Va entrar al Ripollès, junt a Albert Santolaria Frauca, Vicente Muñoz, Josep Lluís i Facerias, des del Vallespir per Prats de Molló i la Presta el dimarts 22 de juny de 1948 amb un grup d'acció que es dirigí a Barcelona amb la intenció de cometre atracaments del Moviment Llibertari. El grup va pujar pel corriol del bosc de la Presta i una vegada al terme de Molló va baixar cap a Espinavell. Des de Figueres van arribar, en tres i autobús, a Barcelona el 24 de juny.
Fèlix Perpiñán Pla:
El 18 de novembre de 1926 neix a Sants (Barcelona) l'anarquista i resistent llibertari Fèlix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñà Pla, fill de mare i pare jornalers procedents de Garaballa (Serrania Baja, Conca, Castella la Nova).
En dilluns 20 d’octubre de 1947 desertà del servei militar en l'Exèrcit espanyol i sota la dictadura franquista i marxà a l’exili --segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants llibertaris de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera francesa--. Milità en les Joventuts Llibertàries en l’Exili de París (Illa de França) i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Interior i de l'Exili.
A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida (Segrià) i al castell de Montjuïc (Barcelona), però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a l’exili.
Més tard s'internà al Principat de Catalunya amb el grup guerriller de Josep Lluís i Facerias. Va entrar al Ripollès des del Vallespir per Prats de Molló i la Presta el 22 de juny de 1948 amb un grup d'acció que es dirigí a Barcelona amb la intenció de cometre atracaments del Moviment Llibertari. El grup va pujar pel corriol del bosc de la Presta i una vegada al terme de Molló va baixar cap a Espinavell, a la vall de Camprodon.
El dissabte 31 de juliol, els quatre membres del grup es van endur 120.000 pessetes del serrador de fusta Juan Jover. Hores després, Fèlix era detingut per la Guàrdia Civil a Sarrià de Munt (Barcelona). El comissari Pedro Polo, sotscap de la Brigada Político-social, va lligar el fil entre l'atracament i el moviment de solidaritat amb els preses polítiques.
Passà de la presó Model de Barcelona al Penal Militar del castell de Montjuïc el 27 de setembre del mateix any quan es va descobrir que era desertor del servei militar obligatori. Quaranta quatre dies després moria a Montjuïc i era traslladat a l’Hospital Militar Francisco Franco de Barcelona. El fet que no figuri enlloc la causa de la seva mort alimenta la denúncia que es va produir per les pallisses, maltractes i tortures patides a la masmorra.
Així, Fèlix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 a les masmorres del castell de Montjuïc a causa de les tortures patides.
El 15 de març de 2016 Jordi Bigas va publicar a la revista Directa les dades dels dos sumaris dels consells de guerra de Perpiñán, per desertor i per l’atracament a mà armada --que es guarden al Govern Militar de Barcelona-- i aclarir les nombroses errades en noms, fets, dates i detalls de tot el que rodejava la vida d’aquest jove anarquista.
El dimarts 22 de juny del 1948, un grup d’acció llibertària passava la frontera per Prats de Molló i la Presta. Format pel forner Feliciano Perpiñán Pla (21), en Fèlix, el jornaler aragonès Albert Santolaria Frauca (30), en Castelló, Vicente Muñoz, El Maño i en Josep Lluís i Facerias (28), que havia treballat de cambrer i que era conegut aleshores com aMiquel Motllor, nom que d’altres guerrillers també faran servir. Dos dies després, el 24 de juny, dia festiu per ser Sant Joan, els membres del grup d’acció arribaven a Barcelona des de Figueres (Alt Empordà) en tren i autobús. Anaven ben armats amb quatre pistoles i dues metralletes STEN, carregadors suplementaris i munició.
La primera nit, en Fèlix va dormir al ras, a Sarrià de Munt, guardant segurament les armes, però els dies següents va llogar una habitació a la quarta planta del carrer Sagués 14, al pis de Lucia Garcia Garcia, prop del Turó Park. En Castelló es va aposentar a la Fonda Simón al carrer de l’Esparteria 6 i els altres dos --segurament-- al Carmel, on vivia l’enamorada de Josep Lluís i Facerias, Maria Àngels Martínez Marín, una jove llibertària que seria processada mesos després, amb el seu germà Enric.
El grup d’acció es va reunir al berenador de La Chata de Can Caralleu el divendres 30 de juliol per ultimar els preparatius d’un atracament. Es tractava d’assaltar un taller l’últim dia de treball abans de les vacances d’agost i així fer-se amb les nòmines que podrien incloure, no la paga doble cobrada el 18 de juliol, però sí la setmanada i tots els complements. Abans de les 10 del matí de l'endemà, a l’estació de taxis de l’Arc de Triomf, dues persones agafaven un taxi i demanaven que les portessin a la carretera de Sarrià. Van demanar aturar el taxi primer davant l’Escola Industrial per recollir a en Fèlix i a en Castelló i al carrer de Calvet, segurament per recollir les armes que en Fèlix guardava al pis del carrer Sagués. Van continuar fins al carrer de Manuel Girona 55-57, a Sarrià, a l’alçada de la finca de la senyora Miralles, la porta de Gaudí. Allí van abandonar el taxista, a qui van prometre que trobaria l’import del taxímetre sota el seient. A les 11 eren a la porta del serrador de fusta Juan Jover i Companyia, S.A. al carrer Mare de Déu del Port 152. Van demanar al porter que els acompanyes a les oficines. L’esposa del porter va quedar en mans de Facerias i els altres dos es van fer amb 120.000 pessetes, en bitllets dels sobres i renunciant a obrir la caixa forta. A la sortida, el crit d’un empleat va obligar a tirar trets a terra ferint al jove empleat Abilio Alarcón Murillo, que va ser traslladat primer a un dispensari i després a l’Hospital Clínic de Barcelona, ferit amb un orifici d’entrada i sortida a la cama esquerra.
Les forces d’ordre públic havien rebut l’avís del segrestament d’un taxi, vehicle habitual pel moviment dels grups d’acció en aquells temps. Els atracadors, dins del taxi, van arribar fins a les Cotxeres de Tramvies de Sarrià i aleshores van veure que els seguien. Van decidir fugir per la muntanya, per Sarrià de Munt, potser cap a Can Caralleu. A un lloc indeterminat de la muntanya van amagar les armes. Una parella d’agents de la Brigada d’Informació de la 331 Comandància de la Guàrdia Civil va detenir a en Fèlix però els altres tres es van escapolir corrent en diferents direccions.
En el decurs dels interrogatoris, en Fèlix va esmentar el nom de la pensió, la Fonda Simón, on es trobava en Castelló pensant segurament que ja no aniria a dormir a un lloc tan arriscat. El cas és que va ser detingut allí la mateixa nit. L'endemà, dues persones visitaven el pis del carrer de Segués per demanar a la propietària dues maletes de Fèlix on, presumptament, hi havia l’altra metralleta i una pistola.
A la primera declaració, en Castelló fa confessar el lloc de la muntanya on hi havia dues de les quatre pistoles i una de les metralletes. La policia li va agafar 1.000 pessetes d'una cartera a la fonda del carrer de l’Esparteria. Un cop atrapats, els dos membres del grup d’acció van ser confinats a la presó Model de Barcelona, on van intentar contactar amb la família d’en Fèlix, que vivia al carrer Galileu 141, primer o segon, del barri de Sants.
Les circumstàncies de l’atracament van fer pensar al policia Pedro Polo Borreguero (1897-1972), que hi havia un rerefons que no s’havia investigat. En Polo Borreguero era, des del 1946, el cap de la unitat de Serveis Especials de la Policia i el sotscap de la Brigada Político-Social Regional de Barcelona, amb rang de comissari. Polo es volia lluir. Havia d’estirar d’un fil sabent que disposava de molts més recursos i, amb el mètode definit amb l’eufemisme "acosado a preguntas" --que repetia als seus informes-- aconseguia bons resultats. Així va acabar descobrint part de la xarxa de solidaritat clandestina amb les presoneres polítiques i les que participaven de la guerrilla. No s’ha d’oblidar que l’atracament era per aconseguir diners per fer possible la solidaritat amb les preses polítiques. Directa va tenir accés a aquest informe on en Pedro Polo es vantà de saber que, "darrere de tot... hi ha el poble i en Facerias", un dels objectius, que no serà abatut fins al 30 d’agost del 1957, deu anys després. La data de l’informe d’en Polo és reveladora: el 20 de desembre del 1948. Es tractava de tancar l’any, i poc li va impressionar que Perpiñán hagués mort el 9 de novembre i soterrat a Montjuïc.
El fil va ser la detenció de Felipe Ruíz Martínez que vivia a una barraca del magatzem del carrer Joan Güell 121, al barri de les Corts de Sarrià. Allí, el policia va trobar amagades notes i una pistola COLT, un pistola automàtica del calibre 45 amb dos carregadors i un saquet amb munició. La pistola l’havia recollit d’un amagatall a la muntanya, als afores de Sarrià, gràcies a un dibuix que va treure de la presó la mare d’en Fèlix, Adela Pla. El company del grup d’acció d’en Fèlix, en Castelló, havia confessat a la policia, l’1 d’agost, el lloc on havia amagat l’arsenal de dues pistoles i una metralleta, també a Sarrià, al vessant barceloní de la Serra de Collserola. Necessàriament el COLT era amagat a la mateixa zona de la muntanya des del dia de l’atracament i la detenció de tots dos, el dissabte 31 de juliol.
Felipe Ruíz era originari de Santa Elena (Sierra Morena, Jaén, Andalusia). Cotitzava per la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i els primers contactes a la clandestinitat van ser amb Àngel Soria que va marxar a l’exili i després el contacte el va mantenir amb Juan Rodríguez. Aquestes relacions anarcosindicalistes el van portar a José Pérez Segura un drapaire procedent de Cuevas de Almanzora (Levante almeriense, Almeria, Andalusia) que treballava a la serradora Juan Jover i Companyia, S.A., la que fou atracada. En Ruíz va aconseguir que en Fèlix es reunís amb en José Pérez per ultimar la informació per fer l’atracament. És a dir, el jove llibertari no s’havia sumat a l’atracament planejat per Facerias, com fins aleshores es creia, sinó que l’havia preparat en Fèlix, segons les indagacions policials presentades als tribunals militars per en Polo Borreguero.
Per un costat, en Ruíz tenia una pistola de Fèlix, que l’havia aconseguit gràcies a la seva mare, dies després de l’atracament. Per l’altre costat, havia connectat en Fèlix amb l’informador per preparar-lo. Al moment de la detenció, a més, li van trobar a Felipe Ruíz un rebut de 4.000 pessetes signat per Jacinto Perpiñán, paleta eventual, i pare d’en Fèlix. És a dir, havien fet arribar a la família del pres uns diners per a la seva defensa i sosteniment. Ho havia aconseguit gràcies a Basilio Valero Rodilla, un jove manco que també va ser detingut per segona vegada, doncs l’any 1939 havia format part del primer grup reconstructor de la xarxa clandestina d’anarquistes contra la Dictadura. I aquest fil portava al carrer Llobregós 120 baixos, al barri del Carmel, on vivien Maria dels Àngels i Enric Martínez Marín, incorporats als grups d’acció de Josep Lluís i Facerias a partir de la xarxa clandestina de les Joventuts Llibertàries a Barcelona.
El 13 de desembre del 1950, el Consell de Guerra va acabar condemnant Alberto Santolaria a 25 anys de presó, a Felipe Ruíz li van encolomar 12 anys com a còmplice, quan en realitat havia estat únicament cooperador. Els altres membres del grup d’acció no van ser jutjats. Perpiñan era mort, "Vicente Muñoz, El Maño" la policia no sabia qui era en realitat (segons Directa es desconeix la seva identitat, però tot apunta que seria un militant originari d’Aragó) i Facerias, s’havia fugat amb ell. Facerias va ser assassinat quasi deu anys després, l’any 1957. També van fugir, sense haver estat detinguts, Maria dels Àngels i l’Enric Martínez Marín, en Quique i el drapaire José Pérez Segura. EnQuique havia estat detingut el 8 d’agost del 1947 junt amb dos companys acusats de ser membre del Consell Regional de les Joventuts Llibertàries. Va sortir de la presó el 25 de març del 1948. Un mes després, el 30 d’abril del 1948, participava en un atracament del Banc de Vizcaya del carrer Rocafort 139, amb Facerias i dos més amb un botí de 100.000 pessetes. Va marxar a l’exili fins al 2 de juliol, que va tornar a entrar al Principat de Catalunya, juntament amb Facerias i dos companys més. El 21 de desembre participava en l'atracament del Banc Hispano Colonial del carrer Gran de Gràcia 111. Totes aquestes activitats estan recollides als llibres d’Antonio Téllez Solà sobre en Josep Lluís Facerías i en Francesc Sabaté.
Santolaria va sortir de la presó en octubre del 1958, deu anys després de la seva detenció. Va residir a Saragossa (Aragó), en llibertat condicional, i després va viure a Vilanova i la Geltrú (Garraf), a la plaça Gumà i Ferran 1, on va aconseguir acollir-se a l’amnistia el 1988.
Tancant l’informe el 20 de desembre de 1948, el policia Pedro Polo tenia una bona colla de llibertaris a la garjola, ja que en el decurs de l’any s'havia desfet de varis guerrillers, i els militars havien portat a en Fèlix a la tomba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada