La Generalitat preferí en 1991 un acord indemnitzador abans de clarificar legalment si l'espoliació
de les grederes s'havia perpetrat a partir d'una falsificació fraudulenta de la qualificació de greda com a mineral.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 13/03/2018
Olot (La Garrotxa, comtat de Besalú).-
En la
història de la salvaguarda
de la zona volcànica de la Garrotxa durant el franquisme tardà i la
denominada Transició el nus del conflicte era la paraula greda, roca del
tipus lapil·li com deia l'Instituto Geológico Minero i sostenia l'empresa
Lava para la construcción S.A. i no, com s'havia aconseguit falsificar des del
Consejo Superior de Minería del Ministeri d'Indústria, d'acord amb Petrofísica Ibérica S.A. --una societat plena de gent del règim franquista--, un mineral del tipus pedra tosca o «pómez»,
cosa que augmentava la possibilitat d'extraccions. La cosa va anar a
tribunals de la competència i tot, però, quan hi va haver sentència,
l'any 1975, heus aquí que les dues empreses es van unir formant
Minas de Olot SA i l'extracció de gredes d'ambdues esdevingué un
negoci rutilant durant una colla d'anys. Les tones de greda per fer
milions de totxanes per a les construccions de la Costa Brava, per la
seva consistència
havia arribat a les cimenteres. S'extreien 200.000 tones l'any. El Dr.
Soler Sabarís, el 1977 va denunciar a
La Vanguardia que es venien els volcans a cent pessetes la tona.
Allò, semblava que no ho aturaria ningú. Però just aquell any començà la
campanya «Salvem els volcans!».
La
lluita en què estava posat el periodista ecologista olotí Santi
Vilanova a la comarca tenia moltes
cares. L'any 1975 pugnà per aturar el projecte telefèric a Santa
Margarida, que era una excusa per aconseguir noves extraccions. Aquell
mateix any, el
BOE publicava la possibilitat d'extracció de minerals radioactius
a la zona volcànica de la Garrotxa. Per postres, l'abocador
d'escombraries del Croscat, no resultava gens salubre de cara a les
capes freàtiques d'aigua.
La zona volcànica garrotxina va patir les primeres autoritzacions per explotar-ne les grederes el
1961. La Llei de Protecció 1982, que donava vuit mesos per a
l'extracció de gredes i creava un «paratge nacional de interès natural»
amb suposades àrees de reserves integrals protegides s'abocà la
Disposició d'espais protegits del juny de 1985, que convertia el paratge natural amb zones d'espais protegits en simple
Parc Natural, denominació menys exigent segons els experts.
Justament aquell any 1985, el conseller
d'Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya, l'olotí Joan Hortalà, feia un acord amb els accionistes de
Minas de Olot SA, els extractors de gredes a un ritme de 200.000
tones l'any (que augmentà els anys següents), mitjançant el qual
renunciaven a les concessions i es comprometien a restaurar totes les
zones excavades,
a canvi de permetre'ls-hi l'extracció de 2,7 milions de tones de la
vessant nord del Croscat en concepte de «revalorització» de l'àrea amb
finalitats didàctiques i científiques. Aquell «pacte» es va entendre com
una nova forma d'explotació encoberta fins al
punt que la Comissió Científica Assessora, creada per
l'Ajuntament olotí el 1977 dimití en ple. La cartografia que ja havia
lliurat a inicis de 1978 denunciava la destrucció irreversible de dotze
cons volcànics de
la quarentena de la zona. S'organitzà aleshores una campanya amb el
lema «No al pacte!» que recollí milers de firmes. En definitiva, amb la
Llei del Parc Natural l'explotació seguia a ritme creixent,
sobretot als volcans de Santa Pau i l'empresa ja tenia altres zones
filustrades al municipi de les Preses i a la vall del Llèmena.
De fet, la paralització d'extraccions no s'assolí fins el 21 de desembre de 1990, gràcies a una mena
de «segon pacte»: la compra per part de la Generalitat de la majoria d'accions de
Minas de Olot SA per part de l'empresa pública
Eplicsa per 262,1 milions de pessetes (1.575.252,7 euros), que no es van pas liquidar a fi que el
Departament de Medi Ambient, creat aquell 1991, procedís a
l'expropiació de finques i pogués iniciar el programa de restauració.
Restauració? Van caldre una dotzena d'expedients per incompliments.
35 anys per aturar la degradació d'aquell paisatge. La darrera corrua de camions de greda sortí d'Olot
el 10 de maig de 1991 cap a Montmeló (Vallès Oriental), perquè s'havien compromès per a la construcció de les pistes de
Fòrmula 1 del
Circuit de Catalunya. La Generalitat preferí un acord indemnitzador
abans de clarificar legalment si l'espoliació de les grederes s'havia
perpetrat a partir d'una falsificació fraudulenta de la qualificació de
greda com a mineral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada