Nord-est Llibertari: La Ligue des droits de l’Homme 66 organitza un cinefòrum dimecres 18 d’octubre al cinema Castellet de Perpinyà, a les 19:00h

dilluns, 16 d’octubre del 2017

La Ligue des droits de l’Homme 66 organitza un cinefòrum dimecres 18 d’octubre al cinema Castellet de Perpinyà, a les 19:00h

Es passarà MEMOIRES D’UN CONDAMNE, un film de Sylvestre Meinzer sobre el cas de Jules Durand, amb presència de la seva realitzadora

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 16/10/2017

Perpinyà (Rosselló, comtat de Rosselló).-

La Ligue des droits de l’Homme 66 té el plaer de convidar-nos a un cinefòrum dimecres 18 d’octubre al cinema Castellet de Perpinyà (Rosselló, comtat de Rosselló), a les 19:00h, amb la seva realitzadora, Sylvestre Meinzer.

Le Dreyfus des ouvriers

"El 25 novembre de 1910, en nom del poble francès, la Cour d’Assise de Seine Inférieure declara Jules Durand culpable de complicitat en assassinat i ordena que se li talli el cap en plaça pública".

Aquest greu error judicial va succeir a la ciutat del Havre (Sena marítim, Normandia) i d’aquest no en queda memòria. El sumari sobre «Le Dreyfus des ouvriers» ha misteriosament desaparegut i la ciutat l’ha anat esborrant, tot recobrin les seves ferides amb un sediment novell i d’oblit.

Acompanyat de dos fotografies de Jules Durand, la realitzadora Sylvestre Meinzer va sortir a la recerca del que ha quedat en la memòria. Meinzer parla amb sindicalistes, dockers, jutges, advocats, psiquiatres, veïns... Cada una d’aquestes persones se’n recorda d’aquesta història i hi surt el record, les lluites obreres i la justícia de la classe dominant on Jules Durans en fou símbol en la seva aplicació.

MÉMOIRES D’UN CONDAMNE : 2017, 120′ Lardux Films.

Jules Durand, docker del carbó et sindicalista, fou condemnat a mort en novembre 1910 per un crim que no havia comés. «Le Dreyfus des ouvriers» seria declarat innocent en 1918 par la Cour de Cassation però a causa del patiment va acabar el seus dies al manicomi psiquiàtric. D’aquest afer, ni n’ha quedat cap traça.

En l’actual ciutat del Havre, Meinzer troba homes i dones que van conèixer l’afer: sindicalistes, dockers, jutges, advocats, psiquiatres, veïns, familiars… cada ú se’n recorda d’aquesta història i aporta un testimoni del que recorda, on les lluites obreres et la justícia de classe en son el símbol.

Si en vols saber més:

[http://le-libertaire.net/category/affaire_durand/]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...