Gironacord (II)

Caricatura de "Lluís de l'Arc".  

El Camarada Sendra, mestre de Cerimònies de l’Ajuntament, jerarca del MOVIMIENTO i Falange a Girona, mena d’inquisidor.  

Lluís Bosch Martí   

La primera onada contestatària a Girona: homenatge al grup La Gàrgola, al cafè L’Arc, a la Residència Internacional i al cercle artístic dels Varés, Bonaventura, Tarrés, Vivó, Helios, Pujades, Marquès i Ferrer.

A la Girona dels anys 50, els primers gironins una mica heterodoxos i contestataris i amb certes inquietuds artístiques, culturals, modernes... foren els del grup La Gàrgola. Sota aquesta denominació tan gironina, es reunien a la Residència internacional de Josep Tarrés i a l’avui mític cafè-bar L’Arc, que fundà el fotògraf, polifacètic ex guia de la catedral Lluís Bonaventura. Aquests dos locals, personatges de la Blancaneus i el Llop, com entre els íntims iniciats en la petita fauna de gironins peculiars, era on es reuniren i conspiraren, i es mogueren els fils, les accions, i, en especial, bromades una mica dins la línia de l’humor negre, dels films de Berlanga, Bardem i en especial del guionista Azcona.

A Girona hi havia un individu polifacètic, Jordi Soler, Helios, dibuixant d’humor, fotògraf, bohemi, grafista, conversador, inventor, actor, mim, etc... home superdotat per cent ingeniositats, sentit de l’humor, la sàtira... era per mitjà dels seus aguts acudits, pantomimes, creacions i invencions que donava salsa, carisma i imaginació a les nits del cafè-bar de L´Arc. Les bromes pesades que a diferents gironins carques el grup d’Helios, Llop i Pou van arribar a fer serien suficients per escriure un llibre d’anècdotes.

Nosaltres parlarem de la més sonada, la del Teatre Municipal. Vivó, Pujades i Helios van inspirar i escriure, especialment els dos últims, la versió de conya de la solemne Passió ‘La llum de la veritat’, de l’Aragó i Capella, ells van escriure ‘La llum del cuarto fosc’. Aquesta innocent versió del tema passional, en aquells anys 50 repressius i obscurantistes, fou un escàndol i un tema tan atrevit escriure com varen fer Helios i Pujades per desmitificar aquella obra. Els rodolins i contingut, de to humorístic, no eren pas massa tremebunds, a pesar que algun rodolí --avui podria semblar no excessivament corrosiu-- ni irreverents, en aquella època el més innocent era considerat subversiu com el pitjor libel. I així, durant unes setmanes van córrer per Girona algunes còpies de l’obra pels petits cercles culturals-recreatius de Girona... la mala sort fou que una còpia caigué a mans del famós fatxa local, el Camarada Sendra, mestre de cerimònies de l’Ajuntament i, jerarca del Movimiento i Falange a Girona, mena d’inquisidor, famós per la seva intransigència, tenia fil directe amb Madrid, amb els alts jerarques del règim franquista.

Sobren comentaris sobre l’emprenyada que va agafar el Sr. Cendra en llegir aquells innocents rodolins. Els denuncià a la policia i ja tenim els Helios, Pujades i Vivó, que per ser amic dels altres també se li va encolomar la paternitat literària. Foren interrogats durant moltes hores, en fi tancats al cuartelillo diversos dies... Els familiars d’en Vivó, a causa de certes influències ciutadanes davant del governador civil i el bisbe, aquests van haver de dir que se’n penedien i demanaven disculpes.

I tornant a anar a prendre una copa a la nit al cafè bar L’Arc, aquest el lloc d’esbarjo i reunió del jovent gironí amb unes inquietuds culturals-humanes o només de relax-bonhomia, no diem bohèmia perquè els gironins de la postguerra, fins i tots els més de la festa, eren uns sants. Els veritablement bohemis i puters eren alguns militars (i ho dic perquè a casa meva tinguérem un popular bar, el Cocodrilo, de tapes a la Cort Reial). També hi havia el cèlebre bohemi Pujolràs, el Palles, de la Fundició. Qui no recorda l’esplèndida ‘Gilda’, dona que provocà més palles manuals als joves i grans de Girona que la seva homònima ‘Rita Hayworth’.

També cal recordar les xefles gastronòmiques-eròtiques del governador Mazo-Mando i les del veterà banquer-periodista Manuel Bonmatí, etc. De noia sols hi anava la Glòria, la divina.

Els nostres amics de L’Arc podem assegurar que era tan virtuosos com els joves d´Acció Catòlica: Aragó, Capella, Ribas..., això no fou motiu perquè L’Arc fos considerat com un antre de perversió, pecat i bohèmia, i era molt mal vist pels pares de la gent d’ordre, que els fills, i principalment filles, anessin a alternar a aquell antre de perdició. L’astut, materialista i volterià propietari, Lluís de L’Arc, ho va saber explotar i aixecà el mític-llibertí-progressista local on s´hi podia parlar tranquil·lament, escoltar bona música, llegir revistes catalanes, etc. 

Com a contrapunt del racionalisme diletant i crític d’en Lluís de L’Arc, el Llop, hi ha un altre popular mite i discutit personatge gironí, el poeta Josep Tarrés, aquest inqualificable artista pels seus gustos, amor a la Girona vella, un home ple de contradiccions i somnis delirants, és una espècie de Lluís II de Baviera, fanàtic de la Girona Vella, de la seva mística, edificis, carrers, tradicions, esglésies, misteris i secrets. Dins la seva parcialitat i la seva irracionalitat històrica, és un romàntic de dretes, ha recreat, per fidelitat a les ruïnes venerables de la Girona mítica (com diu ell) una altra Girona monumental: la nova Porta dels Apòstols, etc. Creador dels Jardins de Carlemany, la Residència Internacional, Fontana d’Or, a ca l’Isaac el Cec i sinagogues jueves, pessebres gòtics... Molts obliden que Tarrés és un poeta visionari que delira en l‘esperit de la Girona Vella, els seus errors de tipus cronològic i històric nosaltres els perdonem perquè ell està completament immers en l’esperit de la seva Girona mítica, i no la llegeix d’una manera històrica ni cultural, sinó que d’una forma intuïtiva i poètica, viu l’esperit de l’esotèrica i llegendària Girona.

Si a Girona hi ha algun no enamorat, millor dit fanàtic, de la ciutat vella, és el poeta Tarrés, junt amb en Lluís de L’Arc, l’escriptor N.J. Aragó, Carles Vivó, el visionari Damià Escuder que junt amb les visions pictòriques dels pintors que van des de Russinyol, Portas, Pons Martí, Aguilera, Roca Delpech, fins a Marquès, Perpinyà, Bosch Martí, etc. som tots plegats els somiadors, poetes, àngels, arcàngels, visionaris, cronistes, enamorats, historiadors, pintors, de la decadència, de les restes del naufragi històric, urbà, metafísic, social d’una ciutat que ha mort, i de la qual queden unes sublims restes i escenografies, contraposada a una absurda i caòtica Girona moderna, que recerca el segle XX, el de la utopia del progrés, la democràcia, el Socialisme i la Llibertat.

Postdata:

Aquests dos articles de Gironacord formen part d’un assaig històric-literari titulat «Undaris 1939-1975. Les restes d´un naufragi».