En els últims anys, milers de persones migrants han perdut el permís de residència i es troben en
una situació d'extrema vulnerabilitat.
El cas de la família Makhfaoui és un exemple d'una realitat invisibilitzada.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 04/05/2018
Salt (Gironès, comtat de Girona).-
Llegim a ARIET.CAT
que la
família Makhfaoui té un armari ple de trofeus. En Joubair ha estat
campió de l'Estat espanyol de 3.000 metres obstacles. I en Jabir ho ha
estat de 1.500 metres. En Joubair i en Jabir són bessons. Tenen 21 anys.
Semblen fets de marbre, com dues estàtues gregues.
Si tinguessin la pell una mica més clara, probablement cridarien
l’atenció de la premsa esportiva. Però van néixer al Marroc i ni la
bellesa ni l’atletisme els han fet sortir de l’anonimat.
La
família Makhfaoui va arribar a Catalunya el 2006. Què volien? Res
d’especial: estudiar, fer-se
un futur. Van instal·lar-se a Salt (Gironès, comtat de Girona). La
situació era una mica insòlita. En comptes de treballar per enviar
diners al país d’origen, vivien amb el sou del pare, que era funcionari
al Marroc. Però amb això no n’hi havia prou per arribar
a final de mes. A les remeses del pare s’hi afegia el salari de la
mare, que netejava cases.
Gràcies
a la feina de la mare, tota la família tenia "papers". De mica en mica,
sortien de la precarietat.
L’Oumaima, la germana gran, estudiava moda a Olot (la Garrotxa, comtat
de Besalú). En Joubair i en Jabir eren els atletes més brillants del
GEiEG, l’equip d’atletisme de Girona. El germà petit,
l’Abdelilah, estudiava secundària. Havien après català. S’havien
involucrat en la vida del país. Per primera vegada sentien que el futur
els prometia alguna cosa.
Però
el 2014 tot es va tòrcer. La mare va perdre la feina i, amb la feina,
els papers de tota la
família. Totes les portes es van tancar. No podien treballar, no podien
continuar els estudis, no podien sol·licitar ajuda a l’administració...
La desgràcia té un nom tècnic: irregularitat sobrevinguda. Milers de
persones s’han trobat en la mateixa situació
en els darrers anys. Coses de la Llei d’Estrangeria.
De
cop, calia tornar a començar. L’Oumaima recorda què li deien quan anava
a la Seguretat Social:
"no estàs al sistema". Per l’administració, la família havia deixat
d’existir. L’Oumaima va abandonar els estudis. Necessitava una feina,
però ningú no la volia contractar. "Estem en una situació en què hi ha
moltíssima gent a l’atur. No volen complicar-se
la vida. És més fàcil contractar algú que ja ho té arreglat", explica.
El
GEiEG podia solucionar-ho. La família només necessitava un
contracte de treball a temps parcial. Els bessons van posar les seves
esperances en el campionat de l'Estat espanyol. “Deien que, si guanyava,
m’ajudarien”,
recorda en Joubair. “Els altres corrien per passar-s’ho bé o per fer
una bona marca. Jo vaig sortir com un boig. Era guanyar o guanyar”. I va
guanyar. En Jabir va quedar segon en els 1.500 metres, una disciplina
extremadament competitiva. Però no va servir
de res. Després del campionat, el GEiEG es va desentendre de la
família. Els bessons ni tan sols van poder pujar al podi, ja que en els
campionats nacionals els atletes estrangers tenen la funció de llebres
que acceleren
la cursa.
Des
de llavors, la família ha passat per un autèntic periple. Es van
traslladar de Salt a Lloret
de Mar (la Selva marítima, comtat de Girona), de Lloret de Mar a Blanes
(la Selva marítima,comtat de Girona), de Blanes a Alacant (Alacantí,
País Valencià), d’Alacant a Castelló de la Plana (Pla Alta, País
Valencià) i de Castelló de la Plana altra vegada a
Lloret de Mar. Sempre perseguint ofertes de treball i lloguers barats.
Es movien juntes perquè era l’única manera de subsistir. "Havíem de
treballar dos o tres per poder estar bé. Un s’encarregava del lloguer,
l’altre del menjar", diu en Joubair. Una vegada,
l’Oumaima va trobar feina en un locutori. Treballava set dies a la
setmana, 14 hores cada dia. El sou: 400 euros al mes. "Era això o res",
explica. El preu de la irregularitat.
Ara
viuen amb la por al cos. Si cometen un delicte, per petit que sigui,
poden trobar-se emmanillades
dins d’un avió, camí del Marroc. Això és el que li va passar a en
Jabir. L’any passat va viatjar a Bèlgica per una competició. Era
perillós, perquè calia travessar la frontera, però hi havia 300 euros en
joc. "En aquell moment necessitàvem els diners pel lloguer",
recorda en Joubair. En Jabir va guanyar, però no va tenir temps de
celebrar-ho. Quan tornava, la Policia Nacional espanyola el va aturar a
la Jonquera (Albera, Alt Empordà, comtat de Peralada). El van deportar
de forma gairebé immediata. "Està en xoc. No es
fa a la idea de quedar-se allà. Només pensa en tornar", explica
l’Oumaima.
Mentre
parlem, la mare s’asseca silenciosament les llàgrimes. Una mena de
letargia embolcalla la
família. Després de viure 12 anys a Catalunya, es troben en un
cul-de-sac. No poden tornar, perquè no s’acostumarien a una societat
conservadora com la marroquina. El pare va morir d’un atac de cor l’any
passat. S’han trencat tots els vincles amb el país d’origen.
Però tampoc poden viure amb normalitat a Catalunya, perquè
l’administració els ha desposseït de tots els seus drets. "Et tallen les
ales. No pots fer res. Fins i tot tens por de defensar-te al carrer",
diu l'Oumaima. La sentència és corprenedora: "ens han
matat tota la il·lusió que teníem".
L’Oumaima
trenca tots els estereotips sobre les dones musulmanes. Parla amb
absoluta llibertat. Si
porta vel és perquè vol, no perquè cap home li obligui. Només ha viscut
una imposició relacionada amb el vel: la dels empresaris que l'han
obligada a descobrir-se per treballar. Quan vivia a Salt, jugava amb un
equip de futbol femení. "He fet el mateix que
els meus germans: he fet esport, he estudiat, he treballat...",
explica. Poques persones encarnen tan bé la societat mestissa nascuda de
les migracions dels últims vint anys.
El mes de desembre passat, l’Oumaima va prendre una decisió molt valenta. Va posar-se en contacte
amb l’Espai
Antiracista de Salt i Girona. Vol denunciar la situació en la qual
es troba la seva família. Amb el seu testimoni, espera que la societat
prengui consciència del sofriment que l’administració imposa a les
persones a les quals retira el permís de residència.
No li fa res exposar-se. "Ja no tenim por a res. Que passi el que hagi
de passar", diu amb un somriure gairebé imperceptible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada