Independència com a ruptura?

Bloc llibertari a la manifestació de l'11 de setembre de 2014 a Barcelona.

En un compte enrere cap el dia del referèndum a Catalunya, un membre de l'organització llibertària Embat reflexiona sobre l'oportunitat que suposa aquest desafiament al Règim del 78 i la necessitat d'articular un moviment popular.   

DIRECTA 17/07/2017   

Miguel Gómez (militant d'Embat - Organització Comunista Llibertària)   

Tot moviment d'intenció revolucionària busca contínuament escenaris de millora de la seva situació. Si no ho fa, corre el risc d'acomodar-se a les circumstàncies i viure a gust en un antagonisme sense opcions de transformació social real. Allò de “contra Franco vivíem millor” s'entén per la sensació d'impotència que tenen els moviments populars actuals (o l'embrió de moviments populars, més correctament) pel que fa a la situació política espanyola i catalana. Alguna cosa haurem de fer si volem canviar el panorama radicalment.

Els dos principals problemes que afronta en l'actualitat el govern de Rajoy són, per una banda, el perill d'una victòria “populista bolivariana” (és a dir, que guanyi unes eleccions Podemos i els seus aliats) i, per l'altra, la independència de Catalunya. El moviment popular ni està ni se l'espera i no preocupa gens entre les elits de l'Estat (i no diguem ja el moviment llibertari o el comunista, un cop derrotada la contestació basca). Són aquests dos “perills” que afronta l'Estat espanyol avui dia els que li garanteixen invariablement milions de vots al PP i al PSOE en cada elecció i no pas si Rajoy o ZP governen bé o malament. Aquests vots són fidels a la continuïtat del Règim del 78, tal com és ara, i són la base social de l'estat actual de les coses.

Com ja sabem, un govern de Podem no alteraria gaire l'escenari --vista la seva trajectòria-- i opinem que seria un govern socio-liberal (capitalisme amb rostre humà) de l'estil de Syriza, però que no qüestionaria ni les estructures postfranquistes de l'Estat ni tampoc el sistema capitalista liberal imperant. Aquest sistema de democràcia postfranquista impediria qualsevol canvi en profunditat fet des del govern, no dubtant en recórrer a qualsevol mètode legal o il·legal, sigui polític, mediàtic, judicial, de boicot del funcionariat, bloqueig administratiu o amenaça del clavegueram de l'Estat. L'Estat profund té moltes eines al seu abast.

Per tant, resta la possibilitat d'una independència de Catalunya. Aquí l'Estat se sent amenaçat, ja que no acaba de controlar totes les palanques. Hi ha una qüestió clau: pel dret a decidir s'han mobilitzat una part important de les persones de Catalunya. Aquestes mobilitzacions han arrossegat els antics governants autonomistes cap a posicions netament independentistes. I és en aquest sentit que apareix la convocatòria de l'1 d'octubre. La base social independentista obliga el Govern de la Generalitat a moure fitxa contínuament --si bé tampoc ho fa molt ràpid, donant facilitats als enemics del referèndum--.  

No sabem si el referèndum se celebrarà o no, ni si serà vinculant o no. Tampoc sabem si guanyarà el Sí – tot i que se sospita que així serà. El que sabem segur és que de celebrar-se, s'obrirà una època d'enfrontaments entre les elits espanyoles i catalanes com no havíem vist abans. Diguem-ho clar, Catalunya només tindrà opcions d'esdevenir un estat si hi ha mobilitzacions significatives i sobretot si les persones mobilitzades estan disposades a la desobediència. No basta amb exigir als polítics que desobeeixin des de la comoditat del sofà de casa. L'independentisme s'haurà de mullar de debò per guanyar.

Tornant al moviment popular amb intencions transformadores (i eventualment revolucionàries) --que és el que m'interessa--, algunes diem per activa i per passiva que ha d'esdevenir un actor clau de la vida política i social catalana. No creiem que hagi d'estar lligat al moviment independentista, ja que hi ha molta gent sincerament d'esquerres i amb consciència, que desconfia legítimament dels polítics que estan liderant el Procés Sobiranista. Els casos de corrupció de CiU, les retallades, la demagògia habitual, el patriotisme excloent i xenòfob, el “Camamilla Party”, els indepes hiperventilats, les baralles internes fan desconfiar de com serà aquella República Catalana de la que parlen. Vejam, ens governa el nostre enemic de classe!

El moviment popular ha de ser autònom d'aquest moviment independentista transversal i en tot cas, aprofitar en el seu benefici la independència – o, més ben dit, aprofitar el període que vindrà a partir d'octubre. Seria absurd esperar una revolució sense un moviment popular ampli composat d'organitzacions de masses. Recordem altres èpoques: La revolució cantonalista fou filla de la Revolució Gloriosa, el final del regne d'Isabel II; la revolució de 1936, només vingué desprès de la caiguda de la Monarquia i la implantació de la Segona República; la Revolució d'Octubre només vingué desprès de la Revolució de Febrer i la caiguda del zarisme... fins i tot els Panteres Negres vingueren desprès del moviment dels drets civils i no abans. És a dir, que tots els processos revolucionaris passen per un estadi previ de ruptura simbòlica amb l'època anterior. Aquesta ruptura és psicològica i política i col·loca les persones davant un nou escenari més avançat, en el qual ja poden veure la possibilitat d'una societat revolucionària. No hi ha dreceres.

En aquests moments, el Règim del 78 segueix gaudint d'un ampli suport ciutadà, malgrat l'aparició de nous partits. No caurà sol sense una crisi més greu. Si l'oportunitat oberta pel 15-M va ser tancada per l'aparició de Podem --i, reconeguem-ho, a causa de la debilitat estructural d'allò que havíem creat des de baix: uns contrapoders que no eren conscients del seu paper històric--. L'altra opció per debilitar-lo és la qüestió territorial.

Amb tot, en aquest període que suposadament s'obrirà a l'octubre, el moviment popular té la tasca d'estructurar-se i ampliar-se. Per una vegada des de fa molts anys, ens hem d'assegurar de ser un actor en la determinació de les polítiques públiques sense que ningú ho faci per nosaltres, sense que ens cooptin ni ens supleixin, ja que el moviment popular no s'impulsa des de dalt.

La nostra missió és fer que les elits del país, polítiques i econòmiques, les que liderin la transició a la independència, no puguin governar-nos. Hem de crear situacions d'ingovernabilitat a tots els nivells i, per descomptat, establir mecanismes d'autogestió i autoorganització popular per algun dia fer-nos càrrec del país – que per això som revolucionàries.

Això lògicament no ho farem sent un moviment de moviments atomitzat en mil col·lectius. Cal convocar assemblees de moviments i connectar-los entre si per sentir-nos part del mateix moviment. També cal establir uns objectius, unes estratègies i un funcionament comú de tot el moviment.

Reconeixem que és una tasca titànica. A més veiem que no s'està anant en aquesta direcció. Ans al contrari, ens quedem en espais de confort ideològic i en lluites localistes (enteses com que no volem sortir del nostre territori de militància). Ni tant sols s'està lluitant per crear organitzacions grans i plurals i en canvi preferim vàries de petites dividides per ideologies o tàctiques, que tindran dificultats per assolir transcendència.

Afrontem el paper que ens toca i creem el moviment popular que necessita el nostre poble.