Carmen Alcalde, periodista i feminista

Durant el franquisme cofundà la revista progressista gironina Presència, que solament va poder dirigir durant dos anys i mig, quan la comprà el Bisbat de Girona  

 

Lluís Bosch Martí   [Diari de Girona 20.11.2018]  

 

Dedicat als periodistes gironins Artur Vinardell Roig , Prudenci Bertrana , Carles Rahola , Jordi Vilamitjana i a Núria Cadenas ; i a les biblioteques gironines, que a penes hi ha cap llibre de la Carmen Alcalde.

L’amic Joaquim Torra, sempre alerta sobre la publicació de nous llibres sobre Girona i els gironins, ens ha sorprès parlant-nos, entusiasmat, de la lectura d'El grito y la mordaza, la desgracia de ser periodista, de Carmen Alcalde. Gironina de soca-rel, nascuda el 1936, per tant avui té uns 83 anys intensament viscuts, soferts per les seves inquietuds existencials i sortides polítiques, sempre autèntica, rebel i inconformista. La Carmen evoluciona d'una família nacional catòlica burgesa, educada en un col·legi de monges, passà de ser franquista a militant comunista del PSUC. Des de jove sempre admirà la figura del Crist, Jesús que fa fora els fariseus del temps, el que se solidaritza sempre amb els pobres, explotats, perseguits pels poders i dèspotes de cada època. Carmen Alcalde, com el periodista alemany Wallraff, ha realitzat un periodisme compromès i radical de denúncia social, política i econòmica. Per això fa sempre uns reportatges molt punyents, molt crítics amb els interessos, hipocresies, conservadorisme de les reaccionàries classes dirigents hispàniques.

Continua la repressió i marginació de les veus de la premsa més crítica, Carmen Alcalde, estudia filosofia i periodisme a Barcelona i a Madrid. En els seus primers anys, el seu romanticisme literari li fa escriure diversos llibres de poesia, escrits en castellà, com quasi totes les seves obres, reportatges, tot i ser d'una família catalana gironina, Alcalde, ens recorda tots els que estudiàrem en les escoles franquistes.

Llegir, escriure, resar, cantar, era tot en castellà. Això ens marca de per vida, i després els més inquiets que evolucionàrem cap al marxisme i les idees socialistes vam esdevenir internacionalistes i per nosaltres el catalanisme era la cultura i la llengua de la burgesia, com va escriure J. Solé i Tura, en el seu polèmic llibre titulat: Catalanisme i revolució burgesa, llegit pels militants de Bandera Roja, PSUC i tots els grups troskos i maoistes partidaris de la revolució permanent mundial.

I la Carmen Alcalde i la seva amiga M. Rosa Prats, després d'uns anys dels seus estudis, formen l'encara Girona grisa, negra, clerical i franquista, dominada per funcionaris, botiguers, comerciants, futurs especuladors immobiliaris i militants d'Acció Catòlica i de l'Opus Dei.

Conquistaren Manuel Bonmatí, petit banquer exmilitant de la Lliga, periodista de l'antic Diario de Gerona, el qual serà el primer editor accionista de la futura revista Presència, que, junt amb les revistes Triunfo i Cuardernos para el Diálogo, foren les revistes més progressistes de l'Estat espanyol. Durant els dos anys i mig de direcció d'Alcalde i de Prats, convertiren Presència en la revista més progressista de l'Estat espanyol, llegida pel món estudiantil d'esquerres de la Barcelona antifranquista i democràtica. Per aquest motiu li van començar a caure multes del Govern Civil gironí, que feren agafar por al seu temorenc i bon Sr. Bonmatí, que, també pressionat per les forces vives gironines, va decidir acceptar l'oferta de compra secreta de Presència per part del bisbe Jubany que li havien ofert els joves de Vida Catòlica de Girona, els Joan Ribas, N. J. Aragó i Francesc Ferrer, que al cap d'uns anys els homes apostòlics de l'Església gironina es quedaren el Punt Diari, i al cap d'un temps els regalaren la capçalera de Presència, que dirigia l'excapellà Pere Madrenys.

A partir d'aquestes dates, Carmen Alcalde inicia el seu calvari d'èxits i fracassos periodístics. Cal remirar que com a professional sempre denuncia, critica, defensa la manca de llibertats, injustícies i repressions. Aquests esperit crític i social de compromís amb els més necessitats l'ha portat a una ruptura permanent, primer amb els poders estatals i la censura en l'època franquista, de no acceptar les pressions dels directors ni dels grups empresarials que controlen la major part dels mitjans de comunicació hispànics.

Per qüestions de finançament econòmic no pogueren seguir publicant una de les millors revistes dedicades a les dones com Vindicación Feminista amb Lídia Falcón. La problemàtica d'explotació i manca de llibertats i igualtat econòmica, laboral, sexual, entre dones i homes, que ha sigut un dels seus principals temes per escriure sobre la vida i la històries de les dones al llarg del temps i de la vida quotidiana.

Per tot aquest gran historial de compromisos crítics i socials, hem volgut escriure aquest article d'homenatge a la Carmen Alcalde d'un vell gironí dissident dels antics poders oficials franquistes, als nous reformats Pujolistes, Nadalistes, Puigdemont’s, Torra’s, etc.

Bibliografia de Carmen Alcalde: Poesia, No huiste, Madrid 1959; El rostro sobre la tierra, Madrid, 1960; Esta es mi carne, Madrid, 1960; El feminismo ibérico, amb M. A. Capmany, Barcelona, 1970; La filosofía, Barcelona, 1972; La mujer en la Guerra Civil española, Madrid, 1978; Cartas a Lilith, Barcelona, 1978; De cómo leer el periódico, Barcelona, 1971; Federica Montseny, Barcelona, 1983; Montserrat Caballé, Barcelona, 1990; Mujeres en el franquismo, Barcelona, 1996; Hierba fuerte, poesia, Barcelona, 1996; Vete y ama, Barcelona, 2010; Amar se escribe breve, Barcelona, 2016 i El grito y la mordaza, memòries, Barcelona, 2018.