Eroles abandonà Barcelona el 26 de gener de 1939, quan les tropes franquistes entraven ja pel Tibidabo i Montjuïc. Arribà en cotxe a la frontera del Pirineu.
Després d’un viatge a París s’establí prop de Perpinyà i va trobar a Joan Solans Vallverdú, que fou la seva mà dreta durant molt de temps. Fou detingut per indocumentat, en març de 1939, en un control rutinari i condemnat a un mes de presó a Perpinyà. Poc després del seu alliberament, el prefecte del Pirineu Oriental es va assabentar que estava fitxat pels Serveis Centrals de la Policia francesa como “anarquista fanàtic molt perillós”. De fet, l’espionatge francès tenia informes dels principals líders anarquistes ja l’any 1936: Buenaventura Durruti, Mariano Rodríguez (Marianet), Joan García Oliver, Federica Montseny, Abad de Santillán, Portela, Aurelio Fernández i alguns més. Tots ells foren qualificats com a mot perillosos, i es recomanava prohibir la seva entrada a l’Etat francès. Per això el prefecte del Pirineu Oriental decidí l’expulsió d’Eroles, ordenant la seva cerca i captura, però ell ja se’n havia anat del Rosselló.
Dionís Eroles Batlle:
El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades com Aroles i Batlló. Fill de Valentí, natural de Pla de Sant Tirs (Alt Urgell) que va emigrar a Barcelona, i de mare de Sants. Va néixer al domicili familiar, al carrer Manso núm. 35, 5è pis.
Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears).
Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure.
El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes --Arnau va ser absolt--, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó.
També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat al final de la dictadura de Primo de Rivera fou empresonat al penal d'Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo).
En 1931, amb la proclamació de la República, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT-AIT.
Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües.
El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts.
Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver i altres anarquistes).
Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT-AIT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport.
El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret.
El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides».
Lluità als carrers de Barcelona per sufocar l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats --segons alguns va ser el seu secretari general--, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars.
El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT-AIT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Crea unes patrulles pròpies, anomenades «els nanos d’Eroles» i un servei d’informació, annexes ambdós al seu càrrec policial. Aquest servei d’informació d’Eroles col·laborava i compartia dades, investigacions i notícies amb el servei d’investigació i informació cenetista dirigit per Manuel Escorza del Val. Eroles també coordinava altres grups d’acció: el que s’ocupà l’estiu de 1937 del Palau de Justícia a Barcelona, que estava al servei del Comitè de Justícia Revolucionària de la CNT-AIT, desprès anomenat oficialment pel Diari Oficial de la Generalitat (DOG), Oficina Jurídica. El Comitè dels Escolapis, que gestionava i coordinava els diversos grups que tenien la seva seu en aquest edifici, i que, a la vegada, s’integrava en el Comitè de defensa del Centre (i Poble Sec), amb seu en aquest mateix edifici dels Escolapis. I el comitè dirigit en la Junta de Seguridad Interior per Tomàs Orts a comarques de Catalunya.
El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització sindical amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --signà Pedro Herrera--, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya(PSUC).
El 27 de febrer de 1937 una manifestació de guàrdies civils (aleshores agents de la Guàrdia Nacional Repúblicana), en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió --les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC.
Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern de la República i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT-AIT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant delComitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT-AIT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà espanyol presidit per Juan Negrín.
El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT-AIT en el Govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola.
Eroles abandonà Barcelona el 26 de gener de 1939, quan les tropes franquistes entraven ja pel Tibidabo i Montjuïc. Arribà en cotxe a la frontera del Pirineu. A París (Illa de França) participà en l’esforç per a reconstruir la CNT-AIT en l’Exili, conjuntament amb Marianet i Germinal Esgleas, però aviat fou apartat davant la seva negativa a entregar el uns valors que es pensaven havia guardat.
Quan Eroles aconseguí establir-se prop de Perpinyà (Rosselló) i va aconseguir trobar a Joan Solans Vallverdú, que fou la seva mà dreta durant molt de temps. Eroles fou detingut per indocumentat, en març de 1939, en un control rutinari i condemnat a un mes de presó a Perpinyà. Poc després del seu alliberament, el prefecte del departament del Pirineu Oriental es va assabentar que estava fitxat pels Serveis Centrals de la Policia francesa como “anarquista fanàtic molt perillós”. De fet, l’espionatge francès tenia informes dels principals líders anarquistes ja l’any 1936: Buenaventura Durruti, Mariano Rodríguez (Marianet), Joan García Oliver, Federica Montseny, Abad de Santillán, Portela, Aurelio Fernández i alguns més. Tots ells foren qualificats com a mot perillosos, i es recomanava prohibir la seva entrada a l’Etat francès. Per això el prefecte del Pirineu Oriental decidí l’expulsió d’Eroles, ordenant la seva cerca i captura, però ell ja se’n havia anat del Rosselló.
Una vegada arribat a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) a primers de maig d’aquell any s’establí a Montalban (Tarn i Garona, Guiana, Occitània) i es canvià d’identitat. La Policia francesa el localitzà de nou uns mesos després, però foren informats falsament que havia embarcat al port de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) cap a Xile. Escapà, però fou detingut el 28 de març de 1940, prop de Montalban, i fou internat al camp de concentració de Vernet d’Arièja (Occitània), on coincidí amb altres cenetistes, com Antonio Ortiz i Víctor Castán --militant de confiança d’Esgleas--, destacats cap militars durant la contesa bèl·lica. El març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet d’Arièja i se’n perd el rastre.
Sobre la desaparició de Dionís Eroles Batlle, Isidre Eroles en 1951 pressionat per la Policia espanyola va declarar que havia mort a Marsella (Boques del Roine) en 1942, després de treballar durant uns mesos pel Deuxième Bureau de l’espionatge francès. Però res està clar en aquesta desaparició durant la Segona Guerra Mundial interimperialista. El seu nebot nét Roland Eroles --resident a Andorra--, amb qui varem tenir l’ocasió de parlar, en 2016 va publicar una biografia sobre Dionís Eroles (Entusiastas Olvidados, Descontrol, Barcelona, 2016).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada