 |
| Saïl Mohamed (assegut a primera fila al centre) amb altres companys de la Columna Durruti |
El
setembre de 1936 passà al Principat de Catalunya via Perpinyà, i
s’aplegà amb Louis Mercier-Vega
i Charles Carpentier que havien creat el Grup Internacional de la
Columna Durruti. S'allistà a la «Centúria Sébastien Faure», on trobà
Charles Ridel i altres companys francesos
Saïl Mohamed:
El 14 d'octubre de 1894 neix a Taourirt (Aït Quaghlis, Cabília, Algèria) l'anarcocomunista,
antimilitarista i lluitador anticolonialista Saïl Mohamed Ameriane ben Amezaine (Saïl Mohamed o Mohamed Saïl).
No
freqüentà gaire l'escola, però s'interessà sempre pel món de la
cultura. Xofer i mecànic de professió,
visqué amb Madeleine Sagot. Instal·lat a Livry-Gargan (Sena
Saint-Denis, Illa de França) i en 1911 s'acostà al moviment llibertari,
col·laborant en
Le Semeur de Normandie.
Durant la Gran Guerra va ser empresonat per insubmissió i per deserció de les
Tropes Colonials Franceses.
En acabar el conflicte bèl·lic s'adherí a la
Unió Anarquista (UA).
En 1923, conscient de la misèria del seu poble, amb el cantautor Slimane Kiouane, fundà el
Comitè de Defensa dels Indígenes Algerians de la
Federació Anarquista de la Regió Parisenca, amb la finalitat de
denunciar el colonialisme i la seva explotació, mitjançant articles en
la premsa i mítings en francès i en àrab.
Més tard s'instal·là a Aulnay-sous-Bois (Sena Saint-Denis, Illa de França) com a mecànic, on fundà
un grup anarquista enquadrat en l'UA i de reivindicació dels drets de la població nativa magribina, del qual va ser secretari.
En 1929 va ser nomenat secretari del nounat
Comitè de Defensa dels Algerians, creat per contrarestar les
provocacions sorgides arran de la propera celebració de la conquesta
francesa d'Algèria (5 de juliol de 1830). Des de totes les tendències
del moviment anarquista
--Unió Anarquista (UA),
Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i l'Associació
dels Federalistes Anarquistes (AFA)-- denuncià el colonialisme de l'Estat francès.
Adherit a la
CGTSR, creà en el seu si la «Secció d'Indígenes Algerians», llançant nombroses crides anticolonialistes als treballadors magrebins, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió,
Le Combat Syndicaliste.
En 1930, durant l'Exposició Colonial, reprengué la seva campanya contra el colonialisme i en aquest
any col·laborà en Le Libertaire, signant el seus articles com
Un anarchiste kabyle.
El gener de 1932 esdevingué gerent del periòdic
L'Éveil Social, on signà el seus articles sota els pseudònims
Léger i
Georges.
A finals d'aquell any, arran de l'aparició d'un article antimilitarista, fou perseguit judicialment
per «provocar els soldats a la desobediència».
Socors Roig Internacional (SRI) li lliurà el seu suport, però el va rebutjar en nom de les víctimes del stalinisme.
El
6 de febrer de 1934, durant la manifestació antigovernamental a París
(Illa de França) convocada
pels grups dretans i les lligues de l'extrema dreta, que tingué
resposta des dels grups esquerrans, aconseguí armes i les amagà.
El 3 de març d'aquell any, va ser detingut a Saint-Ouen (Sena Saint-Denis, Illa de França) per un
«delicte de tinença d'armes prohibides» --pistoles i granades, «records de l'última guerra», segons el
Comitè de Defensa Social (CDS)-- i arran d'això esclatà l'«Afer Saïl Mohamed», quan tot el moviment obrer, a excepció del
Partit Comunista Francès (PCF) que el denuncià com a un agent
provocador, li va fer costat. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó
i a un altre mes per «retenció d'armes de guerra», però va restar
tancat durant
quatre mesos. Durant la seva detenció, envià un missatge de suport al
Congrés de l'UA celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París.
Un cop lliure prengué la responsabilitat de l'edició nord-africana del periòdic
L'Éveil Social, que el maig de 1934 s'havia fusionat amb
Terre Libre, òrgan mensual de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Midi, defensora del federalisme llibertari.
Des de l'UA intentà construir el
Grup Anarquista dels Indígenes Algerians i va fer diverses crides
des de la premsa llibertària i organitzà debats interns. Aquesta
mateixa posició la mantindrà durant els anys del
Front Popular francès.
Quan
esclatà la Guerra Civil a la República espanyola, decidí lluitar contra
l'aixecament feixista
i el setembre de 1936 passà al Principat de Catalunya via Perpinyà
(Plana del Rosselló, Rosselló), i s’aplegà amb Louis Mercier-Vega i
Charles Carpentier que havien creat el
Grup Internacional de la Columna Durruti. S'allistà a la «Centúria Sébastien Faure»,
formada per voluntaris llibertaris francòfons, com Charles Ridel,
Charles Carpentier
i altres del Grup Internacional de la «Columna Durruti. L'octubre de
1936, en substitució de Louis Berthomieu, caigut durant la batalla de
Perdiguera (Monegres, Aragó) el 16 d'aquell mes, fou nomenat delegat
general del
Grup Internacional i va conduir l’atac a Quinto (Ribera Baixa de l'Ebre, Saragossa, Aragó).
El
23 de novembre de 1936 va ser ferit en una mà, per una bala explosiva, a
prop de Saragossa en
una missió de reconeixement, a cent metres de les línies franquistes.
Hospitalitzat a Barcelona, el gener de 1937 retornà a Aulnay-sous-Bois.
Durant aquesta època envià nombroses cartes des de la Península que van
ser publicades (Le
Libertaire, Le Combat Syndicaliste i
L'Espagne Antifasciste) descrivint la revolució proletària i
sobre el paper del moviment anarquista en aquesta, denunciant els
empresonaments i assassinats de la reacció stalinista. Arran de les
jornades de maig de
1937 a Barcelona escrigué sobre aquests fets a
Le Libertaire i Le Combat Syndicaliste.
Mentre guaria la seva ferida, organitzà, com a delegat del
Grup Internacional de la «Columna Durruti», una gira de conferències per l’hexàgon francès en nom de l'UA sobre les conquestes
revolucionàries a Catalunya i l’Aragó. Mutilat, hagué de canviar de feina i dedicar-se a reparar porcellana.
El 17 de març de 1937 participà en un míting a la
Maison de la Mutualité de París, organitzat per les organitzacions de l'esquerra revolucionària i el
Partit del Poble Algerià (PPA), per protestar contra la prohibició de l'Étoile
Nord-africaine (ENA, Estrella Nord-africana), organització
fundada a la metròpoli francesa en 1926 per treballadors cabilencs
emigrats, i contra la repressió de les manifestacions a Tunísia que
havien deixat 16 morts.
Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 participà a París en el
Congrés de l'UA, en representació del
Grup Anarquista d'Aulnay-sous-Bois, on intervingué per explicar les
condicions a la qual estava sotmesa la República espanyola en la seva
lluita contra el feixisme.
El setembre de 1938, després de repartir pamflets antimilitaristes, va ser condemnat a 18 mesos de
presó per «provocació als militars».
Quan
esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista s'encontrava pres
arran d'un escorcoll, registre
que implicà la dispersió de la seva biblioteca. Portat al camp de
concentració de Riòm de las Montanhas (Cantal, Auvèrnhe Ròse Aups,
Occitània), sembla que aconseguí fugir-ne.
Durant l'ocupació es dedicà a la fabricació de documentació falsa per als companys perseguits.
Després de l'Alliberament, reconstituí el grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois i intentà recrear els
Comitès d'Anarquistes Algerians. En aquests anys publicà una crònica sobre la situació algeriana en
Le Libertaire.
En 1951 va ser nomenat responsable de les qüestions nord-africanes en la
Comissió Sindical de la
Federació Anarquista (FA).
En els conflictes que es visqueres en la
FA entre 1952 i1953, Mohamed Saïl sostenia, com obrerista, la
tendència comunista llibertària de Georges Fontenis. El gener de 1952 li
escriu:
«
Mon vieux Fontenis, lui écrivait-il en janvier 1952, vous êtes jeunes
pour la plupart des camarades dits majoritaires, et c’est pourquoi
vous ignorez que vous êtes, vous, dans la véritable ligne
traditionnelle de l’anarchisme. »
Saïl Mohament va morir de càncer de pulmó a finals d'abril de 1953 a l'Hospital Francomusulmà de
Bobigny (Sena Saint-Denis, Illa de França), ara
Hospital Avicenne, i fou enterrat el 30 d'abril al cementiri musulmà
d'aquesta localitat. George Fontenis, en nom del moviment anarquista,
va fer l'elogi fúnebre en el seu honor.
A més dels periòdics citats, també va col·laborar en
L'Insurgé,
La Voix Libertaire, Terre Libre i
L'Anarchie. El poeta Jacques Prévert li va dedicar un poema. La seva companya també fou una militant anarquista.
En 1994 una part del seus escrits van ser recollits per Sylain Boulouque i publicats pel
Grup de Fresnes-Antony
de la Federació Anarquista sota el títol
Appels aux travailleurs algériens.
El
14 d’octubre de 2016, fou homenatjat amb motiu d’una conferència a la
biblioteca de Tibane (wilaya
de Béjaïa, la Daïra de Chemin, Algèria). Historiadors, periodistes,
militants sindicals i associacions participaren a l’esdeveniment. Una
placa commemorativa a «Saïl Mohand Ameziane, militant anarquista» fou
col·locada a la casa natal a Taourirt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada