El
dijous 12 de novembre de 1868 arribà a Barcelona via ferrocarril per l’estació de Girona.
La
internacionalista llibertària i ensenyant lliurepensadora Isabel Vilà i
Pujol, nascuda a Calonge en 1843, va rebre
aquells dies de l’any 1968 al Casino de Llagostera Élie Reclus,
Aristide Rey, Giuseppe Fanelli i Fernando Garrido Tortosa, entre retrats
de Garibaldi, Lincoln, Orsini i la Taula Sinòptica dels drets i deures
dels ciutadans, com explicarà astorat el mateix
Reclus. De Llagostera van anar tots quatre, acompanyats per Isabel
Vilà, a visitar contactes a San Feliu de Guíxols, on va reunir més de
tres mil persones al crit de “Visca la República Federal”. El dirigent republicà federal insurgent de Guíxols
Pere Caimó, antic emigrant a Cuba i lliurepensador, els va rebre fraternalment a casa seva.
Giuseppe Fanelli:
El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari
republicà i després membre de la Internacional, francmaçó, bakuninista i agitador anarquista
Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, el seu pare,
Lelio Fanelli, originari de Martina Franca (Tàrent, Pulla), era un
literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols
per exercir l'advocacia. La seva mare fou Marianna
Ribera.
Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi
republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini.
En 1848, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento»,
es presentà voluntari a Milà (Llombardia) per a l'expedició de Cristina
Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol (Trentino-Tirol
del Sud). En aquesta època coneixerà personalment a Mazzini, del qual
esdevindrà amic íntim.
Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les
imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el
Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849
participà en els combats per la defensa de la República romana i a
Vascello obtindrà el grau de coronel.
Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta.
En 1857 va entrar clandestinament a la Itàlia i participà a Gènova
(Ligúria) en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane
i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de
les Dues Sicílies, però prop de Sapri (Salerno, Campania), els
revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran
l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane.
Fanelli fugirà primer a Esmirna (Egeu, Turquia), després a Malta i finalment a Londres (Anglaterra).
En 1860 va prendre part en l'expedició dels
Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a
Calatafimi-Seggesta (Tràpani, Sicília) caigué ferit. Distingit amb el
grau de coronel, organitzà un escamot de
cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament
en la batalla al riu Volturno, entre Capua i Caserta (Campania) els dies
1 i 2 d’octubre de 1860. Després de la campanya, decebut per l'èxit
moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà
de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de
Martina Franca.
En 1962 a Nàpols s’inicià en la Francmaçoneria i se’n va anar a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava
contra l’ocupació russa.
L’octubre del 1864 participa en el
IX Congrés de la Società Operaie Italiane (SOI).
De
tornada a Nàpols, en 1865 trobà a Mikhail A. Bakunin a l’illa Ischia,
situada a la badia de Nàpols, el qual va fer
que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari,
decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i
antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de
Mazzini, però sense abandonar la Francmaçoneria a la qual
s'havia afiliat.
Amb Carlo Gambuzzi i Saverio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta junt amb Bakunin, la
Fraternitat Revolucionària Internacional (FRI). Però amb
Garibaldi no trencarà del tot i en 1866 participarà en la tercera guerra
d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i
les forces austríaques --a Bezzecca (Trento,
Trentino) caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma.
L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació «Libertà e Giustizia», el
president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso», amb uns criteris d'admissió molt estrictes.
Es considera com el naixement del socialisme italià.
El setembre de 1868, a Bern (Berna, Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el
II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la
Lliga i funda l'Aliança Internacional per la Democràcia Socialista (AIDS), que decideix adherir-se a la
Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com
Primera Internacional.
El 8 d'octubre de 1868 aprofitant que era diputat pel
Col·legi de Nàpols partirà de Ginebra (Romandia, Suïssa) cap al
Regne d’Espanya amb la missió encarregada pel M. A. Bakunin de
constituir els primers grups de la
Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït
i acompanyat pe Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José
Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà
per Barcelona --el
dijous 12 de novembre de 1868 arribà a la ciutat via ferrocarril per l’estació de Girona-- i
després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars,
les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable.
Entre el 6 i 13 de setembre de 1868 es va fer el
III Congrés de l’AIT a Brussel·les (Bèlgica). Mentre,
la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» programava el seu congrés pel
21 de setembre de 1868 a Bern (Berna, Suïssa), un altre cop pocs
dies després i procurant que no coincidís en la mateixa data que el de
l’AIT i un altre cop enviant-hi una nota recolzament i invitant-los a acudir després al de Bern. M.
A. Bakunin, A. Rey i altres membres de Fraternitat Revolucionària Internacional (FRI) no van acudir al congrés de l’AIT sinó al de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat». Així, Guissepe Fanelli, igual que M.
A. Bakunini i Aristide Rey, entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Bern, va prendre part en el
II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i
quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social
de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que
va abandonar l'organització
paramaçònica burgesa (interclassista) per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista» (AIDS), de caràcter bakuninista. Al mateix temps s’afilià a l’obediència política paramaçònica
Fraternitat Revolucionària Internacional, creada per M. A. Bakunin i altres socialistes revolucionaris (bakuninistes) francmaçons.
La Fraternitat, fundada en 1964, comptava entre els seus
principals militants amb els francesos Elisée Reclus, el seu germà Élie
Reclus, Aristide Rey i els italians Alberto Tuzzi i Guiseppe Fanelli, el
suïs de Ginebra Charles Perron i
el rus Nikolai Zhukovsky entre altres.
En el congrés de l’AIT a Brussel·les el setembre de 1868 van predominar les idees col·lectivistes sobre
les cooperativistes i l’AIT, sota la influència de Karl Marx,
agafava cada cop un caràcter més socialista, encara que seguien
havent-hi diverses tendències a dins. K. Marx presidia el consell de l’AIT amb seu a Londres (Anglaterra),
però no acudia als congressos internacionalistes. En el mateix congrés de setembre de 1868 de l’AIT es va dir que la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» ja no tenia raó de ser, donat que adquiria un caràcter obrerista i era
una competència deslleial de l’AIT. A la vegada s’invitava als membres de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat»
a entrar a l’AIT.
En aquell congrés de l’AIT,
iniciat el 6 de setembre de 1868 a Brussel·les, hi va acudir per
primera
vegada un representant del Regne d’Espanya, el català Antoni Marsal i
Anglora, que pertanyia a un grup republicà de Barcelona anomenat
Legión Ibérica, creat per solidaritzar-se amb els que
lluitaven contra els règims autoritaris que dins de la península
d’Itàlia per unificar-los en un estat unitari i democràtic. Antoni
Marsal, que va usar el nom fals de
Sarron Magallán, va fer que constés en acta que hi acudia com a
representant de les societats obreres catalanes. Malgrat que no tenia
vot, se li va permetre fer un discurs en que va dir bàsicament que a
l’Estat espanyol les societats obreres,
sobre tot les de Catalunya i Andalusia, mantenien una dura lluita
contra la repressió de les autoritats i que tots els treballadors de tot
l’Estat estaven disposats a lluitar contra l’Exèrcit i derrocar a la
monarquia. La presència d’Antoni Marsal, que era
un dels líders de les societats obreres catalanes federades, demostrava
la permanent connexió entre aquestes i l'AIT iniciada pels obreristes de la desapareguda revista
El Obrero.
Pocs dies després del congrés de l’AIT
a Brussel·les, es produïa el derrocament de la reina Isabel II
a l'Estat espanyol després d’un cop d’estat iniciat pels generals Joan
Prim, Francisco Serrano i l’almirall Juan Bautista Topete el 17 de
setembre d’aquell 1868, que es consolidà després d’alguns pocs
enfrontaments amb les tropes lleials a Isabel II. El general
Prim havia comptat amb el suport de les Juntes Revolucionàries dels
republicans federals, que ja portaven temps realitzant revoltes contra
la monarquia tant a Catalunya com en altres indrets de l’Estat. Es va
constituir un govern provisional
presidit pel general Serrano, amb Prim com a ministre de guerra i
altres ministres afins seus, que majoritàriament eren monàrquics
constitucionalistes entre els que destaquen entre altres Manuel Ruíz
Zorrilla i Práxedes Matedo Sagasta. No hi havia cap republicà
en el govern i allò ja va posar en alerta als republicans federals que
es van negar a dissoldre les
Juntes Revolucionàries. Aleshores, Bakunin es va interessar pels
fets revolucionaris que estaven passant a l’Estat Espanyol, amb el
derrocament d’Isabel II per uns militars amb el suport dels republicans i
decideix enviar-hi una delegació, mentre
encara es produïen alguns combats finals entre els militars que van fer
el cop i els fidels a Isabel II. A més Bakunin sabia, sobre tot a
través d’Elisée Reclus i les seves relacions amb els obreristes
catalans, iniciades el 1865 amb la desapareguda revista
El Obrero que a Barcelona s’havien federat 40 societats
obreres, cosa que va fer augmentar el seu interès. Aquell setembre de
1868 les societats obreres catalanes federades s’havien aplegat sota el
nom de
Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona anunciant que aviat farien un congrés. Per aquest motiu Bakunin, inclús uns dies abans de cofundar l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», va voler enviar
a Elisée Reclus a Barcelona per intentar influir en aquelles societats obreres catalanes que ni estaven dins de l’AIT
ni aquesta organització internacionalista s’havia preocupat mai
d’enviar-hi cap representant oficial per intentar integrar-les,
malgrat els contactes que hi tenien des de feia tres anys. Bakunin a
més també tenia previst que el seus representants ampliessin la seva
visita al altres llocs de l’Estat espanyol, en un terreny que
desconeixia totalment. No obstant això, Elisée Reclus va
declinar anar a Barcelona i en el seu lloc es va oferir per anar-hi el
seu germà Élie Reclús, també membre de la
Fraternitat. Élisée Reclus va comunicar a Bakunin que el seu
germà Élie anava a Barcelona amb les mateixes instruccions que li havia
donat a ell. Élie Reclus va anar a Barcelona sense ni tant sols esperar
que Bakunin hagués donat el seu consentiment
i va arribar a Barcelona el 26 de setembre de 1868. A la vegada Bakunin
també va enviar a Barcelona al francès Aristide Rey, un altre membre de
la
Fraternitat, on hi va arribar unes setmanes després que Élie Reclús.
A
partir del 28 d’octubre de 1868 Élie Reclús va acompanyar a Fernando
Garrido a una gira de dos setmanes per diversos
pobles de Catalunya on va fer diversos mítings republicans que
despertaren gran entusiasme entre la població. Mentre durava aquesta
gira va arribar a Barcelona Aristide Rey, l’altre enviat de Bakunin, el
qual va contactar amb el
Centre Republicà Federal, situat al carrer Canuda, i es va
retrobar pocs dies després amb Elisée Reclús, quan aquest va tornar de
la gira per diverses comarques catalanes amb Garrido. Però com que
Reclus i Rey quan hi van anar a Catalunya encara
no tenien instruccions precises de la recentment creada AIDS,
Bakunin va decidir enviar també a Giuseppe Fanelli, perquè es reunís amb
ells amb noves instruccions de com formar seccions de l’AIDS a l’Estat espanyol per a través
d’ella intentar integrar-los a l’AIT. Bakunin va enviar diners a
Fanelli, que era a Gènova (Ligúria), a principis de novembre de 1868
perquè anés a Barcelona, ciutat a on Fanelli hi va arribar el dijous 12
de novembre de 1868 via ferrocarril
per Portbou (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) i es dirigí al
Centre Republicà Federal on va contactar amb Élie Reclus i Aristide
Rey. D’aquesta manera es trobaren a Catalunya Élie Reclus i Giuseppe
Fanelli, també membres de la
Fraternitat i de l’Aliança, en una doble afiliació internacionalista socialista revolucionària, per escampar els principis internacionalistes.
Pel
fet que Élie Reclus, trobant-se en una Barcelona i una Catalunya
aixecada amb una Junta Revolucionària republicana
federal armada en contra del govern encapçalat pels generals Serrano i
Prim, que no tenien intenció d’instaurar una república després de
derrocar a Isabel II, va optar per recolzar el moviment revolucionari
republicà a Catalunya més que de fer propaganda obrerista
i socialista revolucionària. Per la seva banda, Bakunin reprotxarà a
Rey i Reclusa haver fet una propaganda massa republicana interclassista
en comptes d’específica socialista revolucionària de caire
antiautoritari. Reclus, i en part Rey i una mica Fanelli.
va fer contactes polítics entre el 26 d’octubre de 1868 al 10 de març
de 1869 a Barcelona (Barcelona), Girona (Gironès), Cassà de la Selva (la
Selva), Llagostera (Gironès), San Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix
Empordà), Calonge (les Gavarres, Baix Empordà),
Sant Antoni de Calonge (Calonge, les Gavarres, Baix Empordà), Palamós
(Baix Empordà), Palafrugell (Baix Empordà), la Bisbal d’Empordà (Baix
Empordà), Banyoles (Pla de l’Estany), Olot (la Garrotxa), Tortellà (la
Garrotxa), Castellfollit de la Roca (la Garrotxa),
Figueres (Alt Empordà), Tarragona (Tarragonès), Reus (Baix Camp),
València (l’Horta, País Valencià), Cadis (Badia de Cadis, Andalusia),
Jérez de la Frontera (Campiña de Jérez, Cadis, Andalusia), Àlora
(Màlaga, Andalusia), Màlaga (Andalusia) i Madrid (Castella
la Nova).
La internacionalista llibertària i ensenyant lliurepensadora Isabel Vilà i Pujol, nascuda a Calonge en 1843, va rebre
aquells dies de l’any 1968 al Casino de Llagostera Élie Reclus,
Aristide Rey, Giuseppe Fanelli i Fernando Garrido Tortosa, entre retrats
de Garibaldi, Lincoln, Orsini i la Taula Sinòptica dels drets i deures
dels ciutadans, com explicarà astorat
el mateix Reclus. De Llagostera van anar tots quatre, acompanyats per
Isabel Vilà, a visitar contactes a San Feliu de Guíxols, on va reunir
més de tres mil persones al crit de “Visca la República Federal”. El
dirigent republicà federal insurgent de Guíxols
Pere Caimó, antic emigrant a Cuba i lliurepensador, els va rebre
fraternalment a casa seva.
Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid,
sota el programa de l'Aliança Internacional per la Democràcia Socialista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció de l’AIT a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena
de mite fundador del moviment anarquista català i peninsular.
De
tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles
internacionalistes, juntament amb militants com Errico
Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari
Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat
revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el
desembre de 1870
Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara (Salern, Campània) --ja havia estat diputat en 1865 pel
Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li
reportà importants avantatges en els seus desplaçaments, com el que va
fer a Madrid i Barcelona--. En aquesta època participà en la creació del
periòdic
La Campana de Nàpols.
Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la
Conferència de Rimini (Emília-Romanya), durant la qual es decidí la creació d'una
Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en
el congrés «autoritari» de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos)
previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any,
participarà com a delegat en el
Congrés de Saint-Imier (Courtelary, Berna), que marcarà la fundació de la
Internacional antiautoritària.
A
causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la
presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli
serà internat a l'asil de Fleurent a Nocera Inferiore (Salern,
Campània) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una
hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols, al
costat de Vincenzo Lucca Pezza --que havia mort el 8 de gener
de 1873 a la ciutat--, i el seu company de militància Carlo Gambuzzi va
fer el discurs d'homenatge.
Bibliografia:
Abad de Santillán, Diego. Contribución a la historia del movimiento obrero español (en
castellà).
Méx., Editorial Cajica, 1962, p. 106;
Archivio
di Stato di Bologna, Prefettura, Serie Gabinetto, N° 443, b. 102;
Andreucci Franco, Detti Tommaso, Il movimento operaio italiano.
Dizionario biografico,
Roma, E. R., 1975-1979, 5 volumi; Bevilacqua Germano, I Mille di
Marsala. Vita, morte, miracoli, fasti e nefasti, Calliano (Trento),
Manfrini Editori, 1982; Camera dei Deputati, Elenco alfabetico dei
deputati e dei componenti delle assemblee che hanno avuto
sede a Montecitorio dal 1848 al 1968, 1968; Caputo Vincenzo, Figure del
Risorgimento (1820-1870), Milano, Gastaldi, 1960; De Martino Giulio,
Simeoli Vincenza, La polveriera d’Italia. Le origini del socialismo
anarchico nel Regno di Napoli (1799-1877), Napoli,
Liguori Editore, 2004; Dizionario Biografico degli Anarchici Italiani,
Pisa, Biblioteca F. Serantini editrice, 2003-2004, due volumi;
Dizionario biografico degli italiani, Roma, 1960-in corso; Ercole
Francesco (acd), Il Risorgimento italiano. Gli uomini politici,
in Enciclopedia Biografica e Bibliografica Italiana, E.B.B.I., Milano,
Istituto Editoriale Italiano Bernardo Carlo Tosi, 1941-1942, 3 volumi;
Masini, Pier Carlo. Eresie dell'Ottocento: alle sorgenti laiche,
umaniste e libertarie della democrazia italiana (en
italià). Editoriale Nuova, 1978, p. 241; Malatesta Alberto (acd),
Ministri, Deputati, Senatori dal 1848 al 1922, in Enciclopedia
Biografica e Bibliografica Italiana, Milano, E.B.B.I., Istituto
Editoriale Italiano Bernardo Carlo Tosi, 1940-1941, tre volumi;
Il Libertario, Milano, a. V, 27 luglio 1949, n. 187, Lucarelli Antonio,
Ove e quando morì Giuseppe Fanelli?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada