Kati Horna és sens dubte la
fotògrafa anarquista. Es denominava a si mateixa com una “treballadora
de l’art”. Tota la seva vida va fugir de reconeixements i exposicions, i
sempre va ser poc inclinada a entrevistes
o a qualsevol promoció de la seva obra. Va entendre l’Art com una eina
útil, un ofici enfocat a una missió llibertària.
Nascuda a Hongria com Katalin
Deutsch, filla d’una família de banquers, va rebutjar aquesta vida
acomodada. Als 18 anys va viatjar sola a Berlín, allà va conèixer a
l’escriptor Bertolt Brecht i va participar amb ell
en les manifestacions antifeixistes. Va prendre contacte amb la Bauhaus
i va ser alumna del gran László Moholi-Nagy.
Va tornar a Budapest
compromesa ja amb l’antifeixisme i amb la fotografia, i va arribar a
treballar com a ajudant amb un altre gran d’aquesta disciplina, József
Pécsi. Va haver de fugir a París en 1932 davant l’avanç
del feixisme a Hongria. És aquí quan comença a interessar-se per allò
quotidià, per les històries petites dels parisencs. Una classe de
fotografia humanitària que donava la mateixa importància als objectes
que a les persones. La seva militància ácrata i antifeixista
li mereixen el reconeixement de la CNT, sindicat que la crida per a
documentar la situació dels pobles col·lectivitzats d’Aragó.
La Guerra Civil espanyola va
ser la primera profusament registrada en els principals mitjans de
comunicació de l’època. La cobertura d’aquesta guerra no tenia
precedents. L’aparició de càmeres més ràpides, la Leica,
però també el desig d’un compromís antifeixista per part de nombrosos
reporters, va fer que periodistes i fotògrafs de tot el món vingueren.
Va retratar amb la seua Rolleiflex meravelloses imatges de la
quotidianitat, sempre amb una mirada tendra cap als xiquets,
les dones i les víctimes dels bombardejos. Al contrari dels fotògrafs
de l’època (Capa, Centelles, Taro, Cartier-Bresson…) no li interessava
publicar en els grans mitjans internacionals sinó posar la seua càmera
al servei de la CNT-FAI i de l’anarquisme. Va
ser redactora en la revista Umbral: Semanario de la Nueva Era i va
col·laborar amb les publicacions anarquistes Tierra y Libertad, Tiempos
Nuevos i Mujeres Libres.
Les seues fotografies són
molt diferents a les dels seus companys. No li interessa la mort ni la
crueltat, que mai es mostren obertament, sinó la dignitat de la població
que resistia la guerra. Front a l’espectacle
dels cossos desmembrats, la sang i el camp de batalla, Horna ens
planteja un espai de reflexió sobre la guerra i les seves conseqüències
sobre els civils. Pacifista i anarquista, la seva fotografia representa
la memòria d’allò quotidià. I en aquesta quotidianitat,
sempre la presència de les dones: les mares combatives, les milicianes,
les xiquetes i les ancianes. L’univers femení exhaustivament retratat,
que a través de les seves imatges dóna un alè d’humanitat a tanta
barbàrie.
Horna era una dona forta i
brillant que es relacionava d’igual a igual amb els seus companys.
Robert Capa, a qui coneixia de l’adolescència i amb qui va viure un
romanç fins que Kati va conèixer al pintor José Horna,
el seu marit.
Al final de la guerra, el
matrimoni Horna fuig a França. José Horna passa per diversos camps de
refugiats i ella aconsegueix rescatar-lo per a, junts, fugir de nou,
aquesta vegada en un vaixell a Mèxic.
En l’exili, on també va
coincidir amb Capa, Horna es va unir als surrealistes mexicans. Va
continuar realitzant reportatges però cada vegada més surrealistes, amb
màscares i elements fantàstics que mostren un món
interior convuls. En la capital mexicana va residir més de 60 anys i va
tenir una extensa carrera com a docent, formant a futurs fotògrafs. Va
morir a Mèxic l’any 2000.
Kati Horna és sens dubte una
de les creadores més inusuals i autèntiques del s. XX. Una dona
feminista, solidària i llibertària compromesa amb el seu temps i el seu
art, que va tenir el valor de ser els nostres ulls,
els de les persones anònimes i dignes que vivim en la rereguarda.
Eva Máñez – Fotògrafa –
Agregeu-vos a la nostre pàgina de Facebook per a estar al corrent
de les nostres xerrades, col·loquis, concerts, exposicions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada