MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 8 de gener de 1953 va ser executat pel franquisme al garrot en la presó Model de Barcelona l’anarquista, anarcosindicalista i resistent llibertari Pedro González Fernández

Un grup en missió orgànica de l’MLE-CNT va emprendre el seu pas pel Pirineu cap a Barcelona el 24 de novembre de 1950 a partir de la base d’Oceja. Estava compost per Pedro González Fernández, Jorge Oset Palacios, José Falceto Abadía, Jesús del Olmo Saéz i Cèsar Saborit Carralero, responsable de l’escamot llibertari, que guiava Ramon Vila Capdevila.  

Pedro González Fernández:  

El 8 de gener de 1953 va ser executat pel franquisme al garrot en la presó Model de Barcelona l’anarquista, anarcosindicalista i resistent llibertari Pedro González Fernández. Desconeixen la data i la localitat on va néixer.

Davant les caigudes sistemàtiques a Barcelona de militants del Moviment Llibertari procedents de l’Exili i la informació sobre dels desplaçaments transfronterers dels grups que tenia la policia de laPrefectura Superior de Via Laietana, on es centralitzaven totes les dades Interior i Exili de CNT-AIT, FAI i Joventuts Llibertàries (FIJL) en un munt de calaixos d’unes calaixeres situades en la sala de tortures d’aquest edifici, Josep Lluís i Facerias advertí en diverses ocasions als comitès superiors del Moviment Llibertari en l’Exili. Aleshores la Comissió de Defensa en l’Exili, formada per José Pascual Palacios, Juan Alcácer i Vicenç Llansola, designà un grup amb la missió especial d’executar a Barcelona al comissari Eduardo Quintela, membre del Cos General de Policia, durant la Guerra Civil espanyola era comissari cap de la Secció de Serveis Especials a Valladolid (Castella la Vella), on fou felicitat públicament en 1937 per la seva tasca repressiva i en acabar la guerra fou destinat a Barcelona, on va treballar amb Pedro Polo Borreguero i amb qui va Justo Bueno Pérez. El comissari Quintela en 1939 va assolir un gran èxit en detenir els membres de CNT Eliseu Melis Díaz i Antoni Seba Amorós, que actuaran de confidents per a ell fins que Melis fou executat en 1947 per membres de la CNT-AIT. El 1941 fou nomenat cap de la Brigada d'Investigació Social, però el 1945 es va dividir en Brigada Político-Social i Servicios Especiales. Fou nomenat cap de la Brigada Político-Social a Barcelona en 1945. El 2 de març de 1949 el grup Los Maños va intentar un atemptat contra ell als carrers Mallorca i Provença de Barcelona, però no anava al cotxe i en comptes mataren els falangistes Manuel Piñol Ballester i José Tella Bavoy, cap d’esports de la FET i de las JONS, i el xofer Antonio Norte Juárez. Quintela es va proposar l'objectiu d'acabar amb la resistència llibertària a la demarcació de Barcelona mitjançant un bon sistema de delators i infiltrats que facilitaren la caiguda de destacats militants anarquistes com Josep Lluís i Facerias, metrallat al barri de Sant Andreu del Palomar el 30 d'agost de 1957. Tot i jubilat a Galícia, a primers de gener de 1960 baixà amb el seu gos bloodhound  fins al mas Clarà, a la Mota (Palol de Revardit, Pla de l’Estany) per participar en la captura de Quico Sabaté.

El grup especial va emprendre la seva missió el 24 de novembre de 1950 a partir de la base d’Oceja (Alta Cerdanya). Estava compost per Pedro González Fernández, Jorge Oset Palacios, José Falceto Abadía, Jesús del Olmo Saéz (dit Malatesta) i Cèsar Saborit Carralero, responsable de l’escamot llibertari, que guiava Ramon Vila Capdevila (dit Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond). A l’arribar a Barcelona es van trobar que no hi ha havia cap punt de suport i va acudir cap contacte. Un viatge inútil però amb un alt risc. Fins i tot, a la tornada, al cap de quinze dies --quan el grup va exhaurir els seus recursos econòmics--, Cèsar Saborit i Jesús del Olmo van patir quasi una congelació als peus a trobar neu al seu pas pel Pirineu i el metge Josep Pujol Grúa, des de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), es va haver de desplaçar a la frontera per socorre’ls i fer unes cures d’urgència. La resistència llibertària havia decréixer considerablement en el segon semestre de 1950 a causa d’importants caigudes en la guerrilla rural i en els grups d’acció urbana, a més d’un estancament orgànic en el Moviment Llibertari. A més les il·lusions polítiques del PSOE i sectors republicans a l’Exili defallien davant la marginació de Juan de Borbón per part del general Franco que estava consolidant la seva dictadura gràcies a les oligarquies espanyoles i les seves relacions amb l’imperialisme occidental, liderat per Washington.   

A mitjans de setembre de 1951 Jorge Oset creuà de nou el Pirineu acompanyat per un  guia, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT-AIT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. Arribaren a  Barcelona agafant un tren a l’estació de Manresa (Bages) i el grup, després d’un mes i mig sense aconseguir infraestructura logística, contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluís i Facerias, el qual els proveí d'un amagatall i de diner, ja que el grup solament portava 15.000 pessetes. A nivell orgànic, a Tolosa de Llenguadoc, se’ls havia recomanat no contactar amb Facerias --que quinze dies abans s’havia desvinculat orgànicament de les tasques del Secretariat Intercontinental del  MLE-CNT en Exili i a principis de setembre d’aquell any s’havia desplaçat a Barcelona per iniciativa pròpia--, a causa del perill que això suposava segons el criteri de la Comissió de Defensa, però es saltaren l’ordre ja que no tenien cap altra possibilitat d’actuació. El fet que Facerias es refiava de Pedro González Fernández, des del viatge de novembre de 1950, facilità les coses.

Desviant-se de la missió especial a causa que necessitava recursos econòmics per finançar-la el 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerias en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut accidentalment i per culpa seva l’empresari i destacat militant feixista Antonio Massana Sanjuán --tenia el carnet de Milícies de Falange--, que el trobaren copulant amb una neboda seva menor d’edat i al veure la metralleta de Cortés es llançà a sobre d’ell i l’arma es disparà. El grup ajudà la neboda i li recomanà explicar la veritat a la policia, ja que aquesta tenia por d’un escàndol de família.

El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerias, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic cenetista parisenc Solidaridad Obrera. Però, al mateix temps volien complir la missió orgànica de liquidar Macario Pérez una vegada tinguessin resolta la qüestió de la base logística.

L'endemà, 25 d'octubre de 1951, el grup volia instal·lar-se en el refugi que havien de llogar amb els diners de l’expropiació en el meublé esmentat i Cortés i Facerias estaven arrenglant el refugi, però la policia havia descobert l’allotjament de González i Oset, situat a la cruïlla dels carrers Calabria i Rosselló de Barcelona, on la policia camuflada vigilava l’indret des d’almenys les 9 de matí. Quan ambdós, a dos quarts de quatre de la tarda, creuaren el carrer Rosselló a l’arribar a la cantonada Calabria-Provença la policia disparà trets contra ells, que ferits, un al pit i l’altre en un braç, van contestar el foc enemic amb les seves pistoles, i Oset llançà una bomba de mà a la bòfia. Fugint a peu, es van amagar en una barraca buida en un solar barraquista que hi havia al carrer París, amb la desgràcia que una vella barraquista els observà i els delatà a la policia. Oset va ser ferit i detingut, juntament amb González, en un gran desplegament de la Brigada d’Investigació Social (BIS), laCriminal (BIC), inspectors de diverses comissaries, una companyia de la Policia Armada, trenta motoristes armats i Guàrdia Civil, amb vehicles i cavalls. Milers de vianants van presenciar l’escena, doncs aquell dia era la festa de l’Esquerra de l’Eixampla. La bòfia i la pestanyí  coneixen perfectament qui eren els dos anarquistes i amb la megafonia repetien el seus cognoms: “¡Oset! ¡González! ¡Entregaros! ¡Toda resistencia es inútil!”. No es van entregar i a les 6 de la tarda d’aquell dia, després de dues hores i mitja de resistència, encerclats i fortament intoxicats pels gasos lacrimògens escampats, van ser capturats i colpejats amb culates al cap. Les forces repressives no volien tenir baixes i per això policies i guàrdies civils esperaren hores fins que ni González ni Oset tenien prou força per defensar-se. En una carta escrita per Facerias el 9 de desembre d’aquell any va afirmar: “no puedo por menos aceptar que aceptar y reconocer su valentia.” A la seu de la Prefectura Superior de Policia, a Via Laietana, foren torturats i, finalment, la policia els hi va injectar un sèrum de “la veritat” i així també va ser detingut Cortés, quan encara no s’havia assabentat dels fets al solar del carrer París. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili (MLE-CNT) fins el mes de juny de 1952 --quan es van restablir les relacions orgàniques amb la Comissió de Defensa del Secretariat Intercontinental  (SI) gràcies a l’aval escrit de la minoria cenetista presa a La Model--  a causa dels fets del Meublé Pedralbesjunt a Facerias, quan realment hi havia hagut tot un seguit de manca de mesures de seguretat en la missió orgànica planificada des de l’Exili: els tres militants no estaven fixats però a la Prefectura Superior de Policia hi havia les seves dades, filiacions completes i fotografies en unes fitxes i registrada la dada en que arribaren a Barcelona. Segons va saber Ginés Urrea, internat a la Model des de maig de 1950 i afusellat el 14 de març de 1952, el comissari Eduardo Quintela s’havia entrevistat amb un dirigent empresonat en aquesta presó, que Antonio Téllez Solà en dóna la inicial ‘B’. Aquest dirigent cenetista tenia la confiança del Secretariat Intercontinental en l’Exili. Negà que hagués rebut dels fonts reservats una considerable suma de pessetes a canvi de donar l’adreça on s’allotjava Oset, ja que la informació que tenia el comissari solament era que es trobava actuant a Barcelona. En un informe enviat el juny de 1952 al Secretariat Intercontinental la minoria confederal presa a la Model senyala com a “vividores” i “traïdors” dos cenetistes presos que eren homes de confiança per a l’Exili confederal: Silvio Aiguaviva Vila i Borillo, mentre que consideren González, Oset i Cortés són considerats uns companys de conducte més que clara i exemplar.

El juny de 1952 González, Oset i Cortés van enviar un informe al des de la presó la Model sobre la gestió relativa a la missió especial que els hi havia encarregat la Comissió de Defensa al grup. Exposaven, entre altres coses d’interès, que havien localitzat Macario Pérez. Resulta que José Pascual Palacios, de la Comissió de Defensa, havia comprovat que Macario des de que va sortir en llibertat acompanyat per en Ruiz, després d’una entrevista amb el comissari Quintela en el locutori de jutges a la Model, actuava de confident de la Prefectura Superior de Policia, a Via Laietana, com també Ruiz. I davant el perill s’acordà orgànicament que s’havia de liquidar, com requeria la seguretat en la lluita clandestina i les constants penes de mort en consells de guerra sumaríssim. Quintela tenia una perillosa xarxa de confidents i delators a Catalunya i a l’Exili i el MLE-CNT no podia anar amb contemplacions quan tenia tantes baixes --empresonats i morts--. Raons de supervivència llibertària.       

El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort., i els seus dos companys, Jorge Oset Palacios i José Avelino Cortés Muñiz van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona.

Josep Lluís i Facerias va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.