 |
| Pintades que van aparèixer per setmana santa al càmping.Ila Mateua. |
El càmping de Illa Mateua, d’un ex regidor convergent de l'Escala, que va allotjar policia espanyola
per l'1-O diu ser objecte d'amenaces i en culpen als
CDR.
Ermengol Gasiot, secretari general de la
CGT de Catalunya, considera que el somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra).
La nefasta
Fundació Gala-Salvador Dalí, afiliada a l’Espanya negra com
Caixabank i
Banc de Sabadell, culpa l'1-O de la pèrdua de visitants.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 14/05/2018
L’Escala i Empúries (Baix Ter, Baix Empordà, comtat d’Empúries).-
Al mateix dia de la claudicació del PDeCAT i ERC davant la monarquia espanyola del
155, amb l’elecció del nacionalista Quim Torra com a president de
la Generalitat sota la benedicció del Borbó, l’Agència Catalana de
Notícies informa que els amos --en Martí Guillem Sureda és un ex regidor
del
PDeCAT--- del càmping Illa Mateua de Montgó, al municipi de
l'Escala i Empúries (Baix Ter, Baix Empordà, comtat d’Empúries) han
denunciat davant de la Guàrdia Civil i també dels Mossos d'Esquadra unes
suposades amenaces,
segons aquest matrimoni, que diuen haver rebut així com les pintades
que han aparegut a les seves instal·lacions després que el passat mes
d'octubre acollissin diversos efectius de la Guàrdia Civil. L'adjunta a
direcció, Eva Trias, ha explicat que des que
el 24 d'octubre hi van arribar els agents (que s'hi van estar fins el
29 de desembre) els
e-mails i trucades d'amenaça no han deixat de produir-se. També
han rebut atacs via xarxes socials. "El que ens diuen són frases com 'ja
us ho trobareu', 'prepareu-vos' o ens passarem tot l'estiu voltant per
aquí i
molestant als vostres clients", assegura Trias.
Eva
Trias afirma que lluny de disminuir, durant tot aquest temps les
amenaces han anat en augment
però que no han volgut fer-ho públic per no fer "més sang". El darrer
episodi el van viure per setmana santa. El divendres 29 de març es van
aixecar amb pintades als murs que envolten les instal·lacions, cartells i
fulletons repartits per tot el poble, segons
ells. Pel què fa a les pintades, hi van escriure frases com 'Ni oblit
ni perdó', 'Millo t'esperem', 'Zoido fill de puta!!'', 'Ets 155' o
Guàrdia Civil i Policia Nacional 1-O ni oblidarem ni perdonarem'. També
van pintar de groc alguns dels bungalows als que
van tenir accés des de l'exterior de les instal·lacions.
Diuen que als fulletons hi havien escrit en anglès la frase: "Us allotgeu al càmping Illa Mateua?
Ells també van allotjar la policia espanyola que va massacrar als votants l'1-O".
L'escrit, que diuen que també van reproduir en alguns dels cartells,
també anava acompanyat d'imatges d'agressions policials que es
van produir el dia del referèndum per part de la policia espanyola.
També, però, en van penjar d'altres (amb el logotip del càmping) acusant
al seu propietari i ex regidor del
PDeCAT, Martí Guillem Sureda, de "col·laboracionista" amb les forces d’ocupació espanyoles.
Moció municipal escalenca de suport als CDR
Eva
Trias assegura que viuen amb una inseguretat "constant" i que no
saben amb què es trobaran cada dia quan s'aixequen. Per això, critica
que el ple de la setmana passada, tots els grups municipals de l’Escala,
excepte el
PP, donessin suport a una moció en contra de la "criminalització" dels
CDR. La responsable de l'establiment turístic atribueix els atacs
a persones vinculades a aquests comitès. En aquest sentit ha dit que
"ens sap greu veure que la percepció que es queda la ciutadania és que
són gent
pacífica", afirma. També diu que van atacar al regidor del
PP, Joan Ball-llosera, acusant-lo de no viure el poble i de no
conèixer la realitat que s'hi viu. "No sé com poden dir això quan ells
anomenen president a una persona que des de Berlín tampoc pot copsar la
realitat", remarca Eva Trias.
Exhibició militar polèmica
El
càmping ha estat objecte de polèmica des de fa mesos. Primer, el mes de
juliol de l'any passat
quan va organitzar una exhibició de maniobres militars on van
participar-hi una vintena d'efectius de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit
espanyol. L'actuació simulava un exercici d'assalt a la línia costanera
on els militars i el cos policial es van llençar a
l'aigua i van fer ràpel a l'Illa Mateua carregats amb tot l'equip,
incloses armes. Després, van arribar nedant a la costa i van accedir a
les instal·lacions del càmping, que els va convidar a fer l'activitat
com un "element més d'animació" dels que realitzen
al complex.
La situació va provocar un fort rebombori a la població i va forçar la dimissió del seu propietari,
Martí Guillem, fins aleshores membre del
PDeCAT regidor de CiU a l'oposició del municipi.
La
decisió d'allotjar centenars d'efectius de la Guàrdia Civil va provocar
també concentracions de
rebuig davant de les seves instal·lacions la mateixa nit del 24
d'octubre, quan van arribar els agents. Trias va assegurar aleshores que
es tractava d'un negoci privat que es dedica a oferir allotjament. En
aquest sentit, aquest dilluns ha dit que sembla que
"la llibertat empresarial no existeix".
Ermengol Gasiot, secretari general de la CGT de Catalunya,
considera que el somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra)
L’arqueòleg i secretari general de la CGT de Catalunya publica un escrits titulat
El somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra):
“Hi ha diverses motivacions per participar a les institucions des
d’això que, de manera genèrica, s’anomena l’esquerra. Una és el
convenciment
que, des de les institucions, es pot gestionar la realitat. Allò del “asalto a los cielos”.
Com us podeu imaginar, aquesta ni me la crec ni m’interessa. Una altra
és la creença que el joc institucional pot enfortir els moviments
socials i l’activisme de fora, del carrer, dels barris i pobles, dels
llocs de treball, etc. Una tercera deriva de considerar
que la millor manera de destruir l’enemic, que és o està a les
institucions, és des de dins. I finalment, la darrera, pot considerar
que no ens queda altra que entrar-hi, malgrat ser conscient que no és el
nostre escenari.
Tot
i que tampoc m’hi sento especialment interpel·lat, els supòsits que van
del dos al quatre ens
plantegen escenaris més propers que el primer. El municipalisme
alternatiu des de fa anys veiem que plantegen alguns sectors dels
moviments socials en pot ser un exemple. Algú podria dir que allò d’anar
als comitès d’empresa per a buidar-los de continguts
en seria un altre, tot i que la rellevància pública d’aquest àmbit
institucional és molt menor que el dels ajuntaments. I segur que ens ve
al cap el famós “cavall de Troia” de fa uns anys. En síntesi, sabem de
què parlo i segur que totes i tots tenim diverses
opinions i valoracions al respecte. No hi vull entrar directament, si
més no al debat de partida sobre el joc institucional. Avui prefereixo
fixar-me d’alguns efectes.
La
presència a les institucions ens situa en uns escenaris que en absolut
són els nostres. Jo parlo
a partir de la meva experiència en comitès d’empresa i, suposo, que per
qui està en un ajuntament (i no cal dir en un parlament) això encara és
molt més exagerat. Un primer efecte de la institució és fer-te diferent
als teus companys i companyes. Tu hi ets;
ells i elles, no. Com per art de màgia (bé, de màgia ben bé, no;
darrera hi ha l’estat) tens la capacitat d’accedir a informació i
puntualment de prendre decisions que afecten als teus iguals que,
paradoxalment, no tenen aquesta mateixa capacitat. Ja se que
generalment s’argumenta que en realitat no es perd el vincle amb fora,
però fàcilment les institucions acaben debilitant la nostra pertinença a
un espai extern. Un espai que, en la mesura que cedeix davant una certa
dinàmica de delegació de la seva activitat
en qui es troba dins de la institució, perd vigor, dinamisme i
autonomia.
La
segona fase en aquest procés és el situar-te en escenaris que no són
els nostres, i et porten
a participar de debats i discussions que ni les hem volgut nosaltres ni
hem tingut la capacitat de decidir-ne els termes. En el món del
treball, la negociació en despatxos d’un ERO en pot ser un exemple
paradigmàtic que, a més, generalment sempre acaba malament
pels nostres interessos. En el món institucional se m’acudeixen les
normatives del civisme, els pressupostos i un llarg etcètera.
Generalment el desenllaç d’aquestes situacions sempre acaba posant a
sobre la taula l’opció del “mal menor”. Una situació que
no ens agrada, que som conscients de que no respon en absolut als
nostres interessos però que, d’altra banda, assumim que és la menys
lesiva de les alternatives que se’ns presenten. Aquí ja hi ha un dard
enverinat que acostuma a passar desapercebut. Les alternatives
respecte les quals aquesta opció n’és el mal menor són les que ens
ofereix el joc institucional. Unes institucions que no són nostres i
que, sobre el paper, quan hi entrem és per combatre-les.
Una
passa més és quan s’acaba acceptant aquest mal menor. Fàcilment la
institució (o l’empresa arribat
el cas) ofereix algunes petites almoines que justifiquin argumentar que
és millor assumir l’alternativa en qüestió que no fer-ho. I aquí els
arguments basculen entre les petites contrapartides que se’ns
concedeixen i les (suposadament) terribles conseqüències
si prosperessin les altres possibilitats posades a sobre la taula dels
debats institucionals. Durant aquest camí cada vegada ens queda més
lluny la possibilitat de fer un cop de puny sobre el taulell,
trencar-lo, engegar a pastar fang les fitxes i tornar a
les assemblees i als nostres espais organitzats, amb els companys i
companyes, a plantejar la nostra lluita. Amb el temps sembla com si,
arribat el cas, fins i tot ens faci por fer-ho. O, simplement, com que
la dinàmica institucional ha buidat els carrers
i ha adormit els centres de treball, simplement veiem o volem veure un
desert fora de les institucions.
La
dinàmica del mal menor ens fa allunyar, passa a passa, d’allà on érem i
d’allò que volíem continuar
sent. També ens acostuma, quan som els i les que ens quedem fora de les
institucions, a acceptar les regles del seu joc i a imposar la cultura
de la delegació. És a dir, a mutilar també la nostra autonomia com a
subjecte col·lectiu cedint als companys/es que
hi participen la nostra capacitat de fer política. Ho fa de manera
gradual, perquè si el procés fos sobtat, fàcilment hi hauria que de
manera conscient en sortiria ràpidament i no s’hi deixaria arrossegar. I
podria néixer una alternativa real. En canvi, de
manera lenta però ferma el joc institucional acaba imposant l’adaptació
a les seves pròpies normes i a la seva pròpia naturalesa que, com deia,
respon a l’aparell de l’estat. És anàloga a la imatge de la metàfora de
la granota dins de l’olla amb una aigua
que poc a poc va pujant de temperatura i que es va posar de moda a
l’època de les retallades. Ara, no obstant, la granota és l’autonomia
d’aquells espais socials que en un determinat moment entren al joc
institucional.
És
obvi que això que exposo es pot dir també del sindicalisme on jo milito
de fa anys. Ben cert.
Vull pensar, però, que mantenim pràctiques que escapen d’aquesta camisa
de força. I crec que ja fa temps que companys/es posen el tema sobre la
taula i reclamen parlar-ne. Però, hi ha altres realitats on les
implicacions d’aquestes dinàmiques són de molt més
abast, tant per la cultura política que transmeten, de reproducció
acrítica dels mecanismes institucionals, com per les conseqüències a la
immensa majoria de la població. La investidura de Quim Torra, de qui
m’estalvio fer cap comentari, n’és un trist exemple.
Simplement, com deia, el somni institucional crea mostres. Uns monstres
que no només són el 131è president de la Generalitat.
La Fundació Gala-Salvador Dalí contra el referèndum de l’1
d’octubre
Segons un despatx de l’Agència Catalana de Notícies els museus Dalí van rebre l'any passat 1.444.853
visitants, un 5,56% més que durant el 2016. D'aquests, 1.207.149 s'han concentrat al
Teatre Museu Dalí de Figueres (Alt Empordà, comtat de Besalú);
88.341 al Castell Gala Dalí de Púbol (la Pera, Baix Ter, Baix Empordà,
comtat de Girona) i 149.363 a la Casa-Museu Dalí de Portlligat, a
Cadaqués (Cap
de Creus, Alt Empordà, comtat de Peralada).
El secretari general de la
Fundació Gala-Salvador Dalí, Lluís Peñuelas, ha explicat que tot i
les dades positives, els museus van patir un important descens a finals
de 2017. En aquest sentit, ho han volgut atribuir a la situació
política de
Catalunya, explicant que durant els nou primers mesos van registrar un
augment de visites d'un 8% però que des de l'1 d'octubre (coincidint amb
el referèndum) fins al desembre, van patir una baixada del 8%, sobretot
de visitants provinents de l'Estat espanyol
i del francès.
Unes afirmacions sense cap prova
Segons
l’agència, malgrat les afirmacions de Peñuelas, no existeixen proves de
cap mena que donin
suport a les seves teories ja que no s'ha preguntat als turistes pels
motius de les seves cancel·lacions ni tampoc aquests han explicat per
què havien deixat de venir a Catalunya.
Peñuelas
ha assegurat que aquesta tendència s'ha mantingut durant el primer
trimestre d'aquest any,
sobretot propiciada per grups d'estudiants francesos i italians que van
fer les reserves el mes d'octubre i que, finalment, no els han visitat.
En xifres globals, la baixada durant aquests primers tres mesos de l'any ha estat del 3,5% i afecta
majoritàriament al museu de Figueres. Tot i això, durant aquest mes de maig les xifres s'estan recuperant.
A
nivell econòmic, els museus han tingut un excedent d'uns 3,3 milions
d'euros (MEUR) i han invertit
3,6 MEUR en l'adquisició de pintures i obres gràfiques, 581,066,98
euros dels quals a millorar les condicions de conservació, exposició i
administració del patrimoni cultural. Entre les actuacions realitzades,
destaquen la rehabilitació integral de la sortida
del museu de Figueres, la de la sala d'obres mestres la reforma parcial
de la botiga principal del museu. També s'ha rehabilitat l'habitació de
la Gala i s'ha creat un nou espai expositiu a Púbol. A Portlligat, s'ha
reformat el
Saló del Tro, entre d'altres.
Durant la presentació de la memòria de 2017, el nou president de la
Fundació, Jordi Mercader, ha anunciat que elaboraran un pla
estratègic per donar un nou impuls a la institució i potenciar la seva
presència a Figueres. En aquest sentit, ha avançat –tot i que no ha
volgut donar-ne
detalls- que estan preparant un esdeveniment a la ciutat per al 2020.
La iniciativa comptarà amb una "dimensió expositiva" però també tindrà
una vessant vinculada a la part intel·lectual del geni empordanès.
Mercader
ha assegurat que s'inicia una nova etapa que té com a objectiu
convertir la fundació en
un centre de referència en el món de la cultura reconegut
internacionalment i que el museu de Figueres es converteixi en una mena
de "clúster" museístic. També volen potenciar la resta del triangle
dalinià, augmentar els ingressos, fer de la
Torre Galatea el "centre espiritual del món" tal i com volia el pintor i reforçar les actuacions legals i de defensa del llegat de l'artista.
Objectiu: la Xina
Una
altra de les apostes clau continua essent el mercat xinès. En aquest
sentit, tant Mercader com
Sevillano han assegurat que estan treballant en una actuació global i
"estratègica" al país asiàtic amb l'objectiu de "generar una presència
ben gestionada i consolidada a la Xina". L'any passat van signar un
acord amb la Universitat de Pequín i ara la col·laboració
continua amb la traducció del catàleg raonat al xinès. Sevillano ha
anunciat que en aquests moments estan treballant amb les institucions
més importants del país per poder fer una exposició de "retrospectiva"
que "marqui època i sigui referencial". Aquest
projecte també veurà la llum d'aquí a dos anys. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada