 |
| Cartell anunciador d'una xerrada de Gaston Leval a Barcelona (1937). |
Gaston
Leval:
Cridat a files el 25 de gener de 1915 al 39è
Regiment d’Infanteria de Rouen, el 10 de
febrer d’aquell any fou declarat insubmís a l'ordre de
mobilització de la Gran Guerra. Amagat a Marselha (Boques del Roine,
Provença-Aups-Còsta d'Azur), amb el nom de
Josep Venutti, fins a 1917 quan es va refugiar a Barcelona amb passaport fals a nom de
Felipe Montblanch, on es va afiliar a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), després s’instal·la a
Saragossa (Aragó). En 1918, a València (l’Horta, País Valencià)
col·labora amb Eusebio Carbo en tasques cenetistes.
En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària.
El juny de 1921 arriba a Moscou (Rússia), aleshores membre de la
Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, i va formar part de
la delegació cenetista, amb Hilario Arlandís, Andreu Nin, Joaquín Maurín
et Jesús Ibáñez, al congrés fundacional de la
Internacional Sindical Roja (ISR)
del 3 a 19 juliol d’aquell any i al
III Congrés de la
Tercera Internacional a Moscou (Rússia), on amb Victor Serge, Emma
Goldman i Alexandre Berkman van exigir a V. I. Lenin l'alliberament dels
anarquistes russos empresonats. La delegació de la
CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics.
De tornada fou detingut a Berlín (Prússia, Alemanya) i expulsat junt a
Andreu Nin Hilario Arlandís.
En tornar de Rússia, es empresonat breument a Barcelona, i després va viatjar per tota la Península,
primer vivint com a fotògraf ambulant i col·laborant amb Eleuterio Quintanilla
en Acción Libertaria, i i com
mestre a l'escola racionalista finançada pel
Sindicats de Marins de la CNT a la Corunya (A Coruña, Galícia).
En
1924, després que cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera de
setembre de 1923 clausurés
l'escola racionalista, casat va embarcar-se de polissó amb la seva
companya i sense passaport cap a Uruguai, i després a l’Argentina, on
militarà en l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt,
vivint del periodisme i com a professor de francès a Rosario (Santa Fe,
Argentina) en 1927, mentre Pierre Robert Piller, paral·lelament, escriu
per la premsa
revolucionària i llibertària de la Península, amb els pseudònims de
Benito Gómez, de Silvio Agreste o de
Gaston Leval , fins a la seva tornada al Regne d’Espanya , ja com
a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina
d'Uriburu s'escampà. Aleshores publica a Liberación i escriu en 1936
Estructuración y funcionamiento de la Sociedad Libertaria, just abans del Congrés de Saragossa de la
CNT-AIT.
Quan
esclata la Guerra Civil en juliol de 1936, i després de rebutjar
càrrecs polítics en la Generalitat
de Catalunya i el Govern de la República espanyola, va viatjar amb
David Antona Domínguez a l’hexàgon francès comprar armes per a la
CNT-FAI. Membre del grup
Los Solidarios, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de
Barcelona i de la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions
Liberals de la CNT-AIT, a partir de 1937 va prestar la seva ajuda als
pagesos en
la construcció de les col·lectivitats industrials i agràries
llibertàries, arreglant documentació durant vuit mesos per als seus
posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la revolució
proletària espanyola.
En 1938 va tornar a l’hexàgon francès via Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló),
utilitzant el pseudònim de Max Stephan, repren la seva antiga col·laboració amb
Le Libertaire i al periòdic de
SIA on s’encarrega de la correcció de les informacions en castellà. També passa articles a
L’Espagne Nouvelle d’André Prudhommeaux.
Però, el 21 de juny de 1938, va ser detingut per la seva insubmissió de 1914-1918 i condemnat per
la justícia militar el 22 de novembre d’aquell any a quatre anys i mig de presó. Fou reemplaçat a
SIA per la seva companya. El juny de 1939,
La Révolution Prolétarienne creà el
Comitè dels Amics de Piller per ajudar a la seva companya i els seus
tres infants. Le comitè estava format per Louis Anderson, Maurice
Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Albert Ledrappier, J. Rémy i
Henri Poulaille.
Després
de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint
Nicolas, a Marselha;
Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de
Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa
on estava tancat. S’amagà i més endavant amb Louis Lecoin treballà als
Restaurants Comunitaris organitzat pel
Socors Nacional del govern del mariscal Pétain, fet que en 1945 va ser apartat per militar en la
Federació Anarquista (FA), però, encara considerat insubmís, havia participat en nom de la
CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de
Nicasio Casanova junt amb Ramón Álvarez, el primer míting celebrat a París per l’antiga aliança
CNT-UGT, que fou presidit per Albert Cané, de la
CGT.
Després del congrés de Dijon (Costa d'Or, Borgonya-Franc Comtat) de la
FA, el setembre de 1946, es converteix en un pilar de
Le Libertaire, pel qual escriu quantitat d’articles econòmics i polítics, en principi amb el pseudònim
Robert Lefranc i, cada vegada més sovint, reprenen el de Gaston
Leval. Realitzà nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms
falsos fins al 1949 --Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia
en 1951--.
Es guanyava la vida com a corrector d'impremta, i
admès al Sindicat de Correctors l’1 d’octubre de
1952.Exercint l’ofici alguns mesos a Ginebra (Suïssa) en 1954, a
l’Oficina Internacional del Treball.
Va ser exclòs de la
FA en 1958. Aleshores la
FA defensava un «3er front revolucionari » (ni USA, ni URSS), mentre
que Leval semblava més aviat que solament anava conta l’imperialisme de
la URSS. Leval col·laborà a
Contre-courant de Louis Louvet i
Défense de l’Homme de Louis Lecoin.
Hostil a la
Fédération Communiste Libertaire (FCL, el nou nom de la FA), s’adherí
els anys 1954-1955 a la nova
FA fins que en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en
Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista
Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per
Cahiers de l'Humanisme Libertaire, que edita durant una vintena
d’anys (del juny de 1963 al novembre de 1975) conjuntament amb la seva
companya Marguerite, i més tard per
Civilisation Libertaire (del de desembre de 1975 al febrer de 1984), essent publicats un total de 254 números entre les tres capçaleres.
Durant
les jornades de maig i juny de 1968 va participar activament en els
debats universitaris,
especialment a l’amfiteatre de la Sorbonne, defensant les posicions
llibertàries «possibilistes» que no van encaixar en marc revolucionari
del moment (Leval aleshores considerava impossible una revolució social
violenta i defensava la
necessitat de crear contra-institucions populars tot
preparant una alternativa gradual al Mercat i a l’Etat). Sempre
mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili
espanyol.
Ideològicament,
en la dècada dels vint del segle passat va destacar com a anarquista
intransigent
i social revolucionari anarcocomunista. Amb el temps aprofundirà en els
seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte
econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria
sobre la comuna, fet que no el va desmarcar
del bakuninisme ni del pensament kropotkià, com tampoc el «voluntarisme
» de Malatesta, rebutjant en un anàlisi a
Le Libertaire (del 28 de març al 18 d’abril de 1952) les posicions d’Albert Camus a
L’Homme révolté, que li fou replicat per Camus el 5 de juny d’aquell any.
Segons Léo Campion,
Le Drapeau Noir, l’Équerre et le Compas (Éditions Goutal-Darly, wissous, 1978, pp. 126-127) Gaston Leval pertanyia a la Lògia
La Chaine d’Union, del
Gran Orient de França (GODF), a París, de la que a partir de 1959 en
fou l’Orador durant una dotzena d’anys consecutius. Grau 30è, donà
nombroses conferències igual en lògies, capítols i consells filosòfics,
com també a la Sorbonne.
Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara
A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Asturias, Castilla Libre,
CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Despertad, Estudios, Fragua
Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire,
Nueva Senda,
Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta,
Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes
Blancas, etc.
És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com
ara
Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino,
Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique
de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta,
Michel Bakounine.
Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume),
La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses
(1930), Problemas económicos de la Revolución española
(1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo
(1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario
(1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria
(1936), Nuestro programa de reconstrucción
(1937), Precisiones sobre el anarquismo
(1937), Recursos alimenticios de la España antifascista
(1937), Social reconstruction in Spain
(1938), L'indispensable révolution
(1948), Le communisme. L'Etat contre le communisme
(1950), Manifeste socialiste libertaire
(1951), Bakounine et l'Ètat marxiste
(1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana
(1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi
(1956), Los varios factores en sociología
(1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire
(1959), Elements d'ethique moderne
(1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains
(1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo
(1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire
(1971), Rinascitá del movimento libertario
(1971), La pensée constructive de Bakounine
(1976), Colectividades libertarias en España
(1977), El Estado en la en historia
(1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc.
A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito,
Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti...
Gaston
Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França). Fou
inhumat al cementiri
de Bagneux parisin (Antony, Alts del Sena, Illa de França) el 15
d’abril d’aquell any. Hi van assistir molts anarquistes i fins i tot
unes delegacions llibertàries vingudes expressament de Catalunya i
altres llocs de la Península.
Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Holanda).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada