MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 14 de setembre de 1896 neix a San Cristóbal de Segòvia l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz --el segon llinatge a vegades citat Díez--, que va fer servir el pseudònim Díez San Cristóbal

Paleta de professió, entre novembre de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).  
Va viure activament la vaga de la construcció en plena República.  Durant aquesta vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut l'agost d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, ja que era considerat per les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i com a propagandista anarquista.   
L’octubre de 1936 va ser nomenat regidor per la CNT-AIT d'Urbanisme i Obres del Comitè Permanent Municipal (nom en temps de guerra de l’Ajuntament) de Barcelona.  
Al llarg dels anys de guerra va construir noves escoles pel CENU, va fer reparar vells edificis per adaptar-los com a residència per ancians o per a ús de refugiats i va edificar policlíniques a les barriades.  
Muñoz va destacar també com el gran promotor dels refugis antiaeris i va fomentar la creació de les Juntes de Defensa Passiva.  
Va restar a Barcelona fins el 26 de gener de 1939, aleshores, es va exiliar a anant a raure als camps de concentració del Barcarès i Sant Cebrià de Rosselló.  


Manuel Muñoz Díaz:   
El 14 de setembre de 1896 neix a San Cristóbal de Segòvia (Segòvia, Castella la Vella) l'anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz --el segon llinatge a vegades citat Díez--, que va fer servir el pseudònim Díez San Cristóbal.    Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera es va refugiar a l’hexàgon francès sota el nom de Díez San Cristóbal, on milità especialment a Lió (Lionès, d'Alvèrnia-Roine-Alps, Arpitània) i a Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània). Sembla que va ser aleshores quan conegué la seva futura companya, Josefa Lapeira, que va ajudar a París (Illa de França) Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía i que fou molt activa durant el procés als militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.  En 1931, amb la proclamació de la República del 14 d’Abril, s'establí a Barcelona  i va ser empresonat governativament poc després, el primer de maig d'aquell mateix any i tancat amb altres noranta companys més al vaixell Antonio López, que era ancorat al port de Barcelona, entre els detinguts hi havia Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), el futur Secretari General de la CNT de 1936, del qual esdevingué amic.    Paleta de professió, al ser alliberat, entre novembre de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El desembre de 1931 fou delegat del Sindicat de la Construcció de la CNT-AIT de Barcelona a la Conferència Regional. Entre les seves iniciatives destaca la creació d’una escola nocturna al local social del carrer Mercaders. Muñoz es va guanyar, entre els militants de la construcció, el sobrenom de Mestre . Ell mateix, a la biografia que va escriure de Marianet, afirmava que la joventut barcelonina acudia als centres culturals i als sindicats amb un gran anhel d’aprendre, d’adquirir cultura i de formar-se de cara a estar preparats per a ésser els gestors de la nova societat.  El 17 d'abril de 1932 va ser detingut amb Gabriel Reguesa González per haver intentat intervenir en un míting del Partit Radical Socialista de Catalunya (PRSC) celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc, a Barcelona. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad.  Muñoz va viure activament la vaga de la construcció en plena República. Durant aquesta vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut l'agost d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, ja que era considerat per les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i com a propagandista anarquista. Després empresonat a la presó Model amb Marianet. Muñoz, ho explica: “La quinta galería --que esta vez también compartimos juntos maestro y alumno-- estaba casi vacía. Durante cuatro meses habían pasado por allí muchas decenas de confederales y anarquistas bajo la misma acusación que pesaba sobre nosotros, pero ya solamente quedábamos cuatro en la cárcel con la denominación de “gubernativos”.” Dos mesos després, gràcies a una campanya de suport al seu favor i d'haver portat a terme una vaga de fam, va ser posat en llibertat.  El 23 de març de 1935 va ser detingut de nou amb altres companys (Juan García Poblador, Alejandro Gràcia Fernández, Julián Rodríguez Rodríguez i Miguel Sáez Revilla) i el juny d'aquell any va ser novament detingut i portat emmanillat a València (l’Horta de València, País Valencià), on va ser empresonat sense judici durant mesos.  
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i secretari de la de la Federació Local de la CNT-AIT d'aquesta ciutat, participant com a tal en nombroses reunions del moviment llibertari.  L’octubre de 1936 va ser nomenat regidor per la CNT-AIT d'Urbanisme i Obres del Comitè Permanent Municipal (nom en temps de guerra de l’Ajuntament) de Barcelona. Des de la seva conselleria-regidoria va atorgar els treballs públics a les Associacions Col·lectives de Construcció (CNT-UGT). La reestructuració municipal es va fer seguint els decrets de la Generalitat de Catalunya, en què per primera vegada es disposava l’entrada als consistoris catalans de les organitzacions sindicals. La CNT-AIT va aportat nou consellers a l’Ajuntament de Barcelona, tres dels quals (Vicenç Pérez (Combina), Jaume Aragó i Manuel Muñoz Díez) formaven part del Comitè Permanent Municipal, que presidiren els alcaldes republicans Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvador, respectivament.  Muñoz va realitzar una gran tasca al front de la seva conselleria-regidoria, que fou efectiva entre l’octubre del 1936 i el gener del 1939. Al llarg d'aquests anys de guerra va construir noves escoles pel CENU, va fer reparar vells edificis per adaptar-los com a residència per ancians o per a ús de refugiats i va edificar policlíniques a les barriades.  Muñoz va destacar també com el gran promotor dels refugis antiaeris i va fomentar la creació de les Juntes de Defensa Passiva. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera.  Va restar a Barcelona fins el 26 de gener de 1939, aleshores, es va exiliar a anant a raure als camps de concentració del Barcarès (la vall de l’Aglí, la Costa Salanquesa, la Salanca, Rosselló) i Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Plana del Rosselló, Rosselló).    Més endavant, aconseguí embarcar-se cap a Mèxic, en el vaixell Mexique, on en 1946 edità el periòdic Acción i col·laborà en España Libre.  En 1947 formà part de l'«Agrupació CNT», favorable a les tesis «col·laboracionistes» amb el Govern de la República espanyola en l’Exili. En 1947, en una petita nota publicada en el periòdic parisenc Ruta, demanava informació sobre la seva filla Aurora (Margot), mitjançant el company M. García a Tànger (Tanja, Tànger-Tetuan, Rif), on es trobava la seva excompanya Josefa Lapeira.  A Mèxic col·laborà en el periòdic Tierra y Libertad. En 1960 publicà la biografia Marianet. Semblanza de un hombre.  Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  En 2009 l’Ajuntament de Barcelona havia previst recordar el nom de Manuel Muñoz en un carrer de nova construcció a la barriada de Sant Andreu.