L'autor
reivindica un anarquisme social que busqui confluències amb altres
moviments i tingui capacitat d'incidència en la quotidianitat de la
societat i del mateix procés d'independència que viu actualment
Catalunya.
Caldrà tindre molt en compte la singularitat del present i sobretot les humilitats
que es fan necessàries i que ens han de permetre continuar endavant amb molt d'enginy
És necessari aparcar els purismes que impossibiliten la participació d'una
part important d'aquest anarquisme en la vida quotidiana de la societat i que el fa inviable i elitista.
DIRECTA 12/10/2017
Manel Aisa
No tinc ni idea de com acabarà aquest conflicte sobre la independència de Catalunya,
i no vull creure en la raó, perquè la raó és sempre pel més fort o pel qui s'amaga de les realitats; però en dóna
la mosca a l'orella que aquest conflicte, en el moment en què es
troba, cada vegada pot ser més transversal i interessant si els ara
intermediadors que es reclamen, almenys per la banda de la Generalitat,
de l'Església i altres, no tenen l'efecte esperat,
com és de preveure en el cas de l'Espanya eterna que sembla que
continuï al segle XIX. Per aquest motiu, caldrà molta imaginació per
contrarestar la violència que són capaços de legitimar aquests governs.
Però
parlant de l'anarquisme i el seu comportament avui, hem vist com
diferents
sindicats i col·lectius han estat a l'altura i han convocat vagues
generals i una sèrie de lluites molt interessants, com a mínim per
conservar la dignitat de les persones, que avui dia no és poca cosa. Ara
bé, tot i observar que el moviment que en aquests
dies hi ha als carrers de Catalunya representa una diversitat inaudita i
de vegades inimaginable, caldrà tindre molt en compte la singularitat
del present i sobretot les humilitats que es fan necessàries i que ens
han de permetre continuar endavant amb molt
d'enginy.
Deixant
de costat els moviments polítics per la banda alta, sabem que el debat
actualment està totalment desvirtuat i escapçat, és a dir, res és
racional; però crec que pels anarquistes no hauria de ser un problema
d'independentisme sí o no, sinó més aviat reprendre el debat del 78 a on
els anarquistes vilipendiats es varen quedar pràcticament
sols davant el pacte i repartiment del pastís entre franquistes,
convergents, socialistes i comunistes. Ara, per fi, tenim l'oportunitat
de no estar sols contra aquella constitució per la qual, com
anarquistes, vàrem lluitar i votar en contra. Si trobeu massa
lluny el debat del 78, res millor aquests dies que qüestionar l'Estat
espanyol actual, que és l'únic existent. De l'hipotètic català ja en
parlarem, per què tot està per fer i quan tot està per fer poden passar
moltes coses i, si de cas, tal com està l'ambient
igual podem posar-hi cullerada.
Crec
que l'anarquisme del segle XXI ha de tornar a ser molt més social i
buscar
les confluències més directes amb el que representen els moviments
socials de cada moment. És a dir, l'anarquisme va arrelar quant va estar
al costat del poble amb els seus mateixos anhels i tenim referències,
per exemple, en aquella capçalera de la
Solidaridad Obrera de 1931, que deia que els treballadors van
assaltar la CNT, senzillament, per què van entendre que era l'única
organització que els representava. Per això és necessari aparcar els
purismes que impossibiliten la participació d'una part
important d'aquest anarquisme en la vida quotidiana de la societat i
que el fa inviable i elitista.
En
definitiva, veient els moviments d'aquest nou segle que reneix, amb els
reptes globals que truquen urgentment a la porta, crec que és necessari
una mirada a les postures del decreixement que pel moment solament
tenen opcions localistes i federalistes, per això tenim moltes coses a
aprendre i posar-hi molta imaginació, cosa que
li falta a la vella política i inclús a l'anarquisme heterodoxa ancorat
en les seves postures tradicionals del segle XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada