 |
| El Govern espanyol renuncia a elevar a nivell 5 l'alerta terrorista pels atemptats de Catalunya. Es mantindrà en el nivell 4 amb determinats reforços, segons ha anunciat el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido. |
Si reconeixem que el control de l’ordre públic és un signe de poder sobirà s’entendrà l’enfrontament del govern Rajoy amb la Generalitat en aquet marc i a l’entorn de la massacre de la Rambla.
Fa uns mesos la Policia Nacional espanyola va amagar als Mossos una circular on es recomanava que els ajuntaments “col·loquin objectes pesants com grans testos i pilones als espais públics que s'han de protegir, per impedir-hi l'accés amb vehicles”.
Fa dos anys agents de la Policia espanyola van alertar d'un grup jihadista detingut un mes abans pels Mossos que la policia catalana els vigilava.
L’emancipació centreamericana, marcada per un cert aïllament, va tard i s’emmiralla en l’actuació de Mèxic.
Els actuals estats comencen junts, però acaben separats el 1838.
[Barcelona (República Catalana) 20/08/2017]
L’AMIC DEL POBLE
La massacre el dijous a la Rambla de Barcelona passarà a la història com un fet que marcarà un abans i un després. Un fet així no deixa indiferent a ningú i introdueix canvis en profunditat en la societat catalana just en els moments decisius en el procés del seu alliberament nacional. En aquest sentit, si reconeixem que el control de l’ordre públic és un signe de poder sobirà s’entendrà l’enfrontament del govern Rajoy amb la Generalitat en aquet marc i a l’entorn de la massacre de la Rambla. La realitat és que el cos autonòmic dels Mossos d’Esquadra, la policia catalana, s’ha donat a conèixer al món gràcies al Govern de la Generalitat de Catalunya. El cas és que al Principat de Catalunya hi ha una tercera part de les detencions a nivell del Regne d’Espanya per terrorisme islamista. El govern Rajoy en comptes de valorar aquest fet intenta desprestigiar la gestió del Departament d’Interior de la Generalitat. Començarem per recordar una frase de l’anterior ministre d’Interior Fernández Díaz fetes el 2014 parlant d’una Catalunya independent. El ministre va dir que Catalunya «quedaria fora de tots els tractats de la Unió europea» i també de la NATO i altres organitzacions de seguretat, de manera que seria «terreny adobat» per al terrorisme internacional i el crim organitzat. Sobre el terrorisme gihadista va dir que «es quedaria sense el paraigua protector». És, doncs, un fet insòlit que, essent el perill tan elevat, estant la seguretat en mans dels Mossos d’Esquadra, el govern del PP evités la convocatòria de la Junta de Seguretat de Catalunya des del 2009 fins enguany, que tot just fins fa pocs mesos s’impedís la participació dels Mossos en la taula d’avaluació del nivell d’amenaça terrorista i en el Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco), a més de l’accés a la base de dades d’Europol i a altres fòrums internacionals. Afegim-hi encara que el Govern espanyol ha impedir l’augment en el nombre de Mossos d’Esquadra. Rajoy i la seva colla volien millorar la seguretat a Catalunya enfront el terror totalitari de l’Estat Islàmic, o realment volien que fallés. El cas és que els Mossos s’han hagut d’espavilar sense aquest suport fonamental de l’Estat espanyol i d’Europol, constituint la intel·ligència pròpia, infiltrant agents en grups islamistes o salafistes, cosa que ha comportat més d’un xoc amb els serveis secrets espanyols, com la denúncia el 2015 d’una xivatada del Cos Nacional de Policia del Regne a un grup gihadista vigilat pels Mossos, com vàrem llegir en alguns mitjans de premsa no precisament convencionals. I així ha arribat la massacre de dijous i el món ha pogut conèixer la reacció immediata i metòdica dels Mossos, acompanyada d’una informació modèlica a través de les xarxes socials. La informació per Twitter dels Mossos ha estat rigorosa, sense alarmar, en diversos idiomes, directa, sense deixar falses interpretacions, posant l’hora a cada missatge, acompanyant la intervenció de les autoritats, tallant les mentides i els rumors, donant consells de seguretat personal.
D’aqueta manera, l’ordre públic a Catalunya ha aparegut com un signe de sobirania nacional i els Mossos han optingut el reconeixement internacional, molt menys que el de l’Estat espanyol. En definitiva, ha estat un exemple de com una nació històrica oprimida i ocupada per un Estat estranger (la monarquia espanyola), Catalunya, pot ser responsable del seu destí amb organitzacions solvents i professionals.
Catalunya actua com un Estat propi sobirà gràcies a l’ordre públic
En canvi, tothom a vist el fet que la presència del president Mariano Rajoy, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria i del ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido a la nit d’aquest dijous sagnant, després que el dispositiu policial autonòmic català ja estes completament desplegat i eficaç. Aquests líders del PP van quedar del tot descol·locats, sense participació, essent mers espectadors. Per què no van venir a les sis, una hora després de la massacre de la Rambla , per participar en les primeres decisions i ho van deixar al delegat del Govern espanyol, Enric Millo? La resposta és simple. Després dels entrebancs històrics per impedir que els Mossos puguin ser un cos solvent, les tres autoritats de l’Estat havien vingut a escriure el certificat de defunció dels Mossos en el marc de treure les competències d’ordre públic a la Generalitat en l’horitzó de la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, convençuts que el Govern de la Generalitat no sabria fer front a un atemptat d’aquest nivell, reivindicat per l’Estat Islàmic en la seva guerra contra “croats” i contra “jueus” en territori de l’antic al-Andalus o Al-Àndalus (Califat de Damasc i després de l’andalusí). Els governants del Regne d’Espanya havien vingut a dir, fins aquí hem arribat, tornem a agafar el control de la seguretat i l’ordre públic al Principat de Catalunya. I els ha sortit el tret per la culata perquè els Mossos havien fet els deures en formació, planificació i intel·ligència. Així, l’atemptat de dijous tindrà un abans i un després, en reconeixement internacional, elevant la policia autonòmica catalana a nivell d’Estat propi, i provocant una pujada de l’autoestima de la població catalana compromesa amb el moviment d’emancipació nacional. Es pot dir que Catalunya ha actuat, de fet, com un estat independent, pesi a qui pesi. I per això el Govern espanyol que a la tarda del dijous segurament volia decretat el nivell 5 d’alerta, enviar l’Exèrcit a patrullar els carrers i estatalitzar els Mossos d’Esquadra, deixant en calçotets el Departament d’Interior de la Generalitat, ahir va afirmar que el perill d’un nou atac imminent de l’Estat Islàmic a Catalunya era del tot improbable i que l’escamot salafista de Ripoll estava desactivat del tot, una manera de treure importància al Govern de la Generalitat en matèria d’ordre públic i seguretat.
La Policia Nacional espanyola va amagar informació als Mossos d’Esquadra
Fa uns mesos la Policia Nacional espanyola va proposar diverses mesures antiterroristes sense comptar amb els Mossos d’Esquadra. La circular policial que es va amagar als mossos deia que es recomanés als ajuntaments que “col·loquin objectes pesants com grans testos i pilones als espais públics que s'han de protegir, per impedir-hi l'accés amb vehicles”. Segons va publicar el Diari Ara la Policia Nacional tampoc es va posar en contacte amb els ajuntaments catalans per promoure la instal·lació de testos i pilones (cal tenir en compte que unes simples pilones al capdamunt de la Rambla segurament haguéssin evitat l'entrada d'una furgoneta a la calçada central). Poc després (segons informa avui el diari El País) el Departament d'Interior va recomanar posar pilones tot i que l'Ajuntament de Barcelona en va prescindir a la Rambla i va optar per reforçar la vigilància.
No són els primers episodis d'ocultació d'informació als mossos. A més a més del "tradicional" veto als Mossos en els òrgans de coordinació policial al màxim nivell fa dos anys agents de la Policia Nacional espanyola van alertar un grup jihadista detingut un mes abans pels Mossos que la policia catalana els vigilava. Ho van fer mitjançant uns confidents, i aquest moviment va provocar que tres membres del grup fugissin, tot i que van ser detinguts a Bulgària quan intentaven anar cap a Síria (un dels membres d'aquest grup jihadista era un neonazi espanyol). Llavors el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va afirmar que “La lluita antiterrorista i la política antiterrorista han de ser d’estat i no es poden deixar en mans dels qui no tenen el més mínim sentit d’estat. L’informe dels Mossos conté afirmacions gratuïtes i perjudicials contra la Policia Nacional i valoracions un tant estranyes. S’han traspassat totes les línies que no es poden traspassar. Això demostra la inoperància i la falta de respecte d’uns dirigents que són capaços de jugar amb la lluita antiterrorista per intentar traure’n profit polític”.
L’emancipació centreamericana, marcada per un cert aïllament, va tard i s’emmiralla en l’actuació de Mèxic
 |
Seguim el relat de la crònica sobre la desintegració de l’Imperi hispà. La secessió centreamericana suposa l’alliberament del control espanyol amb la firma de l’acta d’independència a la capitania general de Guatemala, que pertanyia al virregnat de Nova Espanya. A diferència d’altres països del continent, i exceptuant Panamà, la sobirania d’aquest territori es va aconseguir gràcies a un procés relativament tranquil tot i que els aires de canvi tenen com a referent la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa sense seguir-los fil per randa.
La primera acció que mostra que s’havia desenvolupat un sentiment d’identitat centreamericana que necessitava més espai polític té lloc el 5 de novembre del 1811, quan una conspiració encapçalada pels religiosos José Matías Delgado i Nicolás Aguilar intenta controlar un contingent d’armes a San Salvador. En aquest cas, els líders religiosos juguen un paper important perquè tot i el suport al procés per part dels criolls, les elits de Ciutat de Guatemala tendien a adoptar posicions més moderades i en consonància amb l’imperi de l’altra banda de l’Atlàntic.
La lentitud centreamericana a l’hora de rebel·lar-se està influenciada per un relatiu aïllament. Aquesta és una de les últimes regions colonials que aspiren a independitzar-se perquè vivia amb una estabilitat relativa i un cert immobilisme polític que seguia des de la distància el que havia passat a Mèxic.
Després d’anys de diverses accions, com ara la conspiració al convent de Belén del 1813, i sobretot quan es coneix el triomf del febrer del 1821 de la revolució mexicana, una reunió entre les autoritats colonials i una junta de notables protagonitzada per líders religiosos i els criolls va posar fi el 15 de setembre del 1821 al domini espanyol a la capitania de Guatemala, que comprenia l’actual estat mexicà de Chiapas i les repúbliques de Guatemala, Hondures, el Salvador, Nicaragua i Costa Rica. Cal dir que si l’autoritat colonial no es va resistir a la separació va ser perquè no tenien força per resistir la pressió social.
Immediatament després de la independència d’Espanya, Centreamèrica forma part de l’imperi mexicà (1822-1823) en un període caòtic i confús, però de seguida es converteix en les Províncies Unides de Centreamèrica i es convoca una Assemblea Constituent, el primer decret de la qual, l’1 de juliol del 1823, és proclamar novament la independència d’Espanya (dos cops independents!) i de Mèxic. Després es promulgarà una constitució federal, però aquest pacte es trenca el 1838 i cada república s’acaba convertint en un estat independent.
Dos religiosos compromesos. Nicolás Aguilar va formar part de la gesta llibertària del 1811, va fracassar i va ser sotmès a un control ferri per part espanyola. També hi va tenir un paper destacat Matías Delgado, que acabaria sent president de l’Assemblea Constituent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada