 |
| Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939). |
En 1939 estigué internat al camp de concentració d’Argelers de la Marenda, on formà part del grup Libertà o Morte, amb Armando Bientinesi, Ernesto Bonomi, Cornelio Giacomelli, Faustino Braga, Gennaro Gransci, Carlo Montresor, Muuzio Tosi, Angiolo Bruschi, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Setimo Guerrieri i Guglielmo Nannucci.
Leonida Mastrodicasa:
El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore.
Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista.
En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions.
Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic.
Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio.
Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa.
A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venessia (Vèneto), per a ser llicenciat el gener de 1921.
Novament establert a Perusa, amb ajuda del seu germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per «associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni (Umbria).
En 1922 s'instal·là a Milan (Llombardia) i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova (Ligúria) en el Congrés de l'USI.
El maig de 1927 emigrà clandestinament a l’hexàgon francès amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb el seu germà Maro a la Vâl d'Aoûta (Arpitània). D'antuvi a Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània), on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena, Illa de França), amb la seva companya Linda Tellini i la seva filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seu òrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro, P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo (Uruguai) per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York (USA).
En 1933 fou membre del «Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux (Alts del Sena, Illa de França) de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià.
El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al «Congrés d'Entesa» de Sartrouville (Yvelines, Illa de França) que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a l’Hexàgon i s'instal·là a Suresnes (Alts del Sena, Illa de França). Quan esclatà la Guerra Civil, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península.
El novembre de 1936 marxà a Barcelona i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 1937 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri.
Després dels «Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris stalinistes, passà a l’hexàgon francès. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en elCongrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seu òrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939).
En 1939 estigué internat al camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Rosselló), on formà part del grup Libertà o Morte, amb Armando Bientinesi, Ernesto Bonomi, Cornelio Giacomelli, Faustino Braga, Gennaro Gransci, Carlo Montresor, Muuzio Tosi, Angiolo Bruschi, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Setimo Guerrieri i Guglielmo Nannucci.
Quan es desencadenà la Segona Guerra Mundial interimperialista, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració «Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp.
Amb l'Alliberament, el Govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a la seva companya considerada com a «vídua de guerra».
En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.
--- fi del missatge ---
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada