«A finals del franquisme hi havia un moviment revolucionari fort i un règim que
s’esfondrava, i Europa va decidir oferir una falsa democràcia».
«No hi ha un camí concret per a la insurrecció; cal implicar-se en les lluites i anar-lo trobant».
«Ara la burgesia té el comandament del procés,
però fa un camí que ens interessa a nosaltres. Pot ser que en una segona
part del procés siguin forces proletàries i el moviment
popular revolucionari que comandin el recorregut».
JORNADA
06/10/2018
LAIA ALTARRIBA (Barcelona)
Jann-Marc Rouillan (Aush, Gascunya, Gers, Occitània, 1952)
acaba de publicar en català ‘La part dels llops’, novel·la escrita quan era a la presó. Rouillan es va implicar
en la lluita revolucionària als anys seixanta i setanta i
va formar part del MIL, el grup de Salvador Puig i Antich. L’escriptor
ha passat més de vint anys a la presó pel seu compromís militant.
Acaba de publicar en català la novel·la ‘La
part dels llops’ (Tigre de Paper, 2018). És un relat de ficció; però què hi ha de la seva vida?
Moltes
coses, perquè és una barreja. Hi ha part del que m’explicava la meva
àvia, que era de l’Alta
Ribagorça i em parlava de la nostra història familiar de guerrillers a
les muntanyes. I també hi ha una part que prové de les anècdotes dels
maquis, que van fer la guerrilla a la muntanya, i també els grups
d’acció de la
FAI que van acabar exiliats a Tolosa.
En els llibres anteriors havia narrat la seva vida, tant
a la presó com a la clandestinitat. Per què va decidir fer una novel·la?
La
ficció em permetia explicar millor la realitat del maquis. Si descrius
uns fets, no pots reviure
l’ambient íntim d’aquells guerrillers que es van llançar a la muntanya
en un acte polític, però també poètic. I no és casualitat que el
personatge principal estigui inspirat en la figura de
Caracremada, que havia escrit poesia.
On escoltava les històries dels maquis?
Vivien
exiliats a Tolosa i dia i nit explicaven el que havien fet. Tots els
fets que surten al llibre
realment van succeir. Vaig començar coneixent els antics maquis a casa
d’un company d’escola; els seus pares eren exiliats. La ficció em va
permetre explicar totes aquelles històries i també la relació totalment
particular que tenien amb la muntanya. La muntanya
és un personatge viu del relat. La meva àvia parlava de la Maladeta com
d’una persona, no d’una muntanya. A l’època que vaig escriure el
llibre, estava empresonat en un centre penitenciari de seguretat a Arle,
a Provença, que era un bloc de ciment. L’únic
que jo veia de l’exterior era el sol i el cel blau, no veia ni un arbre
ni res més. I justament vaig llegir Jean Giono, un escriptor de
Provença que també parla de les muntanyes com a personatge.
Per què va escriure aquest llibre?
Per explicar la lluita dels maquis que no hi van renunciar fins a l’última bala.
Per què són importants per a vostè els maquis?
Són
gent que es van quedar a la muntanya dient: el passat queda enrere,
nosaltres som el futur. Parlen
d’un futur de lluita i d’acabar amb el franquisme realment, no com
l’opereta que va ser la Transició. I també he volgut parlar dels maquis
perquè són els meus pares polítics. Són gent que va influir molt en la
història del
MIL i després en la lluita antifranquista dels anys setanta.
Conèixer els que havien estat al maquis va influir en la
seva decisió d’implicar-se en la lluita?
La
gent que vam prendre les armes després del 1968 sentíem que era una
continuïtat dels que havien
fet la Revolució i dels que després havien anat al maquis. Tot i que
érem una altra generació, hi havia un lligam. Aquesta continuïtat fins i
tot era material, perquè les armes que fèiem servir a Barcelona venien
del maquis.
Per què una part de la seva generació va decidir agafar les
armes?
No
és una decisió, és una cosa molt natural. Vam passar de la contestació i
els enfrontaments al
carrer a les armes, a la insurrecció. I no va ser una cosa
ultraminoritària, sinó que va ser un moviment ampli que es va llançar a
un enfrontament total. Allò va començar el 1967 a Berlín i continua el
1969 a Itàlia. És un ampli moviment internacional que
fa aquesta passa.
En aquell context, per què va decidir anar a lluitar a Barcelona?
En aquella època, Tolosa era una ciutat del que en dèiem la «segona Espanya», era una passa natural.
Érem a 80 quilòmetres de la dictadura franquista.
Tenien la sensació que es podia fer realment una insurrecció?
Al final del franquisme, sí. La situació era bastant insurreccional a la base obrera a través de
l’assemblearisme, com passava a Portugal, on van fer la
Revolució dels Clavells el 1973. Hi havia un moviment revolucionari
bastant fort i un règim que s’esfondrava sol. En aquest context, Europa
va escollir el camí de la Transició. No van ser els franquistes els que
van decidir que calia construir una falsa
democràcia, la decisió la van prendre a París i a Bonn; va ser cosa de
la burgesia europea, que va preparar amb el franquisme el passatge de la
Transició. Van desencadenar una repressió ferotge. En dos anys van
matar molta gent. I després van oferir una mica
de llibertat amb la sortida de la falsa democràcia.
Va ser únicament la repressió el que va impedir que hi hagués
una insurrecció?
No, també hi va haver una gran manipulació mediàtica. I alguns partits d’esquerra hi van tenir un
paper decisiu. Als mítings deien que el punt mínim per negociar era el restabliment de la
Constitució de la República. Però de la nit al dia, el
PCE va decidir acceptar la bandera monàrquica. Va ser una traïció per a la segona Espanya, una ganivetada per l’esquena.
Vostès veien el que passava?
Sí, és per això que amb els GARI (Grups d’Acció Revolucionària
Internacionalista) el 1974 vam començar a colpejar a Brussel·les. Sabíem que la burgesia europea ja governava a l’Estat espanyol.
Els grups on et va implicar, com el MIL o els GARI, eren
molt petits. No hi havia el perill de quedar desconnectats de la lluita obrera de masses?
El
MIL era un grup de combat, precisament, i havíem d’estar en la clandestinitat; per tant, no es podia estendre. Pel que fa als
GARI, era una coordinadora de grups a diversos països com Itàlia o
Bèlgica que tenia una visió efímera. En menys d’un any es va
autodissoldre.
I Acció Directa, el grup francès on lluitava quan el van
detenir i empresonar el 1987?
Era
molt diferent perquè era una organització que va durar deu anys, amb
molta més gent i impacte
internacional, coordinada amb Alemanya, Itàlia, els palestins i els
turcs. És la segona part de la lluita armada a Europa, que arrenca
després del segrest de Schleye (antic oficial de les
SS i president de l’Associació
Alemanya d’Industrials) el 1977, per part de la
RAF, i del líder democristià italià Aldo Moro el 1978, per part de les
Brigades Roges. Va ser una lluita més dura. Tot i que no era minoritària, perquè va impactar molt en la classe obrera.
Cap d’aquests grups existeix actualment; van perdre. Què
creu que van aportar?
La
història del moviment revolucionari és saber perdre a condició de saber
sortir-ne amb un nou aprenentatge.
Vam perdre per dos motius: per una gran repressió, però també pel canvi
de mode de producció capitalista que ha sabut fer la burgesia, que ha
passat del fordisme al neoliberalisme. I el proletariat ha passat a ser
transnacional.
Per enfrontar-se a la situació actual, són vàlides les propostes
de l’anarquisme o del comunisme?
Soc
comunista amb una història revolucionària, em defineixo com a autònom.
Gran part del que vaig
aprendre políticament va ser dels anarquistes espanyols, que eren
anarquistes de pràctica. I, després, a la presó, he assumit els mètodes
d’anàlisi marxistes.
En una entrevista el 2015 parlava de les formacions emergents
i considerava interessant anar a eleccions per produir contradiccions en el poder institucional. Tres anys després, com ho veu?
Hi
ha el perill que, si no trenques amb el sistema, els errors del sistema
es fiquin dins teu. Però
alhora penso que cal deixar avançar les experiències i veure què passa.
No hi ha un camí concret per a la insurrecció; l’alliberament és com
els camins de la muntanya, en què hi ha errors, reculades i represes. El
sectarisme és el pecat més gran del moviment
obrer. Cal implicar-se en les lluites i anar trobant el camí. De les
noves formacions, m’interessa sobretot la
CUP, més que
Podem; i em fixo com la CUP acompanya el procés i hi té un protagonisme interessant.
No és una contradicció ser internacionalista i defensar un
moviment independentista?
Sí,
però és una contradicció dinàmica. És cert que ara la burgesia té el
comandament del procés,
però fa un camí que ens interessa a nosaltres. Pot ser que en una
segona part del procés siguin forces proletàries i el moviment popular
revolucionari que comandin el recorregut.
L’1 d’octubre de l’any passat hi va haver llibertaris que
van votar per primera vegada.
Sí,
és increïble. Companys que no havien votat en tota la seva vida es van
passar dos dies en un
col·legi defensant-lo. És lògic, tu no et pots quedar tancat a casa
teva dient: «Tinc la veritat». Cal anar al contacte. A Catalunya les
masses estan en camí, i cal ser-hi. Dilluns vaig anar a la manifestació
de l’aniversari de l’1-O; cal anar-hi, parlar amb
la gent i demostrar-los que la via revolucionària és l’única possible.
Amb relació al procés, és la primera vegada de la meva vida que he
parlat de tenir paciència, perquè és el poble el que decidirà, en algun
moment, que cal anar més enllà, i penso que en
algun moment hi haurà una insurrecció popular.
En el procés alguna gent està molt preocupada pel que pensi
«Europa». Europa ens mira?
No,
Europa va girar l’esquena l’1 d’octubre de fa un any. Amb Kosovo sí que
els sembla bé la independència,
perquè l’enemic en aquell cas és Rússia o Sèrbia, però amb Catalunya es
fan els cecs. A mi em sembla molt rellevant que, en un context de
feixistització d’Europa a una velocitat increïble, a Catalunya hi hagi
una reacció del tot oposada. Va succeir el mateix
als anys trenta del segle passat.
A França, quins moviments populars hi ha que tinguin un component
transformador?
França, com altres països d’Europa, està enfonsant-se en el feixisme, un feixisme
light. Hi ha resistència obrera i lluites, però les masses populars s’estan radicalitzant en processos de feixistització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada