El 1924 s’exilià a Perpinyà i contactà amb líders de diverses forces polítiques entre els que hi havia membres d’Estat Català els quals li presentaren a Francesc Macià, al qual va visitar a casa seva. Macià li explicà a Piera les seves conspiracions contra la dictadura de Primo de Rivera, cosa que a Piera en aquells moments li semblà una cosa irreal.
Poc després es demostrà que les conspiracions de Macià anaven de veritat.
Simó Piera i Pagès:
El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. El seu pare, Josep Piera, fou un republicà federal. El seu nebot Enric Casañas i Piera ha estat un destacat militant anarcosindicalista i llibertari.
Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell (Vallès Occidental), i més tard, en una impremta i de ferrer.
El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona (Barcelonès Nord), on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona.
El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig.
En 1909 va participar en la vaga general de juliol, que la burgesia i el clergat en digueren Setmana Tràgica, i va haver es va exiliar per primera vegada després del seu fracàs. Simó Piera i altres companys van fugir a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) ja que eren en la llista negra de la policia dels que havien lluitat pels carrers. Quan les repressions es calmaren, Simó Piera tornà de l’exili a Badalona i allí fou escollit amb només 17 anys per dirigir la Societat de Paletes de Badalona i fou un dels impulsors de les principals reivindicacions del sindicat.
El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se novament a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic.
En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920.
En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919.
El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional.
Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga, al Vendrell (Baix Penedès).
El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat.
Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers (Erau, Occitània) i a París (Illa de França) entre 1924 i 1926. Simó Piera que acabava de tornar a Barcelona provinent de València (l’Horta, País Palencià) va restar uns mesos clandestinament a Catalunya intentant ajudar a fer reeixir a la CNT.
El 1924 Simó Piera tornà a creuar el Pirineu per tornar a l’exili i a Perpinyà (Rosselló) va contactar amb líders de diverses forces polítiques entre els que hi havia membres d’Estat Català els quals li presentaren a Francesc Macià, al qual va visitar a casa seva. Macià li explicà a Piera les seves conspiracions contra la dictadura del general Primo de Rivera, cosa que a Piera en aquells moments li semblà una cosa irreal. Un fusell Remington que Macià tenia penjat a la paret li va portar a la memòria les armes que la CNT a través d’ell mateix havia rebut de Macià durant la vaga general de 1917, segons explica ell mateix. Poc després es demostrà que les conspiracions de Macià anaven de veritat.
El 25 de maig de 1926 Simó Piera va tornar al Principat de Catalunya per viure de manera semi clandestina, concretament a Sabadell, encara que era conscient que la policia ja estava avisada donat la gran quantitat de confidents que hi havia a Perpinyà.
El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña.
Durant la República i la Guerra Civil no va exercir papers rellevants en la CNT-AIT i continuava afiliat a ERC.
A partir del 25 de gener de 1939 s’exilià novament, aquesta vegada durant la Retirada passant la frontera del Pirineu, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya.
És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Piera diu en el seu llibre que la CNT original liderada per Seguí, malgrat que no era un organisme separatista sinó un sindicat confederal creat bàsicament per treballadors catalans, afirma que aquella CNT hagués donat total suport a la voluntat majoritària de Catalunya i de qualsevol poble de deslligar-se de l’Estat Central, recordant a més que una gran part de cenetistes catalans dels anys 20, època en que ell era un dels capdavanters, també tenien aquest sentiment. Piera en les últimes notes del seu llibre diu que el sindicalisme revolucionari no ha de ser apolític, ja que l’anarcosindicalisme com a evolució social no es un concepte en si apolític i diu que cal desterrar aquesta paraula del vocabulari anarcosindicalista. També afirma en el seu llibre que reivindica aquell anarcosindicalisme català dels anys 20, del que adequant-se als nous temps, diu que pot ser una inspiració pel sindicalisme del futur.
Simó Piera i Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada