En
el decurs de la Retirada, el 10 de febrer de 1939 passà la frontera del
Pirineu cerdà pel pas
de la Guingueta d’Ix i fou internat als camps de concentració del
Vernet d’Arièja i de Setfonts, que abandonà en 1940 per treballar en una
fàbrica d'explosius a Bordeus.
Eleuterio Blasco Ferrer:
El 20 de febrer de 1907 neix a Foz de Calanda (Baix Aragó, Terol, Aragó)
l'artista anarquista Eleuterio Blasco Ferrer. Fill d'una família nombrosa força humil, el seu pare, Joaquín Blasco Sancho (El Perdido),
era terrissaire i la seva mare es deia Lucía Ferrer Andreu. Ja de petit
ajudà
la seva família amb la venda ambulant de quincalleria i d'objectes
d'olleria arreu els pobles aragonesos, a més d'afegir alguns diners com a
cantant de cançons populars. D'infant ja es va veure atret pel dibuix i
per l'escultura. Quan tenia 17 anys fugí a
Saragossa (Aragó), però fou retornat amb sa família a la força.
En 1926 emigrà a Barcelona, on va fer nombroses feines (pintor, emblanquinador, etc.) i estudià les
nits a l'Acadèmia Martínez. Entre 1926 i 1928 estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de la Llotja de Barcelona, on conegué el dibuixant anarquista Ángel
Lescarboura Santos (Les), però el seu tarannà llibertari no s'adaptà bé a les regles de l'acadèmia.
En 1928 marxà a Madrid (Castella la Nova) a complir el servei militar, ingressant en el
Cos d'Enginyers i essent destinat al
Cos de Ferrocarrils madrileny fins al 1929.
Entre el 13 i el 27 de setembre de 1930 participà en la seva primera exposició col·lectiva a la sala
d'exposicions del carrer Petritxol de Barcelona, que fou ben rebuda per la crítica. Més tard seguiren altres exposicions: a la
Sala Parés de Barcelona (1931), al
Saló d'Artistes Independents de Barcelona (1931), a les
Galeries Laietanes de Barcelona (1933), exposició per als obrers anarquistes de l'«Agrupació Faros» de Barcelona (1933), al
Casino del Círculo Turolense (1933) i, novament, a les
Galeries Laietanes de Barcelona (1934).
Durant els anys republicans col·laborà amb il·lustracions en la premsa anarquista i compartí taller
amb Trepat i José Clavero.
En 1935 formà part de la comissió d'organització del
Saló d'Artistes Aragonesos al
Centre Obrer Aragonès i també en va fer el cartell. En 1936 participà en el «Primer Saló de l'Associació d'Artistes Independents».
Quan esclatà la guerra, d'antuvi va fer de dibuixant cartògraf i després va entrar a formar part
de la Milícia de la Cultura, enquadrat en al
26 Divisió, que abans de la militarització era la
Columna Durruti, i sempre va estar en el punt de mira dels stalinistes.
Quan
el conflicte bèl·lic arribava al seu final, en el decurs de la Retirada
el 10 de febrer de 1939
passà la frontera del Pirineu cerdà pel pas de la Guingueta d’Ix (Alta
Cerdanya) i fou internat als camps de concentració del Vernet d’Arièja
(Occitània) i de Setfonts (Tarn i Garona, Occitània), que abandonà en
1940 per treballar en una fàbrica d'explosius
a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània).
En
1941 visqué a Marsella (Boques de Roine, Provença, Occitània), amb
l'escriptor i periodista anarquista
Benigno Bejarano Domínguez i el pintor Antonio Casanovas. En 1942, amb
el suport del pintor belga Van Monfort, va aconseguir fer la seva
primera exposició individual a la
Galeria Berri de París (Illa de França) amb escultures i pintures, però la
Gestapo el va obligar a retornar a Bordeus.
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial interimperialistes s'establí a París, on es va relacionar
amb Beltran-Massès, Max Ernst, Luis Buñuel, Pablo Picasso, Margarita Nelken, Pedro Flores i Celso Lagar, entre d'altres.
Entre febrer i març de 1947 participà en la gran exposició artística organitzada pel
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i a París.
A París passà grans dificultats per arribar a ser un artista reconegut i exposar en diverses galeries,
com ara la Bosc (1948) i la
Jean Lambert (1950). També va realitzar exposicions a altres ciutats
europees i nord-americanes, com ara l'Haia (Holanda Meridional, Països
Baixos), Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos), Marsella,
Nimes (Gard, Occitània) o Nova York (USA).
En 1955 va realitzar la seva primera exposició a la Península després de la guerra, a la
Sala Argos de Barcelona. En 1984 s'instal·là a Barcelona, on
destacà com a ceramista, escultor i pintor de prestigi. El seu estil és
una barreja entre realisme, expressionisme, surrealisme, impressionisme,
ingenuïtat
i primitivisme, i tot marcat per una clara tendència social, amiga del
món obrer i enemiga del poder, de caràcter obac i accentuat dramatisme.
Col·laborà en
Anarkia,
Orto (publicà sobre tot poesies de caràcter social),
Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d'altres.
Entre les seves escultures destaquen
El calvario negro,
Pau Casals, El niño abandonado,
El forjador de arte, La mujer de la rosa,
El héroe,
Maternidad, Guitarrista ciego,
Los últimos suspiros de Don Quijote; i entre les seves pintures
Paraíso del Maestrazgo, Maternidad,
La muchacha del pájaro,
La ofrenda, Las abuelas y el niño, etc.
Eleuterio Blasco Ferrer va morir el 28 de juliol de 1993 a la
Residència de la Tercera Edad d'Alcanyís (Baix Aragó, Terol,
Aragó), on havia viscut els dos últims mesos de la seva vida, i fou
enterrat a Molinos (Maestrat aragonès, Terol, Aragó), poble natal de la
seva mare i
amb el qual va tenir molta relació.
Una part de la seva obra es troba exposada a la
Sala del Museu de Molinos, però el gruix es troba escampat arreu
de museus de tot el món (París, Bordeus, Marsella, Filadèlfia, Dallas,
Nova York o Buenos Aires).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada