 |
| Manolo Ballesteros. |
La majoria de casos de corrupció es descobreixen gràcies a persones anònimes que sacrifiquen la seva carrera professional per denunciar el que consideren il·lícit.
Una d'aquestes persones és el Manolo Ballesteros, que va descobrir que la fundació per la qual treballava pagava lloguers desorbitats a una empresa controlada pels mateixos gestors de l'entitat, segons informa ARIET.CAT.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 09/07/2017
Girona (Gironès).-
Llegim a ARIET.CAT que Manolo Ballesteros volia deixar la corbata a l’armari. Feia quatre anys que treballava al món de les finances i ja n’estava fart. Desitjava que el seu esforç servís per alguna cosa més que per engreixar la xifra de beneficis d’una gran empresa. "Vaig entrar a la Fundació Salut i Comunitat buscant un altre tipus de feina: les multinacionals, les asseguradores, les entitats bancàries... Per mi tot això quedava descartat". En Manolo no sabia on es ficava.
Al principi treballava d’informàtic, però ben aviat va accedir a un càrrec de responsabilitat al departament de compres. Havia estudiat administració d’empreses a València i ciències empresarials a Barcelona. Era hàbil i els directius de la Fundació confiaven en ell: "de mica en mica, em vaig anar convertint en la persona que feia tot allò que els gestors no sabien fer".
La Fundació tenia un volum de negoci de 32 milions d’euros, gairebé tots d’origen públic. La majoria d'encàrrecs provenien d'administracions catalanes: la Generalitat, la Diputació de Barcelona, els ajuntaments de Barcelona, Tarragona i Reus... Gestionava residències per gent gran, circuits de desintoxicació per persones drogodependents i serveis d’atenció a dones maltractades. El rendiment de la Fundació era espectacular. Cada any obtenia un milió de beneficis. En Manolo no se’n sabia avenir: "Com pot ser que una entitat sense ànim de lucre, que sobreviu amb fons públics, hagi acumulat unes reserves de 13 milions d’euros?".
El president de l'entitat era un home de palla. Tenia gairebé setanta anys. Un cop al mes anava a la Fundació a firmar documents. "Des del despatx el veia passar carregat de papers. ‘Paco, on vas?’. ‘Mira, m’han donat tot això per firmar’. Si a mi ja em costava entendre alguns documents, imagina’t a ell, que no tenia ni idea de números". El poder real el tenia l’equip directiu: el gerent, l’adjunt del gerent, l’advocat... Cinc persones tallaven el bacallà.
Un dia, durant una tempesta, va caure un llamp en una comunitat terapèutica de Viladrau. Era una mena de casa rural per persones drogodependents. La instal·lació elèctrica va quedar malmesa i li van demanar a en Manolo que truqués a la companyia elèctrica per reclamar. Però com que la Fundació no era la propietària de l’immoble, sinó la inquilina, la companyia elèctrica se’n va desentendre. "Vaig anar a veure la cap d’administració i li vaig dir: ‘Necessito localitzar el propietari de l'immoble per posar una reclamació’. Ella es va posar molt vermella. No hi estava emmerdada, però ho sabia tot. Treballava vint hores a la setmana i cobrava 3.000 euros al mes. Em va dir: ‘les dades no te les puc donar, perquè els propietaris estan aquí’. I jo: ‘com dius?’".
Finalment, en Manolo va aconseguir que la cap d’administració li ensenyés el contracte de lloguer. El tenia amagat en un calaix tancat amb clau. Quan el va veure, l’ànima li va caure als peus. El gerent de la Fundació firmava en nom de la Fundació i l’advocat de la Fundació firmava en nom de la societat mercantil propietària de l’immoble. El lloguer s’enfilava fins als 11.000 euros mensuals, molt per sobre del preu de mercat. Un escàndol. Però a qui li importava, si pagava la Generalitat? Tot quedava entre amics. Era un negoci rodó i sense risc.
Gràcies a la seva feina, en Manolo va descobrir altres documents que demostraven de quina manera s'enriquien els gestors. En total, havien creat tres societats que llogaven cinc immobles: la seu central de la Fundació, un centre d'atenció psicosocial, dos pisos de desintoxicació i dues comunitats terapèutiques. En Manolo va calcular que, amb aquests contractes, els gestors s'enduien cada any uns 500.000 euros. Els lloguers se sumaven a un salaris desorbitats, superiors als 5.000 euros mensuals.
L'enriquiment dels gestors es pagava amb precarietat i serveis deficients. "Als pressupostos, sempre hi sumaven un 7% en concepte d’estructura. És el benefici que esperaven obtenir. Es quedaven el 7% i després collaven tant com podien amb el personal i els serveis. No cobrien baixes, no cobrien vacances...". Als immobles llogats hi feien obres per incrementar-ne el valor: construïen piscines, posaven ascensors... Tot pagat amb recursos públics, és clar.
La Generalitat no es preocupava gaire pel destí d’uns diners que teòricament havien de servir per protegir els col·lectius més vulnerables. Les auditories es limitaven a comprovar que els números quadressin, sense fixar-se si les factures estaven massa inflades. Ningú s’assegurava que els serveis es realitzessin correctament. "Ningú fiscalitza res! L’administració posa les condicions, però no hi ha ningú que digui: ‘escolti, vostè no està fent la feina per la qual li paguem’".
En Manolo estava molt disgustat. Havia abandonat el sector financer cansat de cobdícia i es trobava amb això. "Aquests són pitjors que els de la corbata, perquè a sobre es disfressen de bona gent". El que li feia més ràbia era que els gestors fossin tan incompetents. "Dirigien la Fundació com si fos el quiosc del meu avi. Al gerent li passava els números en pessetes, perquè en euros es feia un embolic. Això ja et dona una idea de la qualitat de la gerència".
Els seus companys de feina preferien mirar cap a una altra banda. "Ui, vigila, a veure si ens faran fora!", li deien. En Manolo es desesperava: "us queixeu tot el dia que el país és una merda, però us roben davant dels morros i no dieu res? Però bé, entens la situació de cadascú: un que té fills, l’altre que no sé què".
En Manolo no estava disposat a participar en aquella farsa. Va escriure a diversos mitjans de comunicació i va posar-se en contacte amb les treballadores de la Fundació per explicar-los què havia descobert. Poc temps després el van acomiadar. Un dia, després d’esmorzar, el gerent el va cridar al seu despatx. "Entra i tanca la porta", li va dir. El va insultar de mala manera. Li va dir que els diners que obtenia de la Fundació servien per "recuperar el risc" que havia assumit de jove. "La carta d’acomiadament és molt graciosa. Es justifiquen dient que obstaculitzava el pas dels veïns quan m’asseia a l’escala, però reconeixen que l’acomiadament és improcedent".
Des de llavors, en Manolo ha fet tot el possible per portar el cas als tribunals. Primer es va dirigir a l’Oficina Antifrau. Va deixar-hi la documentació perquè l’estudiessin. "Un dia em truquen i em diuen que han arxivat el cas perquè la Fundació està registrada en l’àmbit estatal i ells només poden actuar en l’àmbit autonòmic. Que l’únic que poden fer es enviar un avís al Ministeri de Sanitat".
Després va parlar amb Comissions Obreres, el sindicat majoritari de la Fundació. "Es posaven les mans al cap: ‘hòstia, això és molt fort! Hòstia, dóna’m tot això!’ Al final ho van deixar aturat. Van haver-hi canvis, va entrar un altre advocat... I allà s’ha quedat".
Llavors se’n va anar a la Generalitat. Es va reunir amb una advocada i un responsable polític. "I més o menys em van dir el mateix. Que estava fora del seu abast. Que havien fet una consulta al Departament de Justícia i que els havien dit que allò no era competència seva".
Finalment se’n va anar a la Fiscalia de Barcelona. "Com que no tenia advocat, només vaig enviar un escrit, sense proves. Em feia por enviar tota la documentació i que se’m girés en contra. La Fiscalia em va dir que remetien la informació a la fiscalia superior. I ja no en sé res més".
A en Manolo se li acaben les idees. "Només em queda buscar un advocat i demandar-los jo mateix. Però no sé si ho puc fer, perquè no demano res per mi. I tampoc tinc 5.000 euros per afrontar una demanda judicial. Ha de ser la pròpia Fiscalia qui iniciï el procediment".
El cas de la Fundació Salut i Comunitat és excepcional o altres entitats funcionen de la mateixa manera? En Manolo tem que el tercer sector estigui gangrenat per la corrupció. "És un tema molt delicat, perquè se suposa que aquests són ‘els bons’, els que s’ocupen dels més vulnerables: els nens, les dones víctimes de la violència de gènere, les persones grans...". En Manolo compara la situació amb l’estafa de les preferents: "els jutges desestimaven les primeres demandes perquè no podien entendre que entitats com el BBVA o el Santander fessin allò als seus clients. Llavors la gent es va començar a mobilitzar i va canviar la tendència a l’hora de dictar sentències. A partir de llavors, s’han acceptat el 95% de les demandes. Hi ha d’haver el primer ‘clic’".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada