L'octubre de 1936 marxà a Catalunya, travessant el Pirineu per l’Albera, i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli.
Luigi Ballarin:
El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el francmaçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, retornà a Itàlia amb la seva família quan el seu pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906.
Una vegada mort del seu pare a causa d’una malaltia el juny de 1906, Luigi junt al seu germà petit, Giuseppe (nascut a Adria, Rovigo, Vèneto, el juliol de 1903), s'enfonsà en el món de la delinqüència. Arran de dues condemnes per robatori d’un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Alessandria, Piemont), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i s’inicià en la Francmaçoneria.
El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria per haver cantat en una fonda cants subversius.
L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a l’hexàgon francès. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània, Occitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué la seva futura companya, Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set infants.
Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió i després d'una sèrie d'atacs --contra el cònsol d'Itàlia a Nancy (Meurthe i Mosel·la, Lorena), contra feixistes de la Costa d’Azur, a Joan del Pins (Antibes, Alps Marítims, Occitània) i Lo Gorg Joan (e Vallauris, Alps Marítims, Occitània), etc.--, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió (Alvèrnia-Roine-Alps, Arpitània) i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana.
Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb la seva família a Seraing sur Meuse (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb la seva companya i els seus infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de la seva primera esposa, es casà amb Elisa.
Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i el seus infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest (metròpoli de Lió, Alvèrnia-Roine-Alps, Arpitània). El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Vièna del Delfinat (Isèra, Alvèrnia-Roine-Alps).
Un cop lliure, marxà amb la seva família a Bobigny (Sena Saint-Denis, Illa de França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti.
El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió.
L'octubre de 1936 marxà a Catalunya, travessant el Pirineu per l’Albera, i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on es trobà i va fer amistat amb l’anarquista Angiolo Bruschi, que sembla que ja es coneixien del temps passat a Luxemburg.
Després de les jornades de maig de 1937 a Barcelona retornà a l’hexàgon francès. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Sena Saint-Denis, Illa de França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment.
El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb la seva família. Detingut a l’occitana Vall de Susa (Comunitat Muntanyenca Alta Vall de Susa) i portat a Bardonecchia (Torí, Piemont) just arribar a la frontera italiana, a causa de pertànyer al llistat dit Rubrica di frontiera, va ser tancat a la presó de Tovigo. El fiscal proposà que fos internat en un camp de concentració per tot el període bèl·lic com a element perillós. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti (Foggia, Pulla), però a causa de l’ocupació d’aquest petit arxipèlag a la mar Adriàtica per les tropes aliades finalment va ser internat a Ancona (Marques), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig de l’edifici de reclusió, aconseguí fugir i reunir-se amb la seva família a Adria, on ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili. Per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània.
El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la «Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Torí, Piemont).
Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a l’hexàgon francès.
A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir la seva companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc.
El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos.
En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire.
El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi cardíaca a París, després d'haver confiat la responsabilitat de la seva família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada