A principis de febrer de 1939, en el decurs de la Retirada, creuà el pont internacional a Puigcerdà comandant les restes de la 26 Divisió (ex Columna Durruti) però en perfecta formació militar de la seva tropa i tot passant la frontera per Llívia i la Guingueta d’Ix, essent tancat junt a centenars de soldats de la 26 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República al camp de Vernet de l’Arièja.
L’estiu d’aquell any va ser alliberat i va poder atendre els seus dos fills i la família, però el 24 d’octubre fou novament internat al mateix camp, com “estranger indesitjable”, fins el 12 de juliol de 1942, quan el van conduir fins al port de Portvendres i fou embarcat en un vaixell, arribant al port d’Alger des d’on el van portar al camp de Djelfa, al Sàhara d’Algèria, on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal•lant-se després a Alger com a forner.
Ricard Sanz i García:
El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (Costera, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio.
Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar a Barcelona en 1916, on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores.
A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919).
A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa (Aragó) i després fuig a l’Illa de França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc (Euskal Herria).
Una vegada va creuar la frontera per Bera (Iruñeko Merindadea, Bortziriak, Nabarralde, Euskal Herria), va ser detingut a Donstia (Donostialdea, Guipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid (Castella la Nova), on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris.
Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció --serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931-- i serà tancat en diverses ocasions.
Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT-AIT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres, activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments proletaris ni en la vida orgànica cenetista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC-CNT) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el Tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als trentistes en l'opuscle Los Treinta Judas.
El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT-AIT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat espanyol.
El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes.
Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti (després 26 Divisió) quan va morir aquest el 20 de novembre de 1936 en el front de Madrid i fins el febrer de 1939, quan Franco s’apoderà de Catalunya.
A principis de febrer de 1939, en el decurs de la Retirada, creuà el pont internacional a Puigcerdà (Baixa Cerdanya) comandant les restes de la 26 Divisió (ex Columna Durruti) però en perfecta formació militar de la seva tropa i tot passant la frontera per Llívia i la Guingueta d’Ix (Alta Cerdanya), essent tancat junt a centenars de soldats de la 26 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República al camp de Vernet de l’Arièja (Occitània). L’estiu d’aquell any va ser alliberat i va poder atendre els seus dos fills i la família, però el 24 d’octubre fou novament internat al mateix camp, com “estranger indesitjable”, fins el 12 de juliol de 1942, quan el van conduir fins al port de Portvendres (Rosselló) i fou embarcat en un vaixell, arribant al port d’Alger (Algèria) des d’on el van portar al camp de Djelfa, al Sàhara d’Algèria, on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner.
El juliol de 1945 va poder marxar a Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània) i s’establí finalment a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània). Va defensar el col·laboracionisme cenetista amb el Govern de la República espanyola en l’Exili. En 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT després del V Congrés confederal de 1979 a Marid, va assistir al Congrés Extraordinari d’Unificació de sindicats de CNT amb la CNT-Congrés de Valencia el juny de 1983 a Torrejón de Ardoz (Madrid), del que va néixer la organització Confederació General del Treball (CGT), que participa en les eleccions sindicals a diferència de les tres CNT (CNT, CNT carrer Joaquim Costa i CNT pro AIT).
Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes revolucionaris des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña.
En 1979 va tornar a Barcelona. Ricard Sanz i García va morir el 25 d'octubre de 1986 a Tolosa de Llenguadoc.
Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com ara Ruta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y «Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976) i altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada