 |
| Fotos de le fitxa policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez |
El 28 de gener de 1939, s'exilia amb García Oliver passant ambdós militants la frontera del Pirineu pel Portús.
Aurelio Fernández Sánchez:
El 29 de setembre de 1892 neix al consell asturià La Corredoria, ara un barri d’Oviedo (Astúries) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo -- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas, Marini, González.
Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo (Rioja, Castella la Vella) i a Saragossa (Aragó).
Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti i altres destacats militants) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions.
L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido.
Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat.
Exiliat a París (Illa de França) com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Val-de-Marne, Illa de França), ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII. Després marxaren a Bèlgica.
De tornada a la Península en 1926 i va ser detingut a Bilbao (País Basc, Euskal Herria) el desembre d'aquell any amb la seva companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas».
Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo --juny i setembre de 1927-- i a Pamplona (Euskal Herria) --gener de 1928--, i empresonat a Cartagena (Múrcia). En 1927 havia col·laborat en El Noroeste de Xixón (Astúries). En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó.
Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la República del 14 d’Abril, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions revolucionàries i activitats de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest per impulsar la revolució proletària. Fou delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional cenetista asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos (Castella la Vella) i a València (l’Horta, País Valencià) aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya.
L’estiu de 1936 va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les Patrulles de Control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937.
Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern de la Generalitat, però que abandonà arran de les jornades de Maig del 37. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» (imputat per l’acusació d’haver ajudat en 1936 a passar la frontera a 117 novicis de l’orde dels maristes, a canvi de diners rebuts en el Moviment Llibertari pels catòlics i dedicats a comprar armament a l’estranger per les milícies de la CNT) per pressions de la reacció governamental de Negrín representada pel Partit Nacionalista Basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver.
El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el 28 de gener de 1939, s'exilia amb García Oliver passant ambdós militants la frontera del Pirineu pel Portús (Vallespir).
El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes (Ille i Vilaine, Bretanya).
Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'Exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT-AIT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar al sector col·laboracionista a la República en l’Exili.
En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges (Alta Viena, Llemosí. Occitània), també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT-AIT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània).
Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada