. Aquest empoderament s’ha fet en un primer moment de manera molt visceral. Durant la manifestació del 8 de desembre, testimonis expliquen que es van apuntar a la crida del 17 de novembre a causa d’un sentiment d’injustícia, de rebuig, de “fins aquí hem arribat”. De fet, un dels principals eslògans de les trobades i manifestacions és un senzill “y’en a marre” (ja n’hi ha prou).

Moltes persones s’estan mobilitzant per primera vegada, com en Paul, un jove comerciant de neveres que ha vingut sol a la plaça de la Bastilla: “feia temps que tenia en mi un sentiment d’injustícia però abans mai havia sortit al carrer per protestar. Per mi no servia de res. Però al final m’he cansat de ser passiu i des que vinc a les mobilitzacions sento que estic fent alguna cosa”. El Vincent ho té molt clar: “a mi no em faria res esforçar-me per pagar més taxes si veig que realment està servint per mantenir els nostres hospitals, les nostres escoles… però quan veus que el govern ha suprimit l’Impost sobre la Fortuna [taxes per a la població més rica, conegudes per l’acrònim ISF], un Senat que no ens serveix per res, els sous vitalicis dels parlamentaris… és que no té cap lògica que després ens demanin a nosaltres, els petits treballadors, que ens esforcem més. És totalment injust”. Hi ha una barreja de sentiment d’injustícia social, però també de desesperació: “jo avui he vingut perquè no sé com sortir-me’n, treballo cada dia i no arribo mai a finals de mes. I ara el Govern està dient que pujarà la taxa del carburant… si jo ja m’estic ofegant amb les taxes actuals!”, explica la Christelle. Tant el seu nom com el de tots els testimonis de persones que prenen part de les protestes i apareixen en aquest article han estat modificats per raons de confidencialitat fruit del temor a la repressió que l’Estat ha llançat contra les mobilitzacions.

Tot i aquesta heterogeneïtat, el moviment ha anat articulant una sèrie de reivindicacions polítiques que van més aviat en el sentit d’una política social d’esquerres. Busquen principalment una major repartició de la riquesa: abaixar les taxes, augmentar el salari mínim a 1.300 euros, renacionalitzar les companyies de gas i electricitat, restablir l’ISF, abolir els privilegis dels parlamentaris o acabar de manera efectiva amb l’evasió fiscal. Alhora, també reivindiquen més qualitat democràtica, amb l’aplicació de mesures com els referèndums d’iniciativa popular, el reconeixement del vot en blanc o una major transparència judicial. El passat dijous 29 de novembre, es feia una crida multitudinària per una “convergència de les lluites” a la plaça de la República, amb antics militants del moviment Nuit Debout, plataformes antifeixistes, ecologistes i altres col·lectius en lluita com, per exemple, les treballadores de correus –en vaga des de fa més de mig any– o treballadores del sector ferroviari. S’hi van sumar diputats de la France Insoumise i sindicats. Al final de la trobada, tots els presents anunciaven que se sumaven al moviment de les armilles grogues.

Política de la por

Si el moviment ha tingut força impacte des del principi, la jornada del passat 1 de desembre va ser totalment inèdita a la capital francesa. En ple centre econòmic de París, prop dels Camps-Elisis, la plaça de l’Òpera i el Louvre, esclataven una sèrie d’aldarulls que van deixar vitrines destrossades i saquejos de botigues, cotxes incendiats i inclús edificis cremats, majoritàriament bancs. Segons un balanç de la Cambra de Comerç i d’Indústria, més de 200 empreses van patir degradacions materials i l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va xifrar entre 3 i 4 milions d’euros les pèrdues en mobiliari urbà. “D’aquesta manera s’ha atacat directament al poder. No han anat entre Nació i Bastilla, un recorregut que passa per barris més populars, sinó que estaven als Camps-Elisis. Just al costat de l’Elisi. Normalment són els dominants qui imposen una violència simbòlica però en aquest cas la violència simbòlica s’ha invertit en contra de la figura de Macron”, explica Pinçon-Charlot.

Davant d’aquest gir simbòlic, el Govern francès va anunciar la suspensió de les taxes sobre el carburant i la congelació dels preus de l’electricitat i del gas durant 6 mesos. Un gest que no va satisfer en absolut l’ampla majoria del moviment de les Armilles Grogues. Durant els dies previs a la manifestació del 8 de desembre, els editorials dels principals mitjans de comunicació al·ludien a una situació “d’anarquia” i de “guerrilla urbana”, fent una crida a no mobilitzar-se anunciant que hi podrien haver “víctimes mortals”.  “Tot s’articula al voltant de la directiva del retorn a l’ordre i a l’autoritat. Estan generant un clima de por que acredita el punt de vista policial i legitima la violència d’Estat”, analitzava Pauline Perrenot a l’observatori crític dels mitjans, Acrimed.

I és que el 8 de desembre, 34 estacions de metro van ser clausurades. Tots els edificis ubicats en un perímetre de 2 quilòmetres en ple centre de París i a les zones a prop de République i Bastille estaven tancats –edificis públics, museus, comerços, cafès, etc.–, creant un clima d’apocalipsi. A més a més, el ministre de l’Interior va canviar d’estratègia duent a terme “mesures preventives per limitar els incidents”. Això va comportar prop de 2.000 persones identificades prèviament i durant les mobilitzacions per les forces i cossos de seguretat, de les quals 1.082 a París. De totes elles, 1.700 van ser detingudes provisionalment, segons la Fiscalia de París. I és que, amb un desplegament de 89.000 policies –8.000 a la capital– es van establir controls dins les estacions, peatges d’autopistes i al Périphérique, la important artèria que rodeja París. “A la que veien que tenies gotes hidratants, màscares o ulleres per protegir-te dels gasos lacrimògens i de possibles càrregues policials, se’t t’enduien”, explica l’Adrien. Des del passat 1 de desembre, Macron no havia fet cap declaració respecte a la direcció que prendria el govern respecte a les reivindicacions de les armilles grogues. Tanmateix, dilluns 10 de desembre va comparèixer per anunciar una pujada de 100 € del salari mínim, una baixada dels impostos a les pensions de menys de 2000 € i una recuperació de les hores extres sense impostos declarant que s’està en situació d'”urgència social”.

Macron, posat a prova 

Des de l’inici del moviment de les armilles grogues, la popularitat d’Emmanuel Macron no ha deixat de caure, passant d’un 23% d’opinions favorables a un 18% en dues setmanes, segons un sondeig de YouGov. I és que cal recordar que, comptabilitzant el conjunt de les xifres electorals –abstencions, vots en nul, vots en blanc– Macron tan sols va obtenir 17% dels suports a la primera volta de les presidencials i un 39,79% a la segona, quan es va enfrontar a Marine Lepen. D’aquesta manera, per a una àmplia majoria de francesos, Macron és un president per defecte que els hi ha permès evitar que la líder del Front Nacional arribi al Govern. Per altra banda, tot i que es va presentar com un candidat liberal-social, en cap moment ha demostrat implementar polítiques socials, cosa que ha desencantat bona part del seu electorat.

I és que en tan sols un any i mig, el govern de Macron ja ha dut a terme nombroses reformes neoliberals alineades amb les directives europees, accelerant de manera inèdita el procés de debilitament dels serveis públics i de precarització de la societat: reforma del Codi del treball, retallades del sector públic, privatització del sector ferroviari, llei d’estrangeria, selectivitat arbitrària a l’entrada de les universitats i apujada dels preus per les estudiants extraeuropeus, entre d’altres. Una sèrie de reformes que ha accentuat les desigualtats socials, en augment des de finals dels anys 90 i de manera més important des dels inicis de la crisi econòmica l’any 2008. Segons l’Observatori de les Desigualtats, el nombre de persones considerades com a “pobres”, és a dir, aquelles que guanyen menys d’un 60% de la renda mitjana a l’Estat francès, ha augmentat en 1,2 milions entre el 2004 i el 2014.

Per altra banda, un dels catalitzadors ha estat que Macron és considerat per bona part de la població francesa com un president “menyspreant”, element que en part explica una reacció tan visceral, mai abans vista. I és que moltes de les seves declaracions han fet polèmica. Per exemple, a principis del seu mandat, comentant unes obres en una estació de tren: “les estacions són llocs on et pots creuar les persones que han triomfat i les persones que són res”. Fent referència als militants en contra de la Reforma laboral, “no m’impressioneu amb les vostres samarretes, la millor manera de pagar-se un esmòquing és treballar”. Aquest estiu, responia a un home sense feina que es queixava de la seva situació, “però si hi ha feina a tot arreu, jo si travesso el carrer, us trobo feina de seguida”. Aquestes declaracions del tot desafortunades han propiciat la sensació generalitzada de tenir un president totalment desconnectat de la realitat social del seu país i de les necessitats seus ciutadans. I mentre Macron segueix en el seu mutisme, als carrers grafitejats de París una frase ressona a cada cantonada: “Qui sembra la misèria recull la ràbia”.