Havia nascut a Can Gaspar d’Orriols en 1903,
llogarret del municipi de Bàscara, del que va ser alcalde entre octubre
de 1936 i febrer de 1937.
 |
| En un portal d'Orriols un picapedrer en 1936 va marcar 'Incautado. Comité de Guerra CNT FAI', inscripció que fa uns anys un que va comprar la casa va fer esborrar per un altre picapedrer aquest testimoni històric, però encara es pot observar quelcom de les lletres. En 1977 un historiador nord-americà, acompanyat per M-D. Piñero, va fer unes fotografies que han fet perdurar el seu record. |
Genís Serrats i Hospital:
El 18 de novembre de 1938 morí a l’Hospital
Militar Núm. 3, a Manresa (Bages), el destacat propagandista
anarquista comunista revolucionari i actiu anarcosindicalista Genís
Serrats i Hospital, que havia nascut a Can Gaspar d’Orriols en 1903,
llogarret del municipi de Bàscara (Baix Fluvià,
Terraprim, Alt Empordà), del que va ser alcalde president del Consell
Municipal entre octubre de 1936 i febrer de 1937, en una família de
petits propietaris de pagès.
L’any
1936 Orriols tenia menys de 300 habitants, de fet Bàscara en tenia sols
853. Els pobles agregats a Bàscara són
Calabuig i Orriols. El municipi com altres pobles propers de pagès,
aparentment sense tensions, amb alguns grans terratinents, masovers,
petits propietaris, persones que compaginaven el conreu de petites peces
pròpies amb la feina a jornal i jornalers, la
possessió de la terra determinava el lloc de cadascun a la societat. La
imatge que es te d’Orriols d’abans de la revolució del 19 de juliol de
1936 és la d’un poble despolititzat, governat, des de sempre, per els
cacics de la
Lliga d’en Cambó, però a partir de febrer d’aquell any es reorganitza al municipi de Bàscara la
Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), clausurada durant el
Bienni Negre, i hi havia relació entre gent d’Orriols, com en
Genís Serrats, i el mestre de l’escola racionalista de Salt (Gironès),
l’anarquista Expèdit Duran, el nom que es va donar al comitè de Bàscara
el juliol de 1936,
Comitè de Guerra CNT-FAI d’Oficis Diversos, denota ja una
forta influència cenetista. Hi havia decennis, per no dir segles, de
dominació dels cacics locals, d’abusos en el pagament de la renda de la
terra, de desnonaments, d’impagats,
de frau en el repartiment dels beneficis de la terra i d’imposicions
clerical. Tot això acompanyat, sens dubte, de dosis de violència física o
institucional i amb el record recent de les repressions, durant la
dictadura del general Miguel Primo de Rivera i
arran del Sis d’Octubre de 1934.
Gràcies a gent com Genís Serrats, dit
Gaspar, Enric Massanes, dit Costal, o Genís Puig, dit
Mariets, entre altres anarcosindicalistes, l’estiu de 1936, un
grapat de veïns, menys d’una vintena, del municipi, especialment
d’Orriols, majoritàriament petits propietaris de terra agrícoles, van
decidir posar la societat rural potes enlaire,
fins el punt, com va escriure Josep Peirats (La CNT en la Revolución española,
3 volums 1952-1953), aquell temps de collita de blat, es va establir,
fins el maig de 1936, el comunisme llibertari a nivell de consum (“tirar del montón”
diu Peirats), més enllà de la col·lectivització agrària del Decret de
la Generalitat del 25 d’octubre de 1936. Els petits propietaris
revolucionaris, disposats a col·lectivitzar la seva terra, no va ser un
fenomen exclusiu d’Orriols i tot el terme municipal
de Bàscara, va ser generalitza l camp català, per exemple al poble
proper de Garrigàs (Baix Fluvià, Terraprim, Alt Empordà) es va produir
una col·lectivització semblant i, desprès de maig de 1937, malgrat el
desembarcament contrarevolucionari del
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a l’Ajuntament i
la devolució de terres als antics propietaris els col·lectivistes de
Garrigàs van resistir, en bona part, la pressió en contra.
El
Comitè de Guerra CNT-FAI d’Orriols i els seus entorns, l’estiu de
1936, i l’equip de govern del Consell Municipal de Bàscara, presidit
per Genís Serrats a partir del 24 d’octubre d’aquell any i fins el 31 de
gener de 1937, va endegar un seguit
de canvis socials importants, van abolir la separació de sexes a
l’escola i van revisar tot el material escolar que consideraven
reaccionari. Van crear, del no res, una Conselleria de Cultura dins del
Consell Municipal i una mena de servei social, dirigit
a ancians sense recursos i als refugiats. Per ordre de la Generalitat,
es va enderrocar el campanar de la església d’Orriols a fi de recuperar
les campanes per la industria catalana de guerra. En l’aspecte econòmic
es van col·lectivitzar totes les terres i
edificis del municipi, amb la idea d’abolir la propietat privada, els
petits propietaris de terres i habitatges els podien conservar en
usdefruit, sempre que fos suficient el treball familiar per conrear-les,
no podent llogar-la ni vendre-la, seguin el procés
català de municipalització. Es va fer una rebaixa generalitzada del 50%
en els lloguers i van expropiar cases i locals dels propietaris fugits o
absents, aquestes van servir per acollir els refugiats que començaven a
arribar.
Genis
Serrats era un petit propietari agrícola, amb fortes inquietuds socials
i culturals, i unes dots organitzatives
importants. Després del ple municipal de 31 de gener de 1937 conservà
la regidoria de Defensa i Seguretat Interior, regidoria que es dissolta
pel vot contrarevolucionari dels regidors de la
Unió General de Treballadors (UGT), que de fet eren stalinistes del
PSUC, i d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Mentre que el primer tinent d’alcalde (“Conseller 2on”) és Josep Pujol (CNT-AIT). La
CNT-AIT va perden poder al municipi i a finals d’abril de 1937 hi
ha una nova remodelació del Consell Municipal, on la petita burgesia
contrària a la col·lectivització agrària i a la municipalització de
l’habitatge aconsegueix set regidories
(5 ERC i 2 PSUC), mentre que la CNT-AIT es queda solament amb tres regidors (Genís Serrats, Interior; Enric Massanes, Sanitat, i Josep Pujol, Serveis Públics).
D’aquesta manera s’arriba a les jornades de Maig de 1937, on els stalinistes i republicans burgesos són apartats del
poder durant uns dies, controlant l’edifici de l’ajuntament la CNT-AIT i la
FAI. En mig dels combats d’aquells dies, a Bàscara van morir el 5 de maig els stalinistes, militants del
PSUC-UGT, Tomàs Andreu i Aircat, capatàs de peons de carreteres, i Jaume Brengaret i Batllori, peó de camins.
El testimoni de l’historiador i terratinent de la
Comunió Tradicionalista (CT) Ferran Viader i Gustà es clar per
demostrar que les execucions dites “incontrolades” al món de pagès
l’estiu de 1936, fetes per pagesos i rabassaires, que la reacció
atribueix al “Comitè d’Orriols” es falsa. Potser
algun pagès o rabassaire del municipi de Bàscara, però no en nom del
comunisme llibertari, que s’estava implantant tot seguint l’acord del
propi dictamen del
IV Congrés de la CNT-AIT, celebrat a primers de maig de
1936 a Saragossa (Aragó). És indecent i pervers l’atribució que
s’atribuí per part de la Generalitat i les forces contrarevolucionàries
burgeses i stalinistes en 1937 (i
després pels franquistes i que encara dura a nivell d’historiadors
acadèmics) s’estén a tots els cadàvers trobats en la “zona d’influència
d’Orriols”, que inclou una pila de municipis Bàscara, Calabuig,
Llampaies, Tarradellas, Vilademuls, Vilafreser, Orfes,
Espinavessa, Foixà, en total més de 50 morts, els que es van poder
identificar, van sortir, en la seva major part, de les presons de
Figueres(Alt Empordà), Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i Girona,
alguns conduïts per milicians que vigilaven la presó
i la majoria per grups exaltats arrel del bombardejos navals de Roses
(Alt Empordà) i altres llocs de la Costa Brava pel creuer franquista
Canarias. Amablement i sense que aquest que redacta la memòria se
li demanés res sobre la guerra, ja que es tractava d’una conversa sobre
temes d’història de l’entorn del Baix Fluvià, el ja difunt de la
Comunió Tradicionalista, Ferran Viader i Gustà, que havia
albergat clandestinament durant el tardofranquista el rei carlí Carlos
Hugo de Borbón-Parma i la seva esposa, a casa seva,
Can Viader de Parets de Dalt, a Parets d’Empordà (Vilademuls,
Baix Fluvià, Terraprim, Pla de l’Estany) ens va revelar, amb presència
de la seva simpàtica esposa, que l’estiu de 1936 l’habitatge fou
assaltat per un piquet rabassaire, que ell
pensava que procedia de Sant Climent Sescebes (Albera,
Alt Empordà) i entorns, territori d’estanyols, parts del Pirineu
Oriental, vinyes i olivars, res a veure amb l’anarquisme social i més
aviat format per pagesos de l’entorn d’ERC.
Quan ell i el seu pare volien fugir per una finestra del menjador, una
sala situada al primer pis del casal, uns trets van tocar al seu pare,
que va morir, i en Ferran Viader va poder arribar fins a
Can Perruca, on hi havia la seu del Comitè, essent acollit
i amagat pels anarquistes. Ferran Viader va manifestar que de sempre
havia tingut una estima per Genís Serrats i considerava que era una bona
persona que no es mereixia
les acusacions de crims que se li atribuí. Cal aclarir que la família
Viader no era de la
Lliga d’en Cambó, era descendent de remences del segle XV, membre del
Real Estament Militar de Girona/Catalunya i carlina.
La
gent del poble el recordava llegint i debatent sobre temes socials i
polítics amb els seus veïns des de molt jovenet.
Havia estudiat i la primavera de 1936 un grup d’amics llibertaris
compartien una casa de pagès d’Orriols en forma de comunitat
--segurament a
Can Costal--, segons un seu company també intel·lectual
anarquista, fill de Regencós (Baix Ter, Baix Empordà), que de l’exili
francès passà a l’Uruguai, després d’una incursió guerrillera a
l’Empordà, establint-se a Perpinyà (Plana del Rosselló,
Rosselló) durant el tardofranquisme, durant la dictadura militar a la
República Oriental, amic nostre durant el tardofranquisme. Aleshores, el
19 de juliol aquests amics van pensar que era l’hora d’implantar el
comunisme llibertari al terme de Bàscara mentre
buscaven recursos i requisaven armes, aixecant una mena de barrica a la
carretera N-II, just a Can Perruca, per controlar políticament el
trànsit de mercaderies i persones enfront els feixisme en una situació
bèl·lica (salut pública o ordre públic socialista
revolucionari d’autogestió generalitzada).
Sabem
que a partir de la contrarevolució burgesa de Maig de 1937 en Genís
Serrats es va amagar quan fou perseguit l’estiu
de 1937 pel jutge de l’Audiència de Barcelona sobre cementiris
clandestins, el gironí Josep Bertran de Quintana (quadre destacat d’ERC i francmaçó), i el maig de 1938, quan l’anarquista i ex alcalde president del Consell Municipal de l’Escala
(Baix Ter, Alt Empordà), amb l’aval d’ERC i la CNT-AIT,
des de 1937 Rafael Torres i Bofill treballant de voluntari en la Caixa
de Reclutes de l’Exèrcit Popular de la República, a petició de la
CNT-AIT i la FAI, on entre altres coses va acollir i ajudà
Genís Serrats, destacat anarquista i president del Consell Municipal de
Bàscara (Alt Empordà), en representació de la
CNT-AIT, fins poc després de les jornades de maig de 1937, tot
aconseguint documentació falsa i anant així camuflat al front, una
vegada a Girona va anar a sopar amb en Torres i el seu amic Expèndit
Duran, segons en revelà l’ex-alcalde de l’Escala,
oncle avi del militant comunista llibertari Miquel-Dídac Piñero. Va ser
ferit lluitant al front, segurament fent de soldat de l’Exèrcit Popular
de la República en la
26 Divisió, comanda per Ricardo Sanz, i va morir a causa de les
ferides a l’Hospital de Manresa (Bages) el 18 de novembre de 1938, als
35 anys. Segons Torres corria el rumor que va ser ferit mortalment per
un stalinista en un atemptat premeditat,
cosa que s’ha pogut comprovar.
Entre
el 3 i el 10 de maig de 1937, a Girona, es van produir forts
enfrontaments i nombroses morts tan entre els partidaris
de la revolució socialista com entre els de l’Estat capitalista. També a
Figueres i a Cadaqués (Cap de Creus), on moriren militants del
PSUC. En aquests enfrontaments van participar el d’Orriols amb
l’assalt i ocupació de l’ajuntament de Bàscara. Es pot afirmar,
especialment si llegim les cròniques del diari gironí del
Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), L’Espurna, a
l’Alt Empordà hi va haver una mena de dictadura autogestionada i
socialista llibertària del proletariat de fet durant una setmana.
Desprès del cop de maig el procés revolucionari és desarticulat, el POUM --força implantat a pagès per
herència del Bloc Obrer i Camperol (BOC)-- va patir la repressió directa i la exclusió política institucional republicana. La
CNT-AIT va ser foragitada de l’alcaldia de Girona i de la de
molts pobles, perdent la hegemonia política. Les col·lectivitats
agràries van ser anul·lades, retornant les terres als antics amos, o
passant a mans dels ajuntaments o de la Generalitat...
i els grups més socialment radicals van ser perseguits judicial i
policialment. A Orriols, Calabuig i Bàscara els grans propietaris van
abandonar la col·lectivitat fent-la inviable i el municipi va ser ocupat
per la Guàrdia d’Assalt de la República que va
restablir “l’ordre republicà”. El Sindicat d’Oficis Diversos d’Orriols i el seus entorns, de la
CNT-AIT, fou dissolt i els seus membre empresonats, fugits o al
amagats al front. Finalment entre 4 i 6 dels seus membres van ser
afusellats per els franquistes, alguns van anar a l’exili i d’altres van
passar llargs anys a les presons.
Els dies 19 i 20 de maig de 1937 foren detinguts no gaire lluny de Bàscara els militants de la
CNT-AIT i citats a declarar davant el jutge Vidal Lecha, a
Girona, Josep Pou, Alfons Joher, Joan Cos, Genís Baró (afusellat pels
franquistes a Girona el 28 de juliol de 1939), Josep Pujol i Rossend
Barbosa. No obstant, el 28 de maig d’aquell
any aconseguí aplegar-s’hi de nou en el Sindicat d’Oficis Diversos de
la localitat de CNT-AIT cert nombre d’anarcosindicalistes tot fent una
crida a reconstruir el
Front Popular Antifeixista al municipi i pobles dels entorns. La
CNT-AIT va intentar aconseguir entrar al veí Ajuntament de Saus,
Camallera i Llampaïes (Baix Fluvià, Terraprim, Alt Empordà). A Bàscara
durant els mesos de juny i juliol de 1937
la CNT-AIT va intentar entrar de nou al Consell Municipal de Bàscara,
petició que fou rebutjada per l’alcalde republicà amb el pretext cínic
que no podia ésser a causa que aquesta militància cenetista havia
participat en “els Fets de Maig” i que es tractava
d’una “sucursal” del “Comitè d’Orriols”. Finalment, el mateix va passar en el cas del Consell Municipal de Saus.
El juliol de 1936 el
Comitè de Guerra s’havia establert a Can Costal i gràcies
al fet que en Genís Serrats mantenia una relació d’amistat personal, amb
anys de tertúlies i debats polítics, socials i culturals amb el seu
propietari de
Can Perruca, en Parer, la propietat agrària més gran d’Orriols,
al marge de la discrepància política. Així l’agost d’aquell any
s’utilitzà aquesta casa, estratègicament situada en la N-II, la
carretera entre Girona i la frontera del Portús (Vallespir).
El domini d’aquest punt de mobilitat, com afirma l’historiador Josep
Maymí i altres (Entre la violència i el conflicte social. Els comitès antifeixistes de Salt i Orriols en el context de la Guerra Civil 1936-1939, Maymí, Josep,
Biblioteca Serra d’Or, P.A.M., Barcelona, 2001;
La revisió del mite: el comitè antifeixista d'Orriols, Maymí, Josep; Turró, Xavier i Ros, Josep.
Revista de Girona, número 183, 1997.), “suposava controlar tots els moviments de cotxes i carros que hi passaven”. A més,
Can Perruca “era un lloc de parada obligatòria, amb barricades i
obstacles que així ho disposaven. Les barricades estaven fetes amb sacs
de sorra”. Duran un mes la família Parer seguí treballant la terra i
compartí l’estada amb els revolucionaris,
que llogaren dues cuineres d’una família més aviat pobre d’un mas
proper (foren perseguides amb el franquisme, segons el testimoni de
Carme Perpiñà). Segons Maymí, “la presència del gran propietari de la
casa i la inexistència de represàlies contra la seva
persona van originar conflictes entre els membres del Comitè d’Orriols i
alguns comitès forans. Aquest fet només s’entén per amistat i respecte
que unia ‘Gaspar’ i el senyor Parer. Ambdós havien compartit tertúlia i
discussió política abans de la guerra” (pàgines
38 i 39 de Maymí, 2001). Tot plegat, junt amb el testimoni de
terratinent carlí Ferran Viader, demostra clarament que Genis Serrats i
els seus companys d’Orriols i pobles veïns van ser (i encara són)
víctimes de tota mena de calumnies i falses acusacions,
quan el terror agrari de l’estiu i tardor de 1936 fou cosa de
rabassaires i pagesos republicans víctimes de la repressió de l’Estat
després del
Sis d’Octubre de 1934.
Si vols saber més:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada