MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Piacenza) l'anarquista Guido Schiaffonati

Foto policíaca de Guido Schiaffonati.

Arran del cop militar del general Franco, decidí marxar a la península Ibèrica en guerra i creuà el Pirineu per l’Albera amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa establerta des de Perpinyà.  



 

Guido Schiaffonati:  

L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Piacenza, Emília-Romanya) l'anarquista Guido Schiaffonati. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI).

En 1922 emigrà a Chatou (Yvelines, Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament.

L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb la seva companya Maria Franti, també de Ziano Piacentino.  

Mesos després, retornà a l’hexàgon francès. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux (Alts del Sena, Nanterre, Illa de França), va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta.

En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a l’Estat francès i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil.

Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine a Sartrouville (Yvelines, Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista.

Arran del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la península Ibèrica en guerra i creuà el Pirineu per l’Albera amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa establerta des de Perpinyà (Rosselló). A Perpinyà, el maig de 1932, Pasotti havia  centralitzat, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes a la Catalunya Nord. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, i a partir de juliol de 1936 i fins al final de la Guerra Civil, va fer d'intermediari entre el Moviment Llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Gran la Reial, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians que marxaren a Catalunya.

A Barcelona se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians.

A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop stalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels stalinistes el juliol, retornà a l’hexàgon francès, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista.

De bell nou a l’Estat francpes arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, Alts del Sena), on feia feina de paleta.

Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època la seva companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista.

De bell nou a l’hexàgon francès, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys.

En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista visqué a l’Estat francès i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home.

Guido Schiaffonati va morir el 14 d'octubre --algunes fonts citen el 4 d'octubre-- de 1973 a Corbeil-Essonnes (Essonne, Illa de França).