Joan
Pinsach i Soler:
El 22 d’octubre de 1939 l’anarcosindicalista de Santa
Pau (la Garrotxa) Joan
Pinsach i Soler, de 41 anys, fou afusellat al mur del cementiri vell de
Girona a primera hora del matí, junt a tretze llibertaris més i altres
condemnats a mort en consells de guerra sumaríssim a la plaça militar de
Girona que, igual que aquest company, van
ser conduits des del seu empresonament al Seminari tot passant el
comboi de la mort pel carrer del Carme. Havia nascut a Can Dansa, la
casa familiar, Santa Pau l’1 d’abril de 1898, feia de pagès i militava
en la
Confederació Regional del Treball de Catalunya - Confederació Nacional del Treball
(CNT-AIT).
A
l’abril de 1937 serà escollit alcalde de Pau de Sert (on Sert fa
referència al riu Ser), nom laic
del municipi en aquells temps revolucionaris, el cenetista Joan Pinsach
i Soler, que romandrà en el càrrec fins poc abans de la finalització de
la guerra a Catalunya, quan el gener de 1938 va incorporar-se furant
poques unes setmanes a files en l’Exèrcit Popular
de la República espanyola als 40 anys. L’estiu de 1936 es presentà al
poble una grup pagès foraster, es va dir que procedia de Quart
(Gironès), amb la finalitat d’executar dretans i cacics que havien
denunciat pagesos i altres veïns durant la repressió que
es generà arran de l’insurrecció d’octubre de 1934 a causa de la
qüestió agrària i els contractes de conreu, a Santa Pau toparen amb
l’oposició revolucionària de la
CNT-AIT, amb Joan Pinsach Solé, que, junt amb altres
anarcosindicalistes, foragità els forasters i evitant, doncs, un augment
de les víctimes mortals a l municipi, especialment dins el grup de les
classes mitjanes
i altes definides com a cacics i els grans propietaris rurals. En molts
casos, com l’Escala (Alt Empordà), en aquest cas enfront uns pagesos
forasters que volien matar el rector catòlic Carles Costa, s’imposà
l’acord de l’acord comunista llibertari del cenetista
Congrés de Saragossa de maig d’aquell any, en que es defensa la lliure
de determinació de cada comuna (Comuna Lliure), fent fora, armes en mà
intrusos armats.
La
revolució social també es traduí en la col·lectivització dels rams de
la construcció i la fusteria,
així com la col·lectivització gestionada pel Consistori d’alguns boscos
del municipi. El setembre de 1936 el Consell Municipal imposà una multa
de 10.630 pessetes als ex-alcaldes Paulí Triadú i Josep Plana Camps i a
la resta de la Corporació del període 1931-1933
com a resultat de “que durant els anys en que van desempenyar el càrrec
es cometeren actes que redundaren en perjudici del poble”. L’adveniment
a Santa Pau de la República del 14 d’Abril de 1931, a diferència de les
grans ciutats i el Parlament de Catalunya,
no modificà el Consistori municipal. De fet, els primers alcaldes del
període republicà esdevindran alhora alcaldes els primers anys del
franquisme --Josep Plana Camps i Joan Aubert Solanich--. Les eleccions
legislatives de 1933 van ser guanyades en vots per
ERC, però la majoria al consistori restava encara sota les sigles de la
Lliga i la Dreta Agrària, així com la victòria en les
eleccions municipal el gener de 1934 fou per la dreta local. Els Fets
d’Octubre de 1934 es van traduir, com arreu del Principat, en la
suspensió temporal dels
regidors d’ERC i la redacció en castellà de les actes municipals, mentre que en les eleccions de febrer del 36 el
Front d’Esquerres aconseguí el 28,1% dels vots. Els informes de la Guàrdia Civil dipositats a la
Causa General franquista sobre les eleccions ens expliquen que “los dirigentes más destacados
del Frente Popular fueron:
Juan Pinsach Solé, presidente, Carlos Vilarrasa Masjoan,
Buenaventura Garrigolas Girgas, Francisco Masó Batlle, Pedro Hospital
Corominola, Pedro Doga Neres, por cuanto dirigían la agrupación
Centro Republicano Agrario”. El mateix informe assenyala que
“las autoridades locales pertenecían a las derechas y su
comportamiento fue bueno, perteneciendo a las izquierdas el Juez, que
también se comportó bien”.
Així, la política municipal restava sota la influencia dels grans propietaris i la pressió exercida
des de pràctiques properes al caciquisme. El setmanari comarcal
Esquerra, editat per ERC, publicà en les seves pàgines un
petit article on denunciava la situació que es visqué en el municipi el
dia dels comicis electorals: “en aquest poble la pressió realitzada pels
elements
caciquils fou de les més revoltant i vergonyoses. S’arribà a l’extrem
de donar, als votants, paperetes visiblement marcades per tal de poder
comprovar quins ciutadans, i quins no, votaven a gust dels cacics del poble. La gent, com si es tractés
de bens, foren acompanyats a votar fins davant mateix de les urnes”.
Per tant, la ruptura social a l’Ajuntament no arribà fins a partir del 19 de juliol de 1936 amb el
fracàs a Catalunya del cop militar feixista.
El dia 22 de juliol s’ocupà l’ajuntament i es creà legalment el
Comitè de Milícies Antifeixista local, depenent del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, pactat entre la
CNT-AIT i la
FAI amb el Govern de la Generalitat i el
Front d’Esquerres i UGT i
URC arreu del Principat.
El 17 d’agost de 1936 es creà un nou Consistori, amb tres regidors i alcaldia d’ERC
(Josep Curós Colobrans, alcalde entre el 17 d’agost del 36 i l’abril del 37), tres per a la
CNT-AIT, dos del
PSUC, un del POUM i membre d’URC, formant d’aquesta
manera el Consell Municipal de Santa Pau. El Consell Municipal,
encapçalat per Joan Pinsach i Solé, va endegar projectes
de gran transcendència i rellevància. Fou precisament el Consistori que
impulsà la construcció de la murada del castell, donant la fisonomia
actual al poble, eixamplament del pont amb la instal·lació d’una
plataforma de formigó, construcció de les carreteres
dels veïnats dels Arcs i Costes de Simó, construcció del pont de
Rocanegra, aprovació del projecte per portar aigua potable a la vila,
etc.
La
primera vegada que un soldat de l’exèrcit franquista trepitjà territori
de la demarcació de Girona
va ser el 31 de gener de 1939, quan el l’exèrcit franquista ocupà les
poblacions de Blanes i Lloret de Mar, a la Selva marítima. Cinc dies
abans les tropes franquistes s’havien fet amb la ciutat de Barcelona, i a
partir d’aquests moments van caure successivament
sota control de la IV Divisió de Navarra totes les ciutats i
viles de les comarques gironines: el dia 3 de febrer de 1939 Santa
Coloma de Farners (les Guilleries, la Selva), el 7 Olot (la Garrotxa),
Figueres (Alt
Empordà) el 8, etc. El divendres 10 de febrer de 1939 les tropes
franquistes ocuparen tota línia de la frontera catalana amb l’Estat
francès, des de la Baixa Cerdanya a l’Alt Empordà, i es declarà,
oficialment, la fi de la guerra a Catalunya. a Catalunya i
s’inaugurava la llarga nit
franquista,
donant pas a una situació de terror en forma de persecucions,
afusellaments, empresonaments
i altres formes de repressió. A Santa Pau van entrar els feixistes el 7
de febrer de 1939 i immediatament es va nomenar alcalde Juan Aubert
Solanich, que ja havia estat alcalde en diferents etapes. L’endemà al
matí es celebrà una victòria amb una missa a la
plaça Major i després es reuniren a l’ajuntament el nou alcalde, els
majors contribuents i les persones addictes al
Glorioso Movimiento Nacional per tal de crear una Gestora
Municipal. El 22 de març de 1939 es celebrà la primera sessió ordinària.
A banda de constituir el nou Ajuntament i el nomenar Miguel Juanola i
Benet com a secretari,
destaca, per ordre del Govern Militar,
la formació d’una comissió per confeccionar les llistes de persones presumptament d’esquerres o que
haguessin col·laborat amb el Front Popular. Per tant, queda clara la sistematització i institucionalització de la repressió franquista ja des dels seus inicis. “Acto
seguido se acuerda por unanimidad que la comisión que se debe
constituir para la formación de las listas de todos los individuos de
filiación izquierdista o que hayan colaborado con el llamado ‘Frente Popular’
la
compongan los vecinos siguientes: Ramon Fábrega, Jaime Roura, Lorenzo
Palomé, Francisco Orri, Daniel Fábrega, Narciso Bartrina, Juan Vallmajó y
Manuel Colomer Salavedra, cuyas relaciones serán inspeccionadas por la
Junta nombrada en la sesión anterior”.
La posterior sessió del 25
d’abril acordà “por
unanimidad designar al concejal Isidro Font Canal instructor para la depuración de los funcionarios de este Ayuntamiento”,
així com la
dimissió de l’alcalde provisional, que fou substituït per Fidel Batlle i
Jordà. Finalment, la sessió ordinària del 26 d’abril de 1939 acordà
novament el nomenament de sis persones “honorables
y solventes” (José Boada, Antonio Buch, Rafel Delgà, Jaime Turón, Juan Asperó i Juan Masdeu, juntament amb el cap local de les
FET i de les JONS, Pedro Plana Jordà) encarregades d’elaborar les
llistes de personatges d’esquerres o que haguessin col·laborat amb
l’Ajuntament durant el període la Guerra Civil “al
efecto de llevar a cabo el embargo de todos sus bienes e incautación de sus cuentas corrientes”.
Els informes elaborats per aquesta comissió es tracten de 66 fitxes on s’acusa a un total de 45 persones
(Joan Guix Fàbrega, Agustí Vinyles Roure, Carles Vilarrasa
Masjoan,
Samuel Triadú Roca, Esteve Triadú Roca, Miquel Triadú Croses, Conrat
Torrent Caritg, Carles
Sargatal Masó, Llorenç Sargatal Boix, Joan Sala Serrat, Andreu Roig
Corella, Isidre Roca Jordà, Rafel Prats Roig, Martí Prat Broch, Isidre
Prat Caules, Baldomer Porta Batalla, Juan Planella Codina, Àngel Pla
Puigvert, Pere Neres Ayats, Francesc Moiset Bayé,
Francesc Massó Subiras, Josep Masies Carig, Lluís Guillaumes Xart,
Josep Güell Girgas, Lluís Grabulosa, Jaume Feixas Serra, Pere Falguera
Verdaguer, Francesc Dumenjó Bardera, Rossend Doga Neres, Josep Curós
Colobrans,
Juan Cros Verdaguer, Joaquim Costa Serrat, Simó Compta Coromina,
Joan Pinsach Soler, Josep Pinsach Coromina, Jose Picart Plana,
Joan Ollé Sala, Miquel Clavaguera Serra, Bonaventura Garrigoles Girgas,
Narcís Feixas Torró, Joan Berga Boix, Miquel Arbet Clara, Julià Ambàs
Domènech
i Josep Rodríguez Javaloies), un 22,5 per mil de la població. Hi
consten tots els membres que formaren part tan en el
Comitè
Antifeixista
com en el futur Consell Municipal, així com els funcionaris locals
(secretari, agutzil, jutge), sindicalistes i milicians. A la part
superior de la fitxa es troben les dades personals, l’afiliació
político-sindical o els càrrecs ocupats abans i després del
juliol de 1936. A la zona central, la més important, es descriu la
conducta i els delictes comesos durant la “dominación roja” així com els béns que posseeix i el seu valor aproximat en pessetes. Finalment, les fitxes
finalitzen amb el concepte que es mereixen els acusats (“malissimo, malo, pessimo, regular, bueno”)
i el lloc on es troben en la data.
Les
llistes s’enviaren el 5 d’octubre de 1939 al Govern Civil, i per tant,
van ser elaborades del
tot segur entre els mesos d’agost i octubre, ja que Joan Ollé i Casas i
Rafel Prats Roig, afusellats el 28 de juliol del mateix any, consten
com a tal, mentre que Joan Pinsach i Soler, afusellat el 22 d’octubre
del mateix any, consta que encara és a la presó.
La posterior elaboració de la
Causa General a 1942 serà pràcticament calcada a aquests informes
de 1939. L’informe detallat per la Guàrdia Civil a 1942 narra els noms i
responsabilitats següents: “Se
organizó un Comité Revolucionario presidido por Andrés Roig Corella, formando parte del mismo José
Curós Colobrans, Lorenzo
Sargatal
Boix, Alfredo Colobrans Bosch, José Sala Serrat,
Fransico Masó Batlle, José Güell Girgas, Francisco Moyset Bayer, José
Pinsach Coromina, Simón Compte Coromina y José Picart Plana. Asesinos:
José Curós Colobrans, Juan Ollé Sala, Angel Pla Puigvert, Pedro Neras
Ayats, Rafael Prat Roig, Lorenzo Sargatal Boix,
Joaquin Costa Serrat. Inductores principales:
Carlos Vilarrasa Masjoan, Pedro Hospital Corominola”.
Tornant
a les 46 fitxes elaborades a partir de 1939 per una comissió de
santapauencs, aquests atribueix
bona conducta en un 20% dels casos. Entre els quals, el secretari jutge
Narcís Feixas, a Joan Berga i Boix --el darrer alcalde abans de la
guerra--, a Samuel Triadú Roca.
Esdevé paradigmàtic el cas de l’alcalde Joan Pinsach i Soler. Si bé en els informes es detalla el
seu comportament com a “malo”, alhora la comissió encarregada d’elaborar-los apunta que “su
actuación como alcalde no fue de las peores desconociéndose su
actuación en el comité, que según rumores no confirmados estuvo presente
en algún asesinato, y en la detención de otros”.
Durant
la Retirada de 1939 el company Joan Pinsach i Soler es va presentar al
poble, ja que poc temps
abans s’havia incorporar-se a files de la República, no sentint-se
culpable ni responsable de cap acte delictiu. Diferents companys del
municipi que enllestien el camí de l’exili havien trucat la porta de Can
Dansa oferint la possibilitat d’exiliar-se conjuntament,
i més quan Joan Pinsach Solé era qui guardava les claus del cotxe
incautat de Joan Plana. Tot i les ofertes de Josep Curós Colobrans,
Daniel Curós Batlle i altres santapauencs que emprenien el camí de
l’exili, Joan Pinsach declinà la possibilitat de l’exili,
creient en Santa Pau com el lloc que li corresponia. No obstant això,
en el moment d’elaborar aquests informes, a finals d’estiu de 1939, es
trobava a la presó del Seminari de Girona després de la denúncia contra
ell presentada a la caserna de la Guàrdia Civil
a Mieres (la Garrotxa) pel vilatà Miguel Juanola i Benet. Els informes
de la Guàrdia Civil, l’Ajuntament i els testificants (Pedro Plana i
Jordà, Fidel Batlle i Jordà) en el sumari del consell de guerra
sumaríssim a la plaça militar de Girona, a partir del
7 de juny, declaraven tots bona conducta de l’acusat durant els període
de la Guerra Civil. Tot i aquests avals, fou sentenciat a la pena de
mort al 14 de juliol de 1939, i finalment afusellat al mur del cementiri
vell de Girona el 22 d’octubre d’aquell any
després de rebre l’enterado del dictador Francisco Franco el 7 del
mateix mes. És més que evident que Joan Pinsach i Soler no fou
protagonista de cap acte de violència durant la guerra, sinó que fou
afusellat senzillament pel càrrec polític d’alcalde president
del Consell Municipal, que ocupà entre l’abril de 1937 i el gener de
1939, quan marxa per unes poques setmanes al front.
Cinc santapauencs van ser afusellats pels franquistes, un va morir als camps nazis durant la Segona
Guerra Mundial interimperialista, i 23 morts al front republicà.
Mentre
els primers, els dirigents del Comitè Antifeixista, van marxar a
l’exili poc abans de l’entrada
de les tropes franquistes, seran els que per alguna raó es queden qui
patiran les conseqüències de la repressió franquista, amb l’afusellament
de tres dels quals (Joan Ollé i Sala, Rafel Prats Roig, Joan Guix i
Fàbrega) i la mort de Francesc Masó Subirats
mentre complia pena en el batalló de treballadors a Coll de Nargó (Alt
Urgell).
Entre
les 45 persones que apareixen als informes, i segons els mateixos,
només vuit resten al seu
domicili sense haver sofert cap represàlia. Es tracten de Narcís Feixas
Torro, Joan Cros Verdaguer, Miquel Arbat Clara, Lluís Grabulosa,
Baldomero Porta Batalla, Joan Sala Reixach, Carles Sargatal Masso,
Conrat Torrent Caritg i Agustí Viñoles Roura. Les 37
persones restants sofreixen la repressió franquista, així com altres
persones que no apareixen en aquestes llistes negres però que també
patiran la repressió. Nou persones es troben en el seu domicili després
de passar per la presó (Josep Massies Carig, Pere
Falguera Verdaguer, Rosend Doga Neres (Segurament error en el nom de
pila, ja que que es tracta de Pere Doga Neres. En Rosend era el seu
par), Joan Berga Boix, Josep Rodríguez Javaloies, Ricard Sargatal Massó,
Isidre Prat Caules, sidre Roca Jordà i Samuel
Triadú Roca).
Dos
santapauencs foren ja afusellats al mes de juliol de 1939 (Joan Ollé
Sala i Rafel Prats Roig),
mentre que a l’octubre fou afusellat també a Girona Joan Pinsach Soler,
i finalment tingué el mateix tràgic desenllaç Joan Guix Fàbrega.
Per
tal d’evitar semblants represàlies o dures penes de reclusió penal (per
“auxili a rebel·lió militar”
corresponien de 6 a 12 anys de presó; de 12 a 20 per “rebel·lió
militar”, i finalment de 20 a 30 anys o bé pena de mort pels acusats
d’”adhesió a la rebel·lió militar”) marxaren a l’exili almenys les
següents persones: Carles Vilarrasa i Masjoan --l’agutzil--,
Josep Curós Colobrans --alcalde entre l’agost del 36 i abril del 37--,
Miquel Clavaguera Serra (Miquel Clavaguera i Serra serà capturat per les
tropes
nazis i deportat al camp de concentració de Dachau, a Baviera, essent alliberat el 29 d’abril de
1945 per les forces aliades), Jaume Feixas i Serra –regidor--, Llorenç Sargatal i Boix --regidor i membre del
Comitè Antifeixista de Santa Pau--, Andreu Roig Corella --membre
del Comitè Antifeixista de Santa Pau--, Josep Sala Serrat i Miquel
Triadú Croses. També marxaren a l’exili altres santapauencs. Sorprèn
especialment
els germans Doga Neres de Masgallart: els quatre més petits, tots
residents a Barcelona, s’exiliaren a l’hexàgon francès: Lluís, Joan,
Margarita i Pilar, mentre que el germà gran, Pere, fou arrestat i
empresonat durant unes setmanes.
La
resta foren arrestats a presó després de rebre denúncia, i seguidament
hagueren de passar per
un tribunal militar que imposà dures i llargues penes de presó. A
bandes de les quatre execucions, Pere Neres Ayats fou condemnat a la
pena de mort però commutada a 30 anys de reclusió major; Josep Güell
Girgues, Josep Picart i Plana, Josep Pinsach Corominas,
Esteve Triadú Roca i Francesc Moiset i Bayer se’ls imposà reclusió
perpètua; també a Miquel Romañó i Solà, i Joan Fàbrega i Serrat,
naturals de Santa Pau i veïns de Riudaura i Sant Gregori respectivament;
Julià Ambàs i Domènech, i Francesc Massó i Subiràs,
a 30 anys de presó; Joaquim Costa Serrat i Joan Subiràs Llagostera a 20
anys de reclosió menor; Bonaventura Garrigoles Girgues, Joan Planella i
Codina i Simó Compte Coromina a 15 anys de reclusió menor; a Isidre
Feixas i Pujolàs, i Francesc Dumanjó i Bardera
se’ls imposà una pena de 12 anys de reclusió temporal; i finalment, a
Lluís Guillaumes Xart i Ramon Teixidor Riba a la pena de sis anys i un
dia de presó major. No hi hagué absolució per cap dels 23 santapauencs
jutjats.
La persecució no es va limitar a tots aquells que havien participat i col·laborat amb el
Comitè Antifeixista i l’Ajuntament format a partir de l’estiu de
1936. El 4 d’octubre de 1939 l’Ajuntament envia un llistat al Govern
Civil de Girona format per 27 persones, una nova llista negra, sota el
títol de
‘Individuos desafectos a nuestro glorioso movimiento nacional y que se hallan en estado de tibieza e indiferencia y muestran con
sus hechos y conversaciones frialdad y desagrado’. Es tracten de persones situades ideològicament a l’esquerra o bé senzillament no entusiastes
del nou règim. De fet, l’acusació més repetida en aquesta llista és “de ideas de izquierda”, “por sus conversaciones y entusiasmo por los rojos”, “principal
elemento de izquierdas en su barriada”, etc. La acusació més greu fa referència a “intervino en la destrucción de la del Santuario dels Archs y de S. Martin”. La llista està formada per personatges significatius
de la vida pública del municipi, com Vicenç Danés, ferrer del poble
i president de la
Comissió de Festes; Antoni Escolà, mestre durant la República; el sindicalista Aleix Bosch; en Quel Rialla, que regentava el cafè del
Centro, acusat de “de ideas de izquierda”; els germans
Daniel, Damià i Maria Curós Batlle, etc. Per primera vegada en aquesta
llista hi figuren dones, concretament nou. Es
tracten
de germanes, dones o companyes de: Francisca López Guàrida, companya del professor Antoni Escolà;
Enriqueta Sargatal Boix, germana del suposat coordinador del
Comitè Antifeixista de Santa Pau, membre de la
Unió de Rabassaires i exiliat a França Llorenç Sargatal Boix; Dolors Ollé i Sala, germana de Joan Ollé i Sala, milicià del
POUM afusellat a Girona el 28 de juliol de 1939; fins i tot en el
cas de Mercè Sargatal Coll, Maria Curós Batlle (esposa Llorenç Sargatal
Boix) i Maria Cordonat s’especifica “esposa era el presidente del
Comité”. Tot i que les acusacions són mínimes, van patir la
repressió franquista: figurar en aquests documents ja implicava aquella
repressió més subtil i intangible que un judici militar, però que es
podia apreciar
en la quotidianitat del municipi. Si resseguim la trajectòria personal
d’aquestes persones observem que algunes van patir presó, i fins i tot,
l’exili. Aleix Bosch Feixas es trobava a la presó d’Olot el 28 d’agost
de 1939, i posteriorment, s’hagué d’exiliar
a l’hexàgon francès, d’on ja no retornà mai més, morint al mes de maig
de 2008 a l’Estat francès. Aleix Bosch aconseguí sortir de la presó
d’Olot ben aviat per la relació familiar amb Miquel Feixas Serrat, que
ben relacionat amb gent del nou règim, aconseguí
els avals
suficients per alliberar-lo de la presó.
Sobre les delacions i denúncies, una vegada el jutge rebia els informes, citava els
testimonis
a declarar durant un dia concret a la ciutat d’Olot, per bé que alguns
declarants testifiquen
des de Santa Pau. A banda del denunciant, Miguel Juanola i Benet, els
testificants habituals foren també Pedro Plana Jordà14, Juan Plana
Jordà,
José
Plana Camps, Francisco Bartrina Feixas, José Boada Gasulla, Fidel
Batlle Jordà, Pedro Juanola
Ferran, Isidro Font Canal, Rafel Delgà Guix, José Bassols Geli, Manuel
Mateu Fàbregas i, en menor mesura, altres. En la totalitat dels consells
de guerra sumaríssims hi apareixen sempre els mateixos santapauencs que
testifiquen en contra de l’acusat, massa
sovint sota creences, conviccions i rumors, salvant alguns casos
específics en què el jutge cita a testificar a personatges relacionats
amb els delictes que se li atribueixen a l’acusat. Els judicis militars
franquistes es converteixen
en una farsa, esdevenint totalment invalidats en qualsevol judici legal, és a dir, les acusacions
procedeixen dels informes de l’Ajuntament, la Guàrdia Civil,
FET i de les JONS i dels qui testifiquen davant el jutge, però que
alhora, difícilment algú pot aportar proves consistents: el rumor i la
creença esdevenen una prova inculpatòria.
Durant
els anys de la República i la Guerra Civil, i els primers anys del
franquisme, la població
de Santa Pau va oscil lar sempre al voltant dels dos mil habitants. La
gran majoria es dedicava a l agricultura i als recursos que oferia el
bosc: en Joan Pinsach i Solé n era un d ells. A la vila existien petits
artesans, hostals, i aquelles persones que
es dedicaven a un ofici: traginers, un sastre, moliners, ferrers,
flequers, un sabater, carnissers, un parell de barbers i sobretot
paletes. Arran de la Primera Guerra Mundial interimperialista van
aparèixer els primers talers dedicats a la fabricació de sitges
i mitjons. Seguidament es situaven els propietaris de petits comerços
dedicats a la venda de queviures, al transport de carros i cavalls, i
finalment, un metge, un veterinari, el personal dedicat a l
administració i els mitjans i grans propietaris rurals.
Les famílies que van ostentar el poder durant els anys 20 amb la
monarquia d’Alfons XIII són les mateixes als anys 30 amb la República i
els anys 40, 50, 60 i 70 sota el franquisme la primera i única ruptura
que es produeix a les institucions públiques del
nostre municipi fou durant el període comprès entre el 22 de juliol de
1936 fins el 7 de febrer de 1939, en les quals participà de forma activa
Joan Pinsach i Solé.
Políticament,
una de les característiques de la política municipal santapauenca
durant el segle XX
fou la estratègia política que van practicar les elits municipals i que
podríem classificar com a accidentalisme institucional. En altres
paraules, la classe dirigent santapauenca s adaptà a les diferents
etapes i períodes del segle XX amb la finalitat de
mantenir el control del poder municipal. Les famílies que van ostentar
el poder durant els anys 20 amb la monarquia d Alfons XIII són les
mateixes als anys 30 amb la República i els anys 40, 50, 60 i 70 sota el
franquisme. Josep Plana i Camps va ser alcalde
durant els tres període: fou alcalde durant la monarquia, durant la II
República
i també amb el franquisme. Miguel Juanola Benet, el
secretari municipal i conegut pel seu conservadorisme reaccionari, és
també ben revelador. Es va mostrar monàrquic a finals de la Restauració a
través de la premsa local;
votà favorablement al referèndum sobre l’ Estatut d’Autonomia de
Catalunya de 1932 i finalment esdevé afiliat a
FET y de las JONS amb el franquisme fins al punt de ser distingit amb medalla commemorativa pel mateix règim franquista.
La
primera i única ruptura que es produeix a les institucions públiques
del municipi fou durant el
període comprès entre el juliol de 1936 fins el 7 de febrer de 1939, en
les quals participà de forma activa Joan Pinsach i Solé, quan per
primera vegada les classes subalternes treballadores i populars
assoleixen el control del consistori i altres organismes
de poder local. Aquesta és precisament la rellevància de Joan Pinsach i
Solé com a alcalde de Santa Pau.
L’adveniment
popular de la República al 14 d abril de 1931, a diferència de les
grans ciutats i el
Parlament, no modificà el consistori municipal. De fet, els primers
alcaldes del període republicà esdevindran alhora alcaldes els primers
anys del franquisme Josep Plana Camps i Joan Aubert Solanich. Així, el
nou Ajuntament escollit per sufragi universal
el 12 d abril de 1931 no suposà cap ruptura: la majoria de consellers i
l’alcalde mateix ja havien estat regidors del Directori durant la
dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Era un Ajuntament de
centredreta, exceptuant Josep Escarrà, afiliat a
Acció Catalana Republicana. Resulta curiós el resultat del
referèndum sobre l’Estatut de Catalunya que es celebrà el 2 d’agost de
1932 es van posionar a favor del sí: tots els votants, 496, van votar a
favor del sí,
no mostrant-se cap papereta en contra, en blanc o nul la. posicionar a
favor del sí. De fet, a nivell nacional fou aprovat satisfactòriament
per un 99% del total de paperetes. Les eleccions legislatives a Corts de
1933 van ser guanyades en vots per
ERC, així com la victòria en les eleccions municipal el gener de
1934 fou per la dreta local. Aquestes eleccions van ser d’allò més
disputades. La campanya es polaritzà a l’entorn de dues úniques
candidatures: la
dreta local es presentava sota les sigles d’Unió
Ciutadana, mentre que les esquerres es van aplegar a l’entorn de
Candidatura Obrera. Amb 224 vots, foren elegits de la
Candidatura Obrera Carles Vilarrasa Masjoan, Francesc Masó Subiràs i Ventura Garrigoles mentre que per
Unió Ciutadana, amb 303 vots, van sortir elegits Joan Aubert i
Solanich (alcalde), Joan Bassols Geli, Miquel Batlle Buch, Esteve
Pararols Guinó, Pere Juanola Ferran i Francisco Planella Planadevall.
Els fets d’octubre de 1934 es van traduir en la suspensió temporal dels regidors d’ERC
i la redacció en castellà de les actes municipals, mentre que en les eleccions de febrer de 1936 el
Front d Esquerres aconseguí el 28,1 % dels vots. La irrupció
pública de Joan Pinsach i Solé, nascut a Can Dansa l’1 d’abril de 1898,
té lloc durant la campanya per a les eleccions de febrer d’aquell any.
Joan Pinsach
i Solé no ocuparà un càrrec fins el 25 d octubre de 1936, quan entrà de
regidor/conseller al Consell Municipal de Santa Pau. En el Consell
Municipal de Santa Pau seva presidència s’anava assumint per torns. És
en aquest moment que irromp la figura política
de Joan Pinsach i Solé com a nou conseller de Santa Pau. Com a tal se
li encomanà la
Comissió de Proveïments, juntament amb Jaume Feixes Serra i
Llorenç Sargatal Boix. Com a membre de la comissió s’encarregà d abastar
la població dels recursos de primera necessitat, bàsicament queviures i
matèries
primeres, en un context marcat per una economia de guerra que
dificultava la projecció del seu càrrec. El 20 de novembre de 1936
assumí la presidència itinerant del Consell Municipal, que abandonà la
setmana següent seguint els seus estatuts. Joan Pinsach
i Solé va ser-ne elegit Alcalde- President a l’abril de 1937 amb nou
vots a favor i un en blanc. La
Llei Municipal Catalana del Govern de la Generalitat de Catalunya
ordenava la constitució dels ajuntaments d’arreu del Principat,
obligant a l’elecció d un alcalde i d’almenys dos tinents. Era el moment
en què desapareixia
l’antic Consell de Santa Pau per formar un nou ajuntament amb un
alcalde al capdavant. En aquest sentit, Joan Pinsach i Solé va ser-ne
elegit alcalde president a l’abril de 1937. La Guerra Civil no privà al
govern municipal encapçalat per Joan Pinsach Solé
d’endegar projectes de gran transcendència i rellevància. El primer de
gener de 1937 es destinà una partida pressupostària per a la construcció
d’un pont al veïnat de les Fages per tal de fer-lo més accessible a
tots els seus habitants. També es decidí la
construcció de les carreteres dels veïnats dels Arcs i la que s’enfila
per les Costes de Simó. A la vila, es remodelà el pont que travessa el
riu Ser a l’alçada del carrer del Pont amb la instal·lació d’una
plataforma de formigó per tal d’augmentar-ne l amplitud
i fer-lo així transitable als nous vehicles de motor. Igualment també
es construir una paret a la carretera per la part del revolt que va al
carrer del Pont. Continuant a la vila, s’instal·laren nous llums per tal
de millorar la il·luminació nocturna a la
Vila Vella i s’aixecà l’actual murada del Castell. El projecte més
ambiciós va ser la portada d’aigua potable a la vila. El Consistori
aprovà el projecte i la despesa pressupostària respectiva, però no es
pogué portar finalment a causa de la desfeta republicana
de 1939.
Bibliografia bàsica:
REIXACH, S. (1999),
La repressió franquista a Santa Pau, dins
Actes de les jornades sobre la fi de la Guerra Civil a la Garrotxa, Olot: PEHOC, pp. 309-318;
REIXACH, S. (1998),
Santa Pau,
Quaderns de la Revista de Girona, núm. 81; SOLÉ I SABATÉ, J.M. (1985),
La repressió franquista a Catalunya: 1938-1953,
Edicions 62; VILLARROYA, J. (2009): Els noms de la guerra, Girona,
El Punt; PLANAS I SERRA, ALBERT (1910),
Guerra Civil i repressió franquista a Santa Pau, Ebre 38, núm. 4,
pp. 105-119. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada