474) CRÒNICA QUATRE-CENTRES SETANTA QUATRE DE LA CROADA DE L’ESPANYA NEGRA

El virregnat no s’ocupava del bé general de Nova Espanya com ho podia fer un govern lliure, i la solució dels mexicans va ser triar la independència. 

El País demana al Gobierno que no es limiti a la resposta judicial contra la Generalitat. 
El diari apunta que el repte català reclama més força. 

El congrés d’Anáhuac, celebrat el 1813, que va reunir els prohoms de la independència mexicana. 

[Barcelona (República Catalana) 19/08/2017]  

L’AMIC DEL POBLE  

A principis del segle XIX esclaten les ganes mexicanes de posar fi al jou espanyol a Nova Espanya. El moviment liderat d’entrada pels criolls, els nascuts a Mèxic però de pares europeus que en poc temps en perdrien el control, tenia el frare Melchor de Talamantes com un dels pensadors. Aquest defensava que el territori mexicà tenia “els recursos i les facultats per facilitar el manteniment, la conservació i la felicitat dels seus habitants”. El virregnat no s’ocupava del bé general de Nova Espanya com ho faria un govern lliure, i la invasió napoleònica d’Espanya legitimava el secessionisme. Així, la matinada del 16 de setembre del 1810, el sacerdot Miguel Hidalgo reclama anar contra el “mal govern” i suprimir “el pagament de tributs” i llança el famós crit al poble de Dolores (Guanajuato) que va marcar el començament de la guerra d’independència. Un crit que avui encara se celebra per commemorar la creació de l’estat mexicà, tot i que la sobirania no arribaria fins al 1821, amb l’entrada de l’exèrcit Trigarante, encapçalat per Agustín de Iturbide i Vicente Guerrero, a la ciutat de Mèxic. Abans, però, Hidalgo, artífex també de l’abolició de l’esclavitud, seria capturat i afusellat el 1811. En una segona fase de la guerra, els insurgents s’enforteixen al centre del país sota el comandament de José María Morelos Pavón, que el 1813 convoca el congrés de Chilpancingo, que proclama la independència dels territoris del sud i dota el país d’una primera constitució. Morelos, però, és afusellat el 1815 i la guerra s’allargaria fins l’esmentat 1821.

Califòrnia  

Curiosament, avui hi ha un moviment separatista a l’estat de la Baixa Califòrnia que reclama una millor fiscalitat. Una mica més al nord de la costa del Pacífic, a la Califòrnia dels EUA (en què Catalunya s’emmiralla), també ressonen de tant en tant vents secessionistes. Justament la Corona espanyola (gràcies a l’expedició de Gaspar de Portolà del 1768) va colonitzar-ne la costa abans que passés a formar part de Mèxic, que després la cediria als EUA pel Tractat de Guadalupe Hidalgo.

República Dominicana i Haití 

Colom arriba el 1492 a La Española, illa formada avui per la República Dominicana i Haití, però aquesta perd importància i els espanyols han d’entregar la part occidental a França el 1697 i la resta de l’illa el 1765. La part dominicana no s’adapta i França la perd el 1809. L’intent d’independència el frenen els espanyols, que en recuperen l’àrea oriental amb el tractat de París del 1814. Set anys després, els dominicans s’independitzen i el 1822 Haití els conquista durant 22 anys.

El diari El País apunta que el repte català reclama més força 

Juan Luis Cebrián 

La bel·ligerància d'El País contra el procés i el Govern de la Generalitat de Catalunya creix dia rere dia, fins al punt que avui ha justificat que el Govern espanyol vagi més enllà de la judicialització. El diari de Juan Luis Cebrián demana més mà dura, malgrat destapar-se el funcionament de les clavegueres de l'Estat, amb una policia política que s'inventa informes per acusar falsament líders polítics de l'independentisme, El País recomana a Rajoy que reconsideri la seva estratègia de judicialitzar el procés: "el Govern [espanyol] podria equivocar-se si limita la seva tasca a la resposta en els tribunals".

Amb l'argument que els ponts entre la Generalitat i Moncloa "semblen trencats", El País, lluny de demanar una negociació política concreta que això "no sembla tenir espai", motiu pel qual critica l'immobilisme del president del Govern, Mariano Rajoy, qui "durant els llargs anys que dura ja la reivindicació d'una part dels catalans de sotmetre a referèndum el seu encaix a Espanya, podria tornar-se en contra quan la fermesa de les institucions i la unitat de tots els partits constitucionalistes són imprescindibles en una situació tan delicada". Aquesta justificació per avançat de les males arts amb les quals l'Estat vol impedir la votació de l'1 d'octubre, el diari --que encara llegeixen cada dia els nostres ‘progres’ domèstics, especialment si encar voten al PSC-PSOE-- reclama pensar ja en l'endemà on, aquest cop, sí hi hauria lloc per al diàleg: "ha arribat l'hora de donar senyals que hi ha voluntat de buscar una sortida a un conflicte que porta ja enquistat massa temps".