 |
| El campanar d'Orriols, enderrocat el 1936 i refet el 1939 |
La veritat sobre els comitès antifeixistes d’Orriols i d’Osor l’estiu de 1936
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 03/09/2018
Osor (Les Guilleries, la Selva).-
Llegim a Negre i Verd aquest
escrit, titulat Reivindicació dels incontrolats del 36 (I). Els comitès d’Orriols (Alt Empordà) i d’Osor (la Selva):
 |
| Mapa de les col lectivitzacions agràries a la regió de Girona |
“Quan es parla de la rereguarda del període que els historiadors anomenen “guerra
civil” i que nosaltres anomenem (amb més fonament) revolució
social, hi ha, en termes generals, un consens de condemna acadèmic a la
violència fora de les línies del front, condemna totalment hipòcrita, ja
que fins i tot les forces més moderades del bàndol
“antifeixista” la van practicar, i que per altra part suavitza (o
silencia) la crítica quan aquesta violència és estatal, es parla molt de
que la violència al bàndol feixista va ser planificada i institucional,
però s’oblida tot el període que va del 37 fins
al final de la guerra on el Servei d’Informació Militar, el temut
SIM va realitzar una repressió institucional i planificada.
És un fet que, quan l’estat va recuperar el control dels carrers i de la policia, la repressió es
va fer més crua. És un fet que desprès dels fets de maig de 1937, amb la expansió del
SIM (en mans sobretot dels estalinistes), els camps de presoners
van experimentar un creixement enorme, tan en el nombre de persones
internades com en la brutalitat, que en alguns cassos supera les
situacions que es
van viure a altres països d’Europa i al mateix estat espanyol després
de la victòria feixista. És un fet que sota la tutoria de la
NKVD a comissaries (txeques), presons... es van viure episodis
despietats. La autèntica violència a la rereguarda va ser controlada,
molt controlada!!, tan controlada, o més que la exercida a la zona
feixista.
A
la rereguarda i al front va haver una revolució social, una de les
revolucions més profundes de
la història, revolució que es va anar desmuntant i enderrocant en uns
mesos. Al front amb la militarització, a la “rereguarda” amb el
restabliment dels òrgans de control estatals (policia, jutjats,
conselleries d’indústria, decrets i lleis...), el procés d’enderrocar
la revolució es va mantenir fins al final de la guerra i, en alguns
aspectes, va prosseguir als camps de refugiats del Rosselló.
No
es tracta de negar violències i espolis individuals o de grup, ni de
jugar a pelis de bons i dolents:
cada moviment, cada tendència, que aguanti les seves
responsabilitats... sens dubte si les forces revolucionàries no
haguessin cremat i enderrocat esglésies, si no haguessin matat
capellans, membres de la
Lliga i de la
CEDA, si no haguessin intervingut el sistema educatiu, acabant amb
l’adoctrinament religiós i amb la segregació per sexes, si no haguessin
col·lectivitzat els medis de producció... els bons burgesos catalans no
s’haurien passat al franquisme... no els hagués
fet falta!!.
Fins
i tot, si s’haguessin donat totes aquestes condicions, no s’hauria
produït l’alçament feixista
que va ser un moviment militar promogut per els sectors socials
aterrits front la perspectiva d’una revolució social que acabaria amb
els seus privilegis.
Per
alçar-se els militars varen necessitar el suport de la oligarquia
agrària i capitalista. L’alçament
no va estar motivat per la por als conflictes plantejats per els
nacionalistes, va ser provocat per la por a la revolució, això queda ben
clar al analitzar la barbàrie repressiva desfermada a Andalusia els
primers dies, en un veritable genocidi de classe,
van morir més de 50.000 persones (un 1%) de la població, però a Sevilla
van ser unes 13.000 (1,6% de la població), a Córdoba 10.000 (un 1,4%), a
Huelva 6.000 (un 1,7%). A Extremadura i a Saragossa es va exterminar un
1% de la població, fins i tot en zones
poc reivindicatives i poc organitzades com Castella la Vella el nombre
de morts va superar el 1% de la població. Al ser ocupada Catalunya, els
franquistes van executar unes 3.700 persones, un 0,1% de la població, 10
vegades menys.
En parlar dels incontrolats es solen assimilar al conjunt de les
Patrulles de Control, i les patrulles s’assimilen en general a
CNT-FAI. Val a dir que aquestes patrulles eren mixtes, només la meitat dels patrullers eren afiliats a la
CNT, dels 11 sectors sols 4 delegats de sector eren de
CNT (UGT en tenia 3 i
ERC en tenia 4), els secretaris de les
Patrulles eren dos, un, Asens de
CNT, l’altra Tomàs Fàbregas i Valls que tenia doble militància a l’Acció
Catalana Republicana... i a
Nosaltres Sols. Tots els abusos van ser comesos per un sol sector de
les patrulles?... Hi ha testimonis de presons clandestines, execucions i
cementiris clandestins en mans del
PSUC i
ERC, però aquesta part de la història no es vol que formi part del relat dominant.
Dissoltes les patrulles, recuperat el control total per les forces estatals, el
SIM (depenent de l’Exèrcit de la República i sota control del
PC/PSUC) va formar una xarxa de camps de “treball” on van anar a
parar molts interns de les presons catalanes (sota administració de la
Generalitat), aquests camps de “treball” van funcionar com a camps
d’extermini
per maltractament, gana, esgotament i execució, segur que van ser més
efectius i mortífers que la violència desorganitzada de l’estiu de 1936,
l’eficiència i la disciplina abans que tot.
Una
acusació que s’uneix a la llegenda dels incontrolats és el de
l’acumulació d’armes a la rereguarda...
sembla que els únics que tenien armes a la rereguarda fossin els
anarquistes!, de fet la major part de les armes capturades a l’Exèrcit
per la
CNT i la
FAI van ser enviades al front d’Aragó amb els milers de voluntaris
(no tots anarquistes és clar!) de les columnes confederals. Si no
haguessin aturat als militars, segurament en poques setmanes haguessin
ocupat Lleida i amenaçat Barcelona.
Mentre,
ERC i
EC que també havien aconseguit un bon botí d’armes van tardar 2 mesos en enviar la
Columna Macià-Companys al front i van mantenir fins passats els Fets de Maig, les
Milícies “Pirinenques” (ben armades) estacionades a Barcelona i a
Figueres. En esclatar la lluita al carrer el mes de maig tots els grups
polítics tenien armes, armes que per el que sembla, quan estaven en
mans de
PSUC/ERC/EC no eren necessàries al front...
Volem
reivindicar els nostres incontrolats i fins i tot alguns dels
incontrolats dels altres. Van
ser decennis de repressió, d’odis, d’empresonats, exiliats i morts,
decennis de misèria, de gana, de condicions de vida deplorables,
d’explotació de nens i nenes, decennis d’adoctrinament i abús, decennis
de guerres on morien els de sempre i on s’enriquien
es de sempre... els 8.400 morts a la rereguarda catalana (la meitat o
més desprès de maig de 1937) són pocs comparats amb totes les víctimes
que va acumular el sistema des de la industrialització... Difícilment
s’hagués pogut intentar una revolució social
deixant a la rereguarda els requetès i falangistes, cedistes i membres
de la ultradreta, i mantenint en mans dels capitalistes de la
Lliga el sistema productiu.
Tots els sectors van tenir els seus “incontrolats”... el
PSUC va tenir África de las Heras (que va fer carrera al
KGB fins esser heroïna de la URSS),
ERC en Josep Soler Arumí (inventor de la desaparició per
incineració) o en Josep Bordàs de Castelló d’Empúries... entre molts
d’altres. Especialment rellevant és el transfuguisme, mitjançant el que
notoris “incontrolats”, eren incorporats a les forces parapolicials
estalinistes del PSUC passant a ser fidels servidors de la legalitat republicana, com va ser el cas d’Aubi el
Gordo de Badalona (que va acabar dins la policia de Batista a Cuba) o el Penjarobes de Puigcerdà (que va ajudar a eliminar a l’Antonio Martin).
De fet, realment, tenen raó, la seva violència no va ser incontrolada!, la violència governamental
va ser planificada, executada per el SIM a través d’una xarxa de
7 camps de treball on van morir centenars de persones, hi ha noms
vinculats a aquestes “eficàcies”, Rafael Tasis (Director General de
Presons (ERC)
lliurava els presos des de les presons cap els camps que dirigien
persones com Manuel Astorga (director del camp d’Omells de na Gaia,
membre del
PCE).
Hi
ha un tractament summament classista dels homes d’acció d’aquells
mesos, el fet de que no tinguessin
la cultura burgesa d’altres militants, de que pràcticament no deixessin
testimonis escrits fa, que els historiadors els tractin amb burla
(cites literals infestades de “sig”), menyspreu o condescendència, ens
cal un relat que recuperi la seva història, els
seus somnis i les seves aportacions... i també, perquè no, els seus
errors.
Volem parlar del Comitè d’Orriols, del Comitè Revolucionari d’Osor, del
Coix del Carrer Gurb, de l’Antonio Martin, d’en Justo Bueno... de
tots aquells que amb encert o no, amb brutalitat o no van tractar
d’impulsar una revolució extraordinària i canviar unes relacions de
poder opressives
que ja duraven segles.
EL COMITÈ D’ORRIOLS, ELS INCONTROLATS DE L’EMPORDÀ
 |
Mapa de l’Alt Empordà amb els municipis on hi hagueren Comitès Antifeixistes (en verd)
|
Orriols
és un petit poble integrat dins del municipi de Bàscara (Alt Empordà),
l’any 1936 Orriols
tenia menys de 300 habitants, de fet Bàscara en tenia sols 853, era una
societat “bucòlica” igual que la d’altres pobles propers, aparentment
sense tensions, amb alguns grans terratinents, masovers, petits
propietaris, persones que compaginaven el conreu de
petites peces pròpies amb la feina a jornal i jornalers, la possessió
de la terra determinava el lloc de cadascun a la societat.
Sota
d’aquesta aparença bucòlica i exempta de conflictes havia decennis (per
no dir segles) de dominació
dels cacics locals, d’abusos en el pagament de la renda de la terra, de
desnonaments, d’impagats, de frau en el repartiment dels beneficis de
la terra i d’imposicions clerical. Tot això acompanyat, sens dubte, de
dosis de violència física o institucional i
amb el record recent de les repressions, durant la dictadura d’en Primo
de Rivera i arran dels Fets d’Octubre de 1934. De fet la violència
desfermada a les zones rurals catalanes, fins i tot les més
endarrerides, va ser varies vegades superior a la experimentada
a les zones urbanes, es va produir un escapament de tensió acumulada.
Tota
aquesta suposada ”pau bucòlica” va esclatar pels aires l’estiu de 1936,
quan un grapat de veïns
(menys d’una vintena,) majoritàriament petits propietaris de terra
agrícoles, van decidir posar la societat rural potes enlaire.
Els
petits propietaris revolucionaris, disposats a col·lectivitzar la seva
terra, no va ser un fenomen
exclusiu d’Orriols, va ser generalitza l camp català, per exemple al
poble proper de Garrigàs es va produir una col·lectivització semblant i,
desprès de maig de 1937, malgrat el desembarcament del
PSUC a l’Ajuntament i la devolució de terres als antics
propietaris els col·lectivistes de Garrigàs van resistir, en bona part,
la pressió en contra.
Hi
ha un mite, al voltant dels fets revolucionaris de 1936, un mite
recurrent: tota la violència
(contra objectes, edificis i persones) la van exercir el “de fora” gent
que venia de les ciutats, immigrants (els famosos murcians de la
FAI) o no, gent d’altres municipis (els d’Orriols a tot
l’Empordà, per exemple)... malvats forasters que permet descarregar-se
de responsabilitats en societats petites i amb un gran control social.
La imatge que es te d’Orriols d’abans de la revolució és la d’un poble despolititzat, governat, des
de sempre, per els cacics de la Lliga, una basa d’oli ... però en alguns escrits es parla d’Orriols quan es reorganitza la
CNT (clausurada durant el Bienni Negre), i es coneixen contacte
entre gent d’Orriols i el mestre de l’escola racionalista de Salt
(Gironès), el primer nom que es va donar al Comitè, denota ja una forta
influència
cenetista.
El
que ha quedat en l’imaginari popular (l’imaginari de certa part de la
població) és el mite de
violència al voltant d’aquest Comitè, sembla que hi ha una adagi a les
terres de Girona que diu “és més dolent que el Comitè d’Orriols”.
Malgrat aquesta fama, a dins d’Orriols mateix; es van produir molts pocs assassinats, algunes fonts
diuen que cap (el capellà del poble va morir a Barcelona on havia fugit).
Al
Comitè d’Orriols s’atribueixen més morts dels que podien haver fet,
l’atribució s’estén a tots
els cadàvers trobats en la “zona d’influència d’Orriols”, que inclou
una pila de municipis Bàscara, Calabuig, Llampaies, Tarradellas,
Vilademuls, Vilafreser, Orfes, Espinavessa, Foixà, en total més de 50
morts, els que es van poder identificar, van sortir,
en sa major part, de les presons de Figueres, Sant Feliu de Guíxols i
Girona, alguns conduïts per milicians que vigilaven la presó i la
majoria per grups exaltats arrel del bombardejos navals. Encara que
alguns dels d’Orriols participessin, la seva actuació
havia de ser, per força, limitada pel nombre.
El Comitè Antifeixista d’Orriols (Comité
de Oficios Varios de Orriols y sus Contornos),
va endegar un seguit de canvis socials importants, van enderrocar el
campanar de la església,
van abolir la separació de sexes a l’escola i van revisar tot el
material escolar que consideraven reaccionari. Van crear, del no res,
una Conselleria de Cultura (dins del Consell Municipal) i una mena de
servei social, dirigit a ancians sense recursos i als
refugiats.
En
l’aspecte econòmic van col·lectivitzar totes les terres i edificis del
poble, amb la idea d’abolir
la propietat privada, els petits propietaris de terres i habitatges els
podien conservar en usdefruit, sempre que fos suficient el treball
familiar per conrear-les, no podent llogar-la ni vendre-la.
Van fer una rebaixa generalitzada del 50% en els lloguers i van expropiar cases i locals dels propietaris
fugits o absents, aquestes van servir per acollir els refugiats que començaven a arribar.
El
maig de 1937, a Girona, es van produir forts enfrontaments i nombroses
morts tan entre els partidaris
de la revolució com entre els de l’Estat. En aquests enfrontaments van
participar el d’Orriols amb l’assalt i ocupació de l’ajuntament de
Bàscara. També se’ls atribueixen 3 morts (els darrers), dos d’ells
afiliats a la
UGT...
Desprès del cop de maig el procés revolucionari és desarticulat, el
POUM (bastant implantat per herència del
BOC) va patir la repressió directa i la exclusió. La
CNT va ser foragitada de l’alcaldia de Girona i de la de molts
pobles, perdent la hegemonia. Les col·lectivitats van ser anul·lades,
retornant les terres als antics amos, o passant a mans dels ajuntaments o
de la Generalitat...
i els grups més radicals van ser perseguits judicial i policialment.
A
Orriols els grans propietaris van abandonar la col·lectivitat fent-la
inviable i el poble va ser
ocupat per la Guàrdia d’Assalt que va restablir “l’ordre republicà”. El
Comitè fou dissolt i els seus membre empresonats, fugits o al front..
Finalment entre 4 i 6 dels seus membres van ser afusellats per els
franquistes, alguns van anar a l’exili i d’altres
van passar llargs anys a les presons.
No es pot entendre la història del “Comité de Oficios Varios
de Orriols y sus Contornos” sense la personalitat d’en Genis Serrats (alies
Gaspar) que va ser el seu principal impulsor i que va ocupar els càrrecs, reservats a la
CNT, al Consell Municipal i a l’Ajuntament de Bàscara fins que en fou apartat uns mesos abans dels Fets de Maig.
Genis
Serrats era un petit propietari agrícola, amb fortes inquietuds socials
i culturals, i unes
dots organitzatives importants. Es relacionava amb el mestre
racionalista de Salt, l’Expedit Duran. La gent del poble recordava en
Gaspar llegint i debatent sobre temes socials i polítics. Durant
uns anys va estar emigrat a Mèxic participant d’alguna manera a la a la
revolució mexicana... va ser ferit lluitant al front, i va morir a causa
de les
ferides a l’Hospital de Manresa (Bages) el 18 de novembre de 1938, als
35 anys.
MES INFO A:
“La revisió del mite: el comitè antifeixista d'Orriols”.
Maymí, Josep, Xavier Turró i Josep Ros.
Revista de Girona, número 183, 1997.
“Entre la violència política i el conflicte social: Els Comitès
Antifeixistes de Salt i d’Orriols en el context de la guerra civil 1936-1939”
Maymí, Josep. Publicacions de l’Abadia de Montserrat/Ajuntament de
Salt, 2001. Aquest llibre es pot trobar a les xarxes públiques de
biblioteques.
OSOR, ELS INCONTROLATS DEL BOSC
 |
Mapa de la comarca de La Selva amb els municipis on hi
hagueren Comitès Antifeixistes (en verd)
|
Els
arers, rodellaires o roders, eren treballadors del bosc, fabricaven, al
mateix bosc, el rodells
amb fusta de castanyer. Els rodells eren unes peces fonamentals per
l’embalatge fins a mitjans del segle 20. Els rodells s’empraven sobretot
per fabricar botes, substituint les dogues metàl·liques, i diversos
tipus de caixes. Les botes i caixes fetes amb rodells
permetien l’embalatge de salaons i resistien be l’ambient marí, allà on
el metall es rovellava la fusta de castanyer es mantenia.
Els
arers eren un col·lectiu cohesionat amb una profunda tradició
societària que els va permetre
tirar endavant societats professionals, cooperatives i mutualitats,
durant 1913 van mantenir una duríssima vaga de 8 mesos fins aconseguir
la jornada de 8 hores i la contractació d’un terç dels treballadors
seguint un torn a la llista arers aturats. Aquesta
vaga es va poder fer gràcies a la solidaritat dels arers del Vallespí,
que van permetre que alguns de la Selva treballessin a França i que
boicotejaven qualsevol intent de substituir els rodells catalans, a rel
d’aquestes col·laboracions es va establir un
pacte entre les societats de les dos bandes de la frontera. També van
ser molt solidaris amb els arers les societats obreres de boters,
l’aliança entre boters i arers va ser clau per els dos sectors.
La
propietat forestal era bàsicament latifundista, controlada per cacics
de tota la vida, sovint
absentistes que, moltes vegades, deixaven l’administració en mans de
capellans locals. Aquest és el cas del capellà Salvador Rovira “la Guilla”, administrador de grans extensions de bosc a Sant Hilari Sacalm (les Guilleries,
la Selva), la Guilla va ser un dels promotors dels sindicats grocs i de l’esquirolatge, d’ell es diu al diari
L’Espurna “els burgesos de Sant Hilari, capitanejats per el rector
Guilla “animal de rapinya” va reclutar una sèrie d’obrers sense
consciència” però desprès de la ocupació de Sant Hilari el 1932 “prenent
el esmentat poble per assalt. Aquest fet va bastar per acabar amb les
brabuconeries
d’aquest repartidor d’hòsties consagrades”.
L’Espurna era el diari a Girona del Bloc Obrer i Camperol (en acabar la dictadura d’en Primo de Rivera moltes societats rodellaires es van adherir al
BOC).
La
patronal forestal era molt dura, i es va oposar per tots els mitjans a
les societats d’arers,
mitjançant llistes negres, la Guàrdia Civil i els jutges, el
sometent... i fomentant el sindicalisme groc (el sindicat groc tenia el
significatiu nom de “els bons feiners”!).
Cada
cop que les circumstàncies polítiques o permetien tiraven enrere els
acords, rebaixaven preus
i anul·laven les 8 hores (per exemple durant la dictadura o Bienni
Negre) i el sistema de contractació per llistes d’aturats. Els
latifundistes forestals veien en les reivindicacions obreres d’uns
mínims vitals una amenaça al lloc que ocupaven a la societat.
Durant
la República, acompanyada per una crisi en el sector, els arers van
convertir el tema de la
contractació en un punt clau, de cada colla de tres un havia de ser de
la llista de les societats, però l’incompliment sistemàtic, per part de
la patronal, d’aquest pacte, feu que la lluita es radicalitzes. Així el
1932 els arers de tota la comarca van ocupar
Sant Hilari Sacalm per aturar la contractació, i el 1933, a Arbúcies
(les Guilleries, Baix Montseny, la Selva), es va declarar una vaga
general seguida per tots els sectors del poble (no sols el forestal) per
el mateix motiu, durant aquestes vagues els membres
del sindicat groc es mostraven armats fins i tot amb una metralladora.
Osor
(les Guilleries, la Selva) és un municipi de la comarca de la Selva,
els anys 30 tenia 1.275,
pràcticament tota la activitat econòmica, girava al voltant del bosc,
encara que també tenia una explotació minera de galena, blenda i
feldespat, però la major part de l’activitat es centrava a les feines
del bosc, carboners, boscaters, traginers... però sobretot
roders, també havien 2 serradores.
El
poble d’Osor te una història força violenta durant les carlinades i el
bandolerisme del segle
XIX, amb assalts, tirotejos, combats i afusellaments. El trabucaire
“Becaina” executat, per esquarterament, el 1829 a Girona era d’Osor. Des
de la restauració el municipi és governat per els cacics locals i els
seus representants.
En arribar la revolució social el 1936, es va constituir a Osor un Comitè Antifeixista format bàsicament
per roders (un 56%), el Comitè tenia 9 membres i disposava de d’uns 15 milicians.
Directa o indirectament a Osor van morir 8 persones el 1936, entre elles tres propietaris forestals,
tres rodellaires pertanyents al sindicat groc i actius defensors dels interessos del propietaris, un jutge i un capellà.
El
Comitè va col·lectivitzar el bosc i les mines (els principals recursos
del municipi). Des de l’ajuntament
s’organitzaven els torns i els calendaris dels treballs al bosc i es
venia la producció, les serradores col·lectivitzades es van unir a
d’altres serradores lligades als rodells mitjançant la “Unión de Productores de Dogues
de Castanyer”, i la mina de galena a la “Col·lectivitat Catalana del Plom”.
A partir de maig de 1937 la Generalitat dissol les col·lectivitats forestals i el bosc passa a ser
administrat per la Conselleria d’Agricultura que, en alguns cassos autoritza el treball de cooperatives o ajuntaments.
El
Comitè Antifeixista d’Osor estava format per ex republicans radicalitzats que, en arribar la revolució es van afiliar a la
CNT i van impulsar-la, de fet Osor va tenir un nombre de baixes
al front més alt que la mitjana de Catalunya (més del 3% a Osor sobre
1,4 de la mitjana).
Aquesta permeabilitat entre la
CNT i el republicanisme de base allunyat dels centres de poder,
no va ser excepcional en el mon rural, fins i tot en sectors industrials
i fortament urbans es va donar el cas. Per exemple quan es va fer el
Decret de sindicació obligatòria (agost de 1936), que obligava als petits sindicats autònoms a adherir-se a la
CNT, a la
UGT o a la Unió de Rabassaires, el
Radium, un sindicat teòricament proper a
ERC, va preferir adherir-se a
CNT. Els obrers del Radium es sentien més propers a la
CNT que a la
UGT, dominada per el PSUC. També en un sindicat tan gubernamentalista com el de funcionaris de la Generalitat, la pugna entre els partidaris de la
UGT i de la
CNT va estar força igualada.
 |
| Pere Gamell i Dull |
L’ànima del
Comitè d’Osor fou Pere Gamell i Dull, nascut cap el 1906, que era regidor d’ERC fins el 1936, va passar a ser el President del
Comitè en representació de
CNT i fou elegit secretari de Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT, posteriorment va ser l’alcalde d’Osor per la
CNT.
Va ser detingut a Osor per falangistes locals i militars, el 16 de març de 1939, torturat al mateix
poble als locals de la Falange, la seva companya va poder conservar un diari on explica: “Este
propietario dijo al teniente de Franco:“a
este rojo se le tiene que golpear, que si se golpea acabará
cantando”(...) “Otra vez abren la puerta, y era el mencionado
propietario, con un teniente y sus dos hombres armados, y el propietario
coge la hoja de las preguntas que te hemos hecho. Yo le contesto,
yo estas preguntas, no las puedo contestar”(...) “lo tenía que firmar
de buen grado o por la fuerza con la porra, y hicieron firmarlo sin
leérmelo, después de darme dos palizas muy duras”
. Seguidament va ser traslladat a la presó de Santa Coloma de Farners (les Guilleries, la Selva).
Va restar a diverses presons gironines fins ser jutjat, el 27 d'octubre de 1939 i afusellat el 27
de gener de 1940, junt a 8 persones més.
Sobre Osor es va desfermar la repressió franquista, van ser afusellats 10 veïns i molts empresonats
o exiliats. El nombre d’afusellats d’Osor va triplicar la mitjana comarcal. Dels 9 membres del
Comitè 4 van ser afusellats, un empresonat i 3 exiliats.
MES INFO:
“Els efectes de la guerra: víctimes i repressió al municipi
d’Osor” Joaquim Daban i Massana. Quaderns de la Selva núm. 4. [https://www.raco.cat/index.
“Alguns afusellats pel franquisme a Girona entre 1939 i 1943”
Aïda Lorenzo i Esther Llorenç. Revista de Girona, núm 229, 2005. [https://www.raco.cat/index.
“El 27 de gener de 1940 es afusellat a Girona l'anarcosindicalista
Pere Gamell Dull” entrada al blog Memòria Proletària del Nord-Est:
“El Sindicalisme forestal dins del moviment obrer català :
els roders” Roger Zamorano, Llibres del Segle, 2000. Aquest llibre es pot trobar a les xarxes públiques de biblioteques.
Properament el segon lliurament: Antonio Martin (Puigcerdà, Baixa Cerdanya) i Vicenç Coma, el Paella
(Vic, Osona), coneguts entre els seus enemics com “el Cojo de Màlaga” i el “Coix del carrer Gurb”."
Mira també: [http://www.negreverd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada