 |
| L'espai Els Químics de Giron, avui |
La protesta es va acabar convertint en la primera
vaga encoberta organitzada durant el franquisme a les comarques gironines, ja que aleshores la vaga era un “delicte de sedició”.
Els informes adreçats al governador civil destacaven que els treballadors tenien el suport d’alguns
dirigents de la GOAC.
El 17 d’abril de 1962 la protesta laboral a
Industrias Químicas y Tartáricas de Girona va acabar amb
l’acomiadament de setze treballadors i amb un enduriment de les mesures
disciplinàries: Des de feia anys, les autoritats franquistes recelaven
dels treballadors
de l’empresa Industrias Químicas y Tartáricas de Girona, més coneguda com
els Químics. En un informe del 1946, la Guàrdia Civil remarca que
100 dels 130 operaris que hi treballen es poden considerar d’idees
esquerranes i s’han mostrat especialment refractaris a participar en una
manifestació
d’aquell any “contra el comunisme”. Segons el mateix document, a
l’interior de l’empresa s’ha arribat a cantar
La Internacional.
El recel no sols es manifesta amb les idees dels treballadors, sinó fins i tot amb les entitats catòliques
que intenten fer-hi forat. En un informe adreçat al governador civil sobre les activitats de la
Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC) a la demarcació de
Girona i datat el 1961, es remarca “la intromissió d’aquests grups [...]
als centres de treball” i es posa com a exemple el cas dels
Químics, on els treballadors han estat “encoratjats per alguns dirigents de la
GOAC” i fins i tot han tingut “l’assessorament del Molt Il·lustre Dr. Damián Estela, rector del
Seminari Conciliar”. El document, doncs, posa de manifest la
complicitat entre els treballadors i alguns sectors del catolicisme, i
el recel de les autoritats franquistes sobre aquests vincles. En tot
cas, l’actitud
de les bases catòliques contrasta amb la del bisbe de Girona, Josep
Cartañá, que s’inhibeix en el cas i el deixa en mans de les autoritats
laborals. En aquest informe se’ns ressegueixen els antecedents d’un
conflicte que esclatarà obertament alguns mesos després.
El motiu de discòrdia són les retribucions assignades per treballar els
diumenges i els dies festius, però també les condicions salarials, que
contrasten amb l’increment del cost de la vida.
En
un primer moment, la protesta consisteix en una plantada de dues hores
el dia 8 de maig de 1961,
però a principis del 1962 la tensió arribarà a un punt insostenible i,
després de cercar debades la implicació de les autoritats laborals i
fins i tot eclesiàstiques, es veuran obligats a idear mesures de
pressió. Es tracta d’un moment especialment convuls,
amb un seguit de vagues a les conques mineres asturianes i amb alguns
conflictes oberts en empreses de Barcelona.
Malgrat
el silenci de la premsa d’aleshores, els informes adreçats al
governador civil no deixen
de traslladar un ambient d’intranquil·litat i conflicte en algunes
empreses gironines. Per posar-ne un exemple, el 28 de març de 1962, quan
el conflicte als
Químics està en plena efervescència, el cap de la Guàrdia Civil
d’Anglès (la Selva) informa del repartiment d’unes esqueles entre les
treballadores de la
Burés en què es denuncia la falta d’un conveni col·lectiu i en
què s’acaba dient: “Pare nostre, que esteu a Madrid, que us dieu Franco,
perdoneu els nostres deutes, així com nosaltres perdonem els qui ens
estan robant.”
I, pocs dies després, la tensió se situa a l’empresa
Fita de Figueres (Alt Empordà), on els obrers es neguen a fer les hores extraordinàries.
El malestar, doncs, és considerable, i un dels epicentres serà la indústria dels
Químics. En aquest cas, els treballadors optaran per un recurs
inèdit a les comarques gironines: reduir voluntàriament el ritme de
treball o, dit en la terminologia de l’empresa, dur a terme una
“disminució voluntària
i continuada en el rendiment normal del treball”. Es tracta d’una vaga
encoberta, atesa la impossibilitat d’exercir el dret de vaga en el marc
de la legislació franquista. El
Fuero del Trabajo, aprovat pel franquisme en plena Guerra
Civil, considera “delictes de lesa Pàtria” els “actes individuals o
col·lectius que d’alguna manera pertorbin la normalitat
de la producció o atemptin contra aquesta normalitat”, i el
Codi Penal del 1944 qualifica la vaga com un “delicte de sedició”.
La protesta dels treballadors, extremament atrevida, s’inicia el 12 de
febrer entre el personal destinat al muntatge de filtres de premsa i
esdevé especialment evident a partir del 15 de
febrer. Si ens atenim als informes que rebien periòdicament els
directius de l’empresa, s’hi van afegir els tres torns de treball.
El 17 d’abril, l’empresa pren una decisió contundent. Decideix acomiadar setze treballadors. La decisió
generarà una onada de solidaritat sense precedents. Es recullen diners, i organitzacions com ara
Càritas ofereixen ajuda als acomiadats. Contràriament, el delegat de
Treball, Tomàs Gay de Montellà, pare de l’actual president de
Foment del Treball, no només considerarà correctes els
acomiadaments, sinó que autoritzarà l’empresa “perquè prengui les
mesures que estimi pertinents per al restabliment de la disciplina”. El
governador civil, a més
a més, hi enviarà la Guàrdia Civil per tal de “restablir la
disciplina”.
El cas va seguir per la via judicial i va arribar fins al
Tribunal Central del Treball, que va donar la raó a la
Magistratura Provincial i als empresaris, com acostumava a fer.
Els obrers, doncs, van perdre la batalla, però, amb la seva actuació,
van demostrar que no estaven disposats a sotmetre’s als abusos
empresarials.
Els Mossos d'Esquadra el 30 de març de 200 van desallotjat, a les 5:30 hores, onze joves
okupes que s'havien instal·lat a l'antiga empresa dita
Els Químics a Girona complint una ordre judicial. En el desallotjament van resultar ferits lleus tres
okupes mentre que el col·lectiu va denunciat agressions per part dels agents de la policia de la Generalitat.
L’edifici
Els Químics, que l’havien convertit en un centre popular tal com es fa amb els edificis abandonats en els qual s'instal·la
un centre social okupat, aleshores fou immediatament enderrocat. L'alcalde de Girona pel
PSC, Joaquim Nadal, va acudir a visitar les obres d'enderrocament i fou escridassat pels joves desallotjats. Nadal va dir
que els okupes sabien que el desallotjament "passaria un dia o un altre". Així mateix, va afirmar descaradament que encara
que ells no creguin en la propietat privada, és un concepte que existeix en la societat en la qual viuen.
Actualment, el solar que ocupava
la indústria dels Químics
és un espai residencial, però encara s’hi manté erigida una de les
xemeneies. Es tracta d’una
zona de la ciutat de Girona de fàcil accés, a la qual es pot arribar a
través de l’avinguda Pericot o del carrer de Migdia i prendre una de les
rotondes que donen accés al carrer del Marquès de Caldes de Montbui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada