En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, però l’any 1945, a punt de ser localitzat, evità una nova detenció anant a treballar al bosc al Pirineu, concretament al llogarret de Rocafiguera, entitat de població del municipi de Ripoll.
Va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla d’Osona i del Ripollès i millorà la seva deteriorada salut.
José Torremocha Arias:
El 19 de juny de 1919 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Fill d'un pagès conseqüent, des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril.
Afiliat primer a la CNT-AIT de Constantina (Sevilla, Andalusia), quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT.
Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres.
El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop facciós. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i la seva família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la ciutat de Madrid amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot stalinista del PCE, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón.
Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi.
En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, però l’any 1945, a punt de ser localitzat, evità una nova detenció anant a treballar al bosc al Pirineu, concretament al llogarret de Rocafiguera, entitat de població del municipi de Ripoll (Ripollès). Va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla d’Osona i del Ripollès i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda cenetista barcelonina de 1948, essent empresonat 9 mesos.
Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió obrera i popular contra el franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla --estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas--, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents.
De tornada a Barcelona, treballa de maquinista de projecció en els cinemes d’Ignacio Ferrer i Quirós i reorganitza el sindicat d'Espectacles de la CNT. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical.
En llibertat condicional el 1959, contacte de bell nou amb la CNT, s’integra en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Ginés Camarasa Garcia i Ladislao García Velasco, i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez Ajax, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València (l’Horta, País Valencià), després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a l’exili francès. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat.
Un cop exiliat forma part del Comitè Regional català a l’Exterior de la CNT col·laboracionista amb la República en l’Exili i participa en 1961 en una reunió amb el Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili a fi de tractar de la reunificació confederal. En 1963 formà part de la comissió del Congrés de la CNT-AIT en l’Exili sobre la gestió del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) constituït a París en 1939. Va acceptar l'encàrrec del Congrés cenetista de Tolosa de Llenguadoc de retornar a l’Interior i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir --la gairebé desaparició de la CNT-- no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT-AIT en l'Exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'Interior. Des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació.
En el Congrés de 1965 a Montpeller representà l’Interior com a delegat de la Federació Local de la CNT en l’Exili de Macau (Girona, Nova Aquitània, Occitània). Es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT-AIT en l'Exili (Germinal Esgleas, Vicenç Llansola, Federica Montseny i altres) i va tenir una participació important en els plens cenetistes de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus.
Fou expulsat de la Federació Local de la CNT en l’Exili de Bordeus (Gironada, Nova Aquitània, Occitània) en 1966. Aleshores, milità en el sector cenetista Frente Libertario tot participant en assemblees i plens, com ara el celebrat a Narbona.
Després de la mort de Franco, en 1976 torna a Barcelona i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el Sindicat de l'Espectacle de la CNT barcelonina com a president. Després d'assistir com a delegat del seu sindicat en el Congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió confederal, va fer costat les postures que van donar origen a l’actual CGT, a la que s’adherí.
Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 a Barcelona. Donà el seu cos a la ciència.
Fonts: M. Iñiguez, ‘Enciclopedia...’.// C. Damiano, ‘La resistencia libertaria...’ (referència al consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954)// J.M. Molina, ‘El movimineto clandestino…’// www.todoslosnombres.org // AIT-Servicio de prensa, Stockholm, núm.8-9, octubre-novembre 1953// Rojo y Negro, juliol 2005// Revista Polémica, núm. 85, Barcelona, juliol 2005//Los de la Sierra//Anarcoefemèrides 19/06/2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada