MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 15 de juliol de 1900 neix a Roses l’arqueòleg anarcosindicalista Ferran Cufí i Font

Secretari del Sindicat de Pesca de Roses de la CINT-AIT en 1936 i administador de la Col·lectivitat de la Industria Pesquera rosenca, pastí anys de presó i finalment s’estabí a Cuba, on ja havia treballat de jove.  

 

Ferran Cufí i Font:   

El 15 de juliol de 1900 neix a Roses (Alt Empordà) l’arqueòleg anarcosindicalista Ferran Cufí i Font. El seu pare era Ferran Cufí i Gomis, nat a Cadaqués (Cap de Creus, Alt Empordà), i la seva mare, Rosa Font i Bertra, de Roses. Hi havia familiars escampats en diversos pobles de l’entorn, com Cadaqués, l’Escala (Baix Ter, Alt Empordà), Vilabertran (Alt Empordà) i Figueres (Alt Empordà).Tenia tres germans: Miquel (1904), Albert (1907) i Manuel (1910). Es considerat un pioner de la recerca arqueològica al municipi de Roses i laboralment feia de comptable en l’activitat pesquera d’aquell port. 

Per lliurar-se de la guerra del Rif en 1921 no es presentà a concentració per anar al servei militar obligatori i fugí a Cuba, essent declarat rebel per l’Exèrcit espanyol. Fou indultat per Govern espanyol arran de la proclamació de la República del 14 d’Abril.

Destacà durant el procés revolucionari de 1936 en les activitats del Sindicat de Pesca de Roses de la CNT-AIT, junt amb Vicenç Soler i Esteve i altres militants compromesos en aquest sector econòmic de la població, alguns afusellats pel franquisme, altres empresonats i molts exiliats en 1939.

Pendent, del servei militar espanyol, s’establí a la ciutat del port de Cienfuegos (Cienfuegos, Cuba), on treballà per l’empresari Ferrer i va fer part del Yacht Club, per socialitzar la seva estada a través de les relacions en aquest club nàutic, especialment havent estat criat en el port de Roses. El maig de 1929 participà en un àpat ofert als periodistes, a Cienfuegos, pel nou president dels rotaris, Luis Emilio Fernández Maurí. Es casà amb una noia de Cienfuegos, Asunción Pérez Couso, filla d’espanyols.

Acompanyat per la seva jove esposa, retornà a Roses el juliol de 1931 per arreglar la seva situació de rebel a concentració del servei militar i posar-se a treballar a la seva vila natal. La parella es va embarcar al port de L’Havana (L’Havana, Cuba) en el vapor Cristobal Colón, de la Companyia Transatlàntica, amb escala a Nova York (EUA). Una vegada a Roses s’emparà a l’indult referent al servei militar, que li fou atorgat el novembre de 1931. Vivia al carrer Sant Isidre (en un edifici de la família que a primers de febrer de 1939 patí l’impacte d’una bomba feixista) i un cop regularitzada la seva condició de ciutadà de la República es dedicà a activitats culturals mentre treballava d’administrador de la Societat de Pesca i Arrastra de Motor. En 1933 va fer de secretari de la secció de Cultura de l’associació rosenca Sang Nova. Entitat que impulsà la construcció d'un casal popular de cultura, al carrer Riera Ginjolers, que incloïa una biblioteca. També fou secretari de la Societat Recreativa Unió Fraternal, amb sala de ball.

La parella va tenir a Roses dues nenes, però desgraciadament l’any 1936 ambdues van morir, en pocs dies de diferència, ataques del xarampió.

Les primeres prospeccions arqueològiques al jaciment de la Ciutadella de Roses, a diferència d’Empúries (l’Escala), ruïnes que ja eren conegudes científicament al segle XVIII i amb excavacions des del segle XIX, no van començar fins a 1919 i a cura de l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera, ajudat per Emili Gandia. En 1920 hi treballà Joaquim Folch i Torres. L’arqueologia oficial se n’oblidà davant l’atracció de les troballes d’Empúries, però Ferran Cufí, que abans d’anar a Cuba havia presenciat els treballs inicials dins els terrenys de la Ciutadella s’interessà novament al tornar a Roses. Inicià les prospeccions en 1934, ajudat per Felip González i Vicenç, Joan Ortensi i altres veïns, les prosseguí en plena guerra, amb l’ajuda de Francesc Riuró i Llapart (Girona 1910-2008). S’excavà dins la Ciutadella, a l’interior de l’església de Santa Maria de Roses i a les antigues casernes situades entre els baluards de Sant Andreu i de Sant Jaume. L’historiador Joan Badia-Homs el qualifica de descobridor de l’antiga ciutat de Rodhe. Segons l’historiador Josep Clara, fou el més entès i entusiasta d’un grup de rosencs que quan les instàncies oficials negligiren el jaciment arqueològic rosenc, va mantenir la il·lusió per desenterrar aquest conjunt foceu, romà i medieval. Al nostre entendre, després de la guerra el pescador rosenc Joan Ortensi fou un continuador de la tasca de Cufí, no solament a la Ciutadella també amb un treball de camp a nivell de tot el terme municipal de Roses, acompanyant en els darrers anys de vida a Joan Badia-Homs i altres investigadors que sempre li han agraït la seva tasca.

Cal senyalar que en diversos municipis catalans, com ara Roses, l’Escala (entre la secció local dels Amics de l’Art Vell la majoria dels membres eren llibertaris i els que s’exiliaren continuaren les seves activitats sobre patrimoni històric i arqueologia a l’Estat francès, com Lluís Pujol i Rafel Torres) i altres, existeix un forta i manifesta vinculació cultural de l’anarquisme social i l’anarcosindicalisme amb la recerca arqueològica local i comarcal.

En temps de la guerra a Roses, igual que a l’Escala i altres municipis, hi hagué horts familiars en terrenys no cultivats fins aleshores, concretament dins la Ciutadella, segons ens informà el pescador Joan Ortensi. Aleshores, es van trobar materials arqueològics durant els treballs d’arranjar el terreny.

Riuró, que des de 1934 col·laborava amb Cufí, gràcies a ser destinat a Roses durant la guerra com a milicià de la Cultura en l’Agrupació de Defensa de Costes de l’Exèrcit Popular de la República entre maig i novembre de 1938, plegats realitzaren quatre cales de prospecció que demostraren científicament la importància del jaciment de la Ciutadella, tot demostrant de manera irrefutable l’existència de les ruïnes de la colònia focea de Rodhe, contemporània de la d’Empúries (Emporion). En aquests de treballs de 1938 hi va col·laborar Josep Ferrusola, de família originària de Llers (Alt Empordà) i futur sogre del metge i polític Jordi Pujol i Soley. Aquests treballs de 1938 no es van publicar fins l’any 1962 [F.Riuró i F. Cufí, Prospecciones arqueológicas en Rosas (Gerona), dins Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, volum XV (Girona, 1961-1962), pàgines 203-224], quan Cufí vivia a Cuba per evitar la repressió franquista i Ferrusola tenia el seu gendre empresonat al penal de Torrero, a Saragossa (Aragó). 

En l’edició del 27 d’agost de 1936 del diari gironí L’Autonomista s’informa que els pescadors del port de Roses s’havien afiliat a la CNT i les barques petites i grans també estaven sindicades amb el control del Sindicat de Pesca cenetista. Fins l’estiu de 1936 Cufí no s’havia significat gaire a nivell polític ni pertanyia a cap partit però el setembre o l’octubre d’aquell any s’afilià a la CNT-AIT al ser membre de la Col·lectivitat de la Indústria de la Pesca i essent elegit secretari del Sindicat de Pesca i el febrer de 1937 administrador de la industria pesquera rosenca, en síntesi la persona que portava tot el pes sindical i econòmic del port de Roses. Això demostra la capacitat intel·lectual i de treball de Ferran Cufí, especialment en temps de guerra.

En el darrer moment de la guerra, ell que no havia fet el servei militar obligatori en la monarquia ni en la República, fou mobilitzat en l’Exèrcit Popular republicà i el gener de 1939 es trobava a Barcelona. Davant l’opció d’anar a l’exili, com havia fet de jove a Cuba, i al contrari dels seus germans, militants anarcosindicalistes convençuts que s’exiliaren, ell decidí quedar-se amb la seva esposa a Roses, ja que suposava que podia patir gaire càstig per part del franquisme amb no haver participat en actes de repressió proletària ni militar en la reraguarda contra burgesos o contrarevolucionaris, però s’equivocà enormement, encara que es salvà del camps de concentració francesos, les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) o, potser, també dels camps nazis. Els seus germans, pescadors i cenetistes, Miquel i Albert, en 1944 a nivell policial franquista constaven com activistes de la Revolució Social fugits a l’estranger. Albert retornà a Roses l’any 1955 i Miquel en 1956, quan el franquisme tolerà la seva presència i ja s’albirava el turisme europeu a la Costa Brava (Franco pensava que crear una mena de classe mitjana ajudava a mantenir la Dictadura i, a més, poder restaurar, sense cap referèndum, la monarquia dels Borbons, mentre el PSUC/PCE defensava la política de la “reconciliació nacional” entre feixistes i republicans). I Ferran Cufí, el polititzat a causa del procés revolucionari de 1936-1937 i l’estada a les presons durant el primer franquisme, havia marxat per segona vegada i definitiva a Cuba. Altres exiliats rosencs de la Retirada de febrer de 1939, entre altres, foren Salvador Marcó i Romañach, Rafael Cugat i Sans, Estanislau Colom i Esteve, Artur Borràs i Comas, Joan Brugués i Seseras, Josep Torres i Donat, en Coll de Can Català o en Vicenç Soler i Esteve.

Una bona colla de rosencs foren denunciats per burgesos i reaccionaris i detinguts per les autoritats franquistes: Ferran Cufí i Font, Miquel Mallol i Fornaguer, Josep Ribot i Espelt (afusellat el 31/05/1939), Josep Valero Peral (afusellat el 28/07/1939, CNT), Joan Ferrer i Turró (afusellat el 22/10/39, CNT), Miquel Sanés i Birba (afusellat el 07/12/1941), Joan Peitch i Trull, Rafel Taberner i Reyner i d’altres veïns de Roses. En la Causa General franquista a l’apartat de Roses, redactat per agents de la caserna de la Guàrdia Civil l’11 de setembre de 1942, Ferran Cusí –que havia estat detingut a Roses el 20 febrer de 1939 i conduit a la presó de Figueres el mateix dia, com “ex-secretario de la CNT-FAI de Rosas”-- hi consta com un dels dirigents del Front d’Esquerres i de la CNT, al costat del seu germà Albert, Salvadó Marcó i Romañach, Josep Torres i Donat, Francesc Alberola Pérez i Vicenç Soler i Esteve.

Ferran Cufí, a disposició del Jutjat Militar de Figueres, rebé les denúncies dels rosencs Pere Pujol, Pere Sanés, Manuel Margalef, Benet Trull i Andrés Reda, que el van fer responsable genèricament de confiscacions col·lectivistes i de tots els actes revolucionaris i antifeixistes ocorreguts al municipi. Així mateix, l’alcalde franquista, Jacint Romañach, repetí els conceptes negatius el 2 de març de 1939. Romañach declarà que Cufí durant “el periodo revolucionario figuró como elemento muy destacado de la CNT, obrando como siempre aparte del Comité y no queriendo aceptar cargos visibles, pero se le acusa como inductor a la ejecución de muchos actos vandálicos y delictivos, puesto que era considerado como persona muy influente en los directores de aquel Sindicato y componentes del Comité revolucionario”.  El 3 de març d’aquell any, Cufí declarà davant el jutge militar de Figueres. El 9 de març fou traslladat a la Presó Provincial de Girona, aleshores situada a l’antic edifici del Seminari Diocesà, on s’acumulaven 3.000 reclusos i algunes dones també empresonades, com les dues que serien afusellades, Salvadora Catà (POUM i CNT) i la mestra de Sils (la Selva) i militant llibertària Matilde Sabaté, així com les processades sumàriament --Àngela Valero i Casanovas i Maria Hospital i Chalada-- i veïnes de Banyoles (Pla de l’Estany), Figueres, l’Escala, Verges (Baix Ter, Baix Empordà) i altres municipis de la demarcació.

El 16 de març de 1939, Ferran Cufí i Font patí un dels primers consells de guerra sumaríssim de Girona, en la Causa Núm. 12. Els altres processats aquell dia foren Martirià Bertran i Vehí, Joan Cabarroques i Paradera, Antoni Girona i Castro, Cristóbal López Bonilla, Joaquim Serra i Casas, Narcís Borrell i Turró, Tomàs Grèbol i lloret, Joan Passarius i Carbó, Josep Payet i Cebrià, Nicamor Romaguera i Culubert, Pere Casagran i Codinach, Joaquim Valls i Hostench, Joaquim Trias i Coll, Narcís Sitges i Jordà, Manuel Artola i Casals, Josep Badia i Bosch, Àngel Barber i Campllonch, Àngel Arnau i Guitart, Esteve Bartrina i Macias, Àngela Valero i Casanovas, Joan Bagué i Ribot, Pere Guix i Danès, Josep Estany i Ferrer, Joaquim Piernau i Quer, Baldiri Soler i Alay, Maria Hospital i Chalada, Lluís Sabater i Cortada, Valentí Vilarrasa i Anglada, Jaume Brancós i Dalmau, Artur Mauré i Alay, Joan Madern i Planas, Fermí Vidal i Carbonell, Pere Costa i Genís, Joan Parada i Pericot, Ramon Juncà i Cruañas, Moisès Codina i Figueras i Josep Coll i Casas. Eren les causes penals 9, 10, 11 i 12. A la tarda del mateix dia, 21 presos més passaren davant el consell de guerra de Girona. En total, aquell dia 19 persones foren condemnades a mort, dels quals van ser afusellats Martirià Bertran (28/03/1939), Joan Pasarius (28/03/1939, CNT), Josep Payet (28/03/1939), Joaquim Valls (28/03/1939, CNT), Joaquim Trias (28/03/1939, CNT), Esteve Bartrina (28/03/1939), Joan Bagué (28/03/1939), Pere Guix (28/03/1939), Jaume Brancós (25/04/1939), Artur Mauné (25/04/1939), Joan Madern (25/04/1939) i Joan Radó (25/04/1939).

El Consell de Guerra Permanent Número 3 fou el que jutjà i condemnà Ferran Cufí. Era presidit pel comandant d’Enginyeria Fructuoso Prendes Escudero. El fiscal havia demanat per Cufí la pena de mort, però el tribunal militar el condemnà a una pena menor. L’Auditoria militar aprovà la sentència el 18 de març de 1939 i en la revisió definitiva de la causa, l’agost de 1942, la condemna es deixà en 30 anys.

La Presó Provincial es traslladà a Salt (Gironès) i Ferran Cufí mentre complia condemna prosseguí formant-se en lectures de prehistòria i història de l’antiguitat. Francesc Riuró, solidari, li donava suport des de l’exterior. Allà anà a parar el novembre de 1941 el marit de la seva tia Maria Cufí i Gomis, el flequer Joan Carreras i Centena, el qual morí a la presó, a causa d’un càncer d’estomac, el 25 de maig de 1943. Joan Prada i Pericot, veí de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) va morir a la presó el 29 de setembre de 1939, a causa d’una insuficiència cardíaca amb esclerosi.

Ferran Cufí sortí en llibertat condicional el 18 de març de 1944, acollint-se al decret dl 17 de desembre de 1943, que ampliava els beneficis als condemnats a penes superiors als 20 anys, com era el seu cas. Els alliberats podien treballar, però havien de complir determinades obligacions pel seu control. Poc temps després s’establí al carrer Lorenzana núm. 19 de la ciutat de Girona; més endavant, al de Sant Joan Baptista de La Salle. Llavors portà la comptabilitat de diverses cases i negocis comercials, entre els quals, el magatzem de cereals de la viuda de Miquel Agulló, a Palau-sacosta, que no fou agregat al municipi de Girona fins l’any 1963.

Connectat pel aleshores militant del PSUC i de Socors Roig Internacional (SRI) Ferran Clara i Dalmau (Calonge 1907-Girona 1989), company de Cufí en la presó i que havia estat alliberat en 1943, recollí --solidàriament i sense sectarismes-- diners per al SRI amb l’intenció d’ajudar famílies de persones empresonades, però el  febrer de 1945 van descobrir que tot plegat era una forma en que la direcció exterior del PSUC/PCE intentava aprofitar l’activitat solidària per captar militància i estructurar infraestructura per a la plataforma Unió Nacional Espanyola i l’estratègia stalinista del maquis militaritzat. Cufí, Clara, Jaume Rovira i Vila i Nicanor Lanau i Cusí feien aixecar un acta, el 12 de febrer de 1945, al notari de Girona Jaume Genover i Codina que es desvinculaven d’aquesta activitat solidària i feien constar las seva discrepància amb les directius rebudes. En el document denuncien que una “obra altament humanitària i social d’ajuda ha degenerat, en els darrers mesos, vers orientacions de fins més polítics que humanitaris, cosa amb la qual discrepem, essent la causa que ens donem de baixa de la mateixa”. Es comprometen a  notificar a companys i companyes que pensin com ells a no deixar-se enganyar. Però, malgrat aquesta desvinculació i abstenció en activitats del SRI, en el decurs de l’arrest policial massiu de militants del PSUC els mesos d’abril i maig de 1945, Cufí, Clara, Rovira i Lanau també foren detinguts com a “comunistes” i interrogats. Cufí fou empresonat entre el 22 d’abril fins el 15 de desembre d’aquell any. En les diligències escrites per l’inspector de la Policia Juan Estévez Rodríguez hi consta l’historial immediat. Aleshores tenia 45 anys. Es fa constar que abans de la guerra no pertanyia a cap partit polític i que el setembre o l’octubre de 1936 s’afilià a la CNT i participà en la Col·lectivitat de la Indústria Pesquera de Roses. En aquest cas repressiu hi va haver a la demarcació de Girona 48 persones detingudes, empresonades i posades a disposició del Jutjat Especial d’Espionatge i altres activitats de l’autoritat militar, la qual obrí el Sumari 33.685. A la Preó Provincial vn coincidir amb el polític Josep Pallach, que havia ingresat procedent de Figueres el 17 de febrer d’aquell any. Hi va haver empresonats que van sortit de la presó en llibertat provisional abans que Cufí i d’altres, després. La Capitania de la IV Regió Militar s’inhibí del procediment a favor de la jurisdicció ordinària. El 5 de maig de 1949, el Tribunal Suprem dictaminà que el cas corresponia a la justícia ordinària.

El 23 de juny de 1954, l’Audiència Provincial de Girona va veure la causa 64 de 1950 contra les persones implicades de 1945. Cufí, en el judici oral, negà qualsevol participació en reunions del PSUC i afirmà haver contribuït econòmicament en l’ajuda de famílies de presos. La sentència 137, dictada el 24 de juny de 1954, que les persones processades eren autores del delicte d’associació il·legal i els condemnava a diverses penes, superades totes per la presó preventiva soferta durant els anys 1945-1946. Ferran Cufí fou castigat a 4 mesos d’arrest major, 4 anys i un dia de supressió de professió i ofici, i 1.000 pessetes de penyora. Sense pertànyer al PSUC resulta que patí el càstig més dur de la sentència, el mateix que pertocà al dissident Ferran Clara, Ignacio Alonso, Domènec Canals, Joan Gibernat i Aureli Sala. La defensa de Cufí fou exercida per l’advocat Ramon Xifra i Riera, antic militant de la Lliga Catalana. El seu procurador de tribunals, Àngel Bellsolà i Rey, vinculat a FET y de las JONS. En les conclusions definitives, la defensa havia demanat l’absolució de Cufí, al·legant l’existència de l’acta notarial del 12 de febrer de 1945.

A la fitxa policial de Ferran Cufí hi ha adjuntada una carta enviada des de l’exili pel seu germà Miquel, interceptada pel Centre de Censura de Barcelona, i adreçada l’agost de 1945, quan ella estava empresonat, a Isabel Pujol i a Asunción Pérez, en que recomanava que li diguin que tingui esperança en la caiguda del franquisme: “Estoy seguro que pronto será una realidad [...] que todo puerco le llega su San Martín”. La Policia qualifica l’exiliat Miquel Cufí i Font “de ideas extremistas y afilación a la CNT que se encuentra huido a Francia”. La nota informativa policial afegeix que Asunción Pérez Couto, esposa de Ferran Cufí, és una persona d’idees esquerranistes i desafecta al règim, tot senyalant que havia estat detinguda el 28 de febrer de 1940, acusada de facilitar el pas clandestí de la frontera francesa a persones desafectes amb el franquisme o perseguides.

El 7 de febrer de 1946, la Comissió d’Estadística de l’Alt Estat Major de l’Exèrcit espanyol, dirigida pel comandant de la Guàrdia Civil Manuel Chamorro Cuevas-Mons (Logroño 1906-Madrid 1969) s’interessà per Ferran Cufí, Francesc Riuró, Edmon Colom i Lluís Reixach, de Girona; Joan Llosa, de Figueres,i Lluís Martí i Jaume Batet, de Sant Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà). Demana al governador civil de Girona “una discreta información” sobre les esmentades persones. La Policia va respondre amb una síntesi de la fitxa de Cufí, tot fent constar que aquest sospitós era molt amic de Nicanor Lanau i Cusí. Sobre Riuró, la Policia diu que havia format part el partit Estat Català, del qual havia estat vocal a Girona, i que encara que manté una actitud discreta manté amistat amb gent d’idees esquerranoses i desafectes al règim. De fet, Riuró tenia coneixement tècnic de les fortificacions franquistes, ja que entre el setembre de 1939 i el març de 1942 com a delineant havia treballat pel destacament de la Comandància d’Obres i Fortificacions de la IV Regió Militar. L’abril de 1942, Riuró ingressà a la Prefectura Provincial d’Obres Públiques, en la qual restà fins a la jubilació en 1980.

Durant els anys d’estada a la ciutat de Girona, Cufí va mantenir la relació a nivell d’arqueologia amb Riuró així com amb els arqueòlegs gironins Pere de Palol (1923-2005) i Miquel Oliva (1922-1974). Cufí, amb Riuró i Oliva, durant l’any 1947, va fer algunes prospeccions arqueològiques a les coves i al poblat ibèric de Sant Julià de Ramis (Baix Ter, Gironès), i amb Palol tots ells van anar als jaciments de Roses, així com al pobla ibèric del puig d’en Rovira, a la Creueta, entre Girona i Quart (Gironès). També inspeccionaren indrets de valor arqueològic de Vilablareix (Gironès), Aiguaviva (Gironès) i en el Bosquet del Rajoler, a Palol de Revardit (Pla de l’Estany), on hi van trobar restes romanes. Ferran Cufí també localitzà un jaciment paleolític a l’aire de lliure de sílex a la muntanya de Montjuïc, pel cantó de Pedret, a Girona.

Molt controlat i pressionat per la policia político-social a Girona Cufí decidí anar a residir a Cuba, però primer la seva situació de llibertat condicional i després pel fet d’estar en llibertat provisional pendent d’un judici oral per la seva detenció de 1945 complicà la seva sortida legal de la Península. En aquest sentit, la seva esposa, Asunción Pérez, viatja a Cuba i s’establí a L’Havana per fer gestions polítiques de pressió al Govern espanyol a fi d’aconseguir el permís de sortida d’Espanya del seu marit amb destí a l’illa del Carib. El 26 de novembre de 1953, l’ambaixador espanyol a L’Havana, Juan Pablo de Lojendio e Irure (Donostia 1906-Roma 1973) --que seria expulsat de Cuba en 1960 quan va interrompre una intervenció de Fidel Castro a la televisió--, escriu al governador civil de Girona, Mazo, demanant l’autorització a Cufí per viatjar a Cuba, a petició d’un avalador, l’empresari asturià de La Filosofía S.A. José Gasch Prieto (aquest capitalista més endavant destacaria com a anticastrista de dretes des de Madrid). Es feia referència al fet que el cunyat d’Asunción Pérez, amb domicili a L’Havana, era cunyada de l’advocat i empresari Arturo Bengochea (“el Bufete Bengochea i hermanos son los asesores jurídicos de la Lonja de Comercio”). El 22 de desembre d’aquell any, el governador de Girona respon a l’ambaixador que hi ha l’inconvenient de la llibertat provisional de Cufí tot esperant el seu judici oral. Malgrat a aquesta resposta, el 20 de gener de 1954 Mazo va rebre des de L’Havana un nova sol·licitud per part del falangista Carlos M. Rodríguez de Valcárcel (Burgos 1914-Madrid 1961), aleshores director general d’Ensenyament Laboral i que es trobava a Cuba en un congrés d’educació, on explicà i reiterà arguments a favor del viatge de Cufí. El 16 de març d’aquell any, el governador de Girona en la seva resposta repetí  paraules similars a les de la resposta a l’ambaixador.

Finalment, potser per fer fora un ferm opositor al franquisme a la demarcació de Girona, l’octubre de 1955 aconseguí tornar a Cuba. L’1 de gener de 1959 celebrà la caiguda de la dictadura de Fulgencio Batista (Banes, Cuba, 16/01/1901-Marbella, Andalusia, 06/08/1973) i l’entrada a L’Havana de la guerrilla, tot recordant el procés col·lectivista a l’Empordà en 1936. Amb l’arribada a l’illa del règim castrista es mantingué a Cuba, acostumat algun temps a Girona a conviure també amb stalinistes, aquests del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de Socors Roig Internacional (SRI).

Ferran Cufí i Font va morir en 1971 a L’Havana, tenint la nacionalitat cubana com a garantia de no ser controlat per l’ambaixada franquista a Cuba.

La seva esposa, Asunción Pérez Couto, familiarment Sunsa, explicà la seva vida al periodista Andrés García Suárez en el llibre Yo viví el drama de la guerra civil española (Editorial Pablo de la Torrente, La Habana, 1988). Asunción Pérez, nou anys més jove que Cufí, fou detinguda a Roses el 28 de febrer de 1940 i internada al Centre Penitenciari de Figueres, a disposició del governador civil. El 9 d’abril d’aquell any va ser conduïda a la Presó Provincial de Girona i posada a disposició del jutge instructor especial de fronteres, comandant Vicente Jimeno. Sembla que fou alliberada, al cap de poc, sense judici i sense càrrecs. Tenia la nacionalitat cubana, nascuda a Cienfuegos. 

El periodista Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona, 02/08/1917-15/12/1990), parent de Cufí, publicà al diari La Vanguardia (Barcelona, 08/04/1982), en l’article ‘A punta seca. Acte de justícia’, que exigia un reconeixement del deute que hi ha amb els arqueòlegs aficionats, amb els erudits de poble, com era el cas de Ferran Cufí, de Roses, i mort a L’Havana. 

Font: Clara, Josep, Ferran Cufí, peoner de les excavacions de Roses i represaliat pel franquisme, dins Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (IEE) núm. 48 (Figueres, 2017), pàgines 183-209.