El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la
Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones.
A
principis de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu des de
Camprodon
per entrar a l’Estat francès per Parats de Molló i la Presta, municipi
on hi va viure a principis de setembre d’aquell any i intentarà ajudar a
milers de persones refugiades que es trobaven confinades als camps de
concentració francesos enquadrada en la Creu
Roja de la República Espanyola. Fins l’11 de setembre no va aconseguir
un ‘laissez passer’, documento de identitat provisional però que no
dóna garantia d’una permanència definitiva a la República francesa com
fa la Carta d’Estada.
Amparo
Poch y Gascón:
El 15 d'octubre de 1902 neix a Saragossa (Aragó) en una
família modesta la militant anarcofeminista, propagandista de la
llibertat sexual i francmaçona Amparo Poch y Gascón. Després d'estudiar
Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a
la Universitat de Saragossa, premi extraordinari
de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de
Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones.
Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i
maternitat responsable a ateneus i universitats.
Cofundadora
de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía
Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en
diverses revistes llibertàries (Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y
Libertad, Generación Consciente, Estudios, Mujeres Libres, etc.) i
fundarà el Grup Ogino.
En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra,
secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI).
Durant
la Guerra Civil va ser nomenada directora de l'Assistència Social a
València (País Valencià) i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges
escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el
Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat
per a ella, però finalment va ser rebutjada
per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)--.
El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la
Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones.
A
principis de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu des de
Camprodon
(Ripollès) per entrar a l’Estat francès per Parats de Molló i la Presta
(Vallespir), municipi on hi va viure a principis de setembre d’aquell
any i intentarà ajudar a milers de persones refugiades que es trobaven
confinades als camps de concentració francesos
enquadrada en la Creu Roja de la República Espanyola.
L’11
de setembre de 1939 va aconseguir un ‘laissez passer’ núm. 489,
documento
de identitat provisional --que no dóna garantia d’una permanència
definitiva a la República francesa com fa la Carta d’Estada--, expedit
por la Prefectura del departament del Gard-Nimes (Occitània), que la
historiadora Antonina Rodrigo guarda fotocopiat en
el seu arxiu. En el seu cas, aquest document s’havia de renovar cada
mes i tampoc reconeixia la figura de refugiada política, cosa que no
impedia treballar d’assalariada, però gràcies al suport de francmaçons
va poder treballar, com ara en la decoració de
mocadors o fent de sombrerera. Segons el testimoni de Concha Gómez, a
més s’ocupava clandestinament com a metja de refugiats com ella. Sempre
va atendre a la gent més necessitada, moltes vegades sense cobrar i
sense que ningú coneix-hi les seves activitats,
evitant d’aquesta manera protagonisme innecessari. Fins que va acabar
la Segona Guerra Mundial interimperialista no es va permetre als metges
refugiats exercir de manera legal a l’Estat francès. Amparo no va poder
fer-ho legalment fins el mes de març de 1945,
quan el Govern francès li va atorgar l’estatut de refugiada com
apàtrida. Aleshores, establerta a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona,
Occitània), dirigirà l'Hospital de Varsòvia d’aquesta ciutat i per on
passaran nombrosos guerrillers llibertaris.
Sempre
disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat el 15 d'abril
de 1968 va morir a Tolosa de Llenguadoc. Quan li va sorprendre la mort
disposava el seu trasllat a Algèria per atendre persones que patien
seqüeles de les ferides sofertes durant la guerra d’independència.
Va publicar, a més de la novel·la breu Amor, La cartilla de consejos a las
madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres.
El
15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector
de
la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que
batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo
Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada