L’autèntica cara dels Jocs Olímpics de Barcelona i l’operació Grazón

Manifestació solidària a Girona fa 25 anys.

Avui es compleixen 25 anys de la col·locació d’explosius a Girona i Barcelona, atribuïda a Terra Lliure (III Assemblea), que van precedir l’anomenada operació Garzón. 

Acusades d’estar relacionades amb el moviment independentista, van detenir al Principat de Catalunya i al País Valencià 45 persones, de les quals 16 van denunciar que les havien torturat. 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 29/06/2017 

Girona (Gironès).- 

L'artista d'Olot Marcel Dalmau de presó en presó.

La matinada del dilluns 29 de juny del 1992, poques setmanes abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, la Guàrdia Civil va desactivar dos artefactes explosius a Girona i un altre a Barcelona. L’intent d’atemptats es va atribuir a Terra Lliure (III Assemblea) contrària a la dissolució decidida en 1991 per la IV Assemblea (fracció Pere Bascompte, que compta amb el suport d’Àngel Colom i ERC). Poques hores després de la retirada dels explosius hi van haver els primers detinguts: Josep Musté, Ferran Ruiz, Jordi Bardina, David Martínez, Esteve Comellas, Joan Rocamora i Teresa Mas. Era l’inici d’un seguit d’actuacions de la Guàrdia Civil, que actua com a policia judicial, al Principat de Catalunya i al País Valencià contra gent que el jutge Baltasar Garzón pensava que pertanyia o estava vinculada a Terra Lliure (III Assemblea). Tot i produir-se arran de la localització dels artefactes, en realitat l’operació va tenir sobretot un caràcter preventiu, per tal d’evitar incidents durant els Jocs Olímpics de Barcelona inaugurats el 25 de juliol de 1992, en uns dies en què la mirada de mig món estaria posada a Barcelona. El que des d’alguns sectors van titllar de persecució, i que s’havia començat a preparar dos anys abans, s’acabaria anomenant operació Garzón, en referència al jutge de l’Audiència Nacional del Regne que ho va ordenar. 

CONSPIRACIÓ OLÍMPICA AMB RAFAEL VERA  

La seguretat olímpica fou responsabilitat del Govern espanyol, presidit per Felipe González, que va constituir la Comissió Superior de Seguretat Olímpica, presidida pel secretari de Seguretat de l’Estat, Rafael Vera. La responsabilitat d’aquest òrgan de l’Estat planificà i executà plans de seguretat olímpica, seguint el model de Calgari (Jocs Olímpis d’Hivern de 1988, celebrats en aquesta ciutat del Canadà), en que el mateix organisme planificador va ser responsable de la seva execució.

Segons fonts properes aleshores del pujolisme l’FBI i la CIA, que tenien un pis camuflat a Via Laietana de Barcelona, van imposar al Govern espanyol, a la Generalitat de Catalunya i al mateix Ajuntament barceloní una estratègia conspirativa en que s’havia d’escenificar que al país solament hi havia mobilitzacions nacionalistes catalanes, com ara la campanya d’Òmnium Cultural i la Crida a la Solidaritat de ‘Freedom for Catalonia’, per ignorar davant el món l’existència d’una oposició social ecologista o de protestes llibertàries. Un cop aconseguida la dissolució de Terra Lliure IV Assemblea, tot l’aparell repressiu es va centrar en anular Terra Lliure III Assemblea, ja que la seva campanya d’oposició a la monarquia espanyola i a l’especulació capitalista (planificació d’especulació urbanística i financera, el 3% i més de CDC i el PSC, control social i alienació, agressió al territori i un seguit de greuges contra el proletariat i les capes populars) amb el pretext dels Jocs de Barcelona anava molt més enllà de la campanya ‘Freedom for Catalunya’, que es va escenificar eficaçment el 13 de juny de 1992. Així, els aparells repressius de l’Estat (policia, Guàrdia Civil i Audiència Nacional) conjuntament amb els media burgesos van actuar des del primer dia a nivell preventiu. Fins i tot es va aconseguir una aturada d’ETA a Catalunya mentre el jutge Baltasar Garzón signava ordres de detenció. Es va especular que a les comarques gironines, coneixedor de l’arbitrarietat propagandista de les detencions, el governador civil de Girona, Pere Navarro, va aconseguir que l’Audiència Nacional aturés un munt de detencions de persones que no tenien res a veure amb Terra Lliure però que estaven en el llistat inflat que durant dos anys havia estat elaborant la Brigada d’Informació de la Guàrdia Civil i al que Garzón havia donat el seu vistiplau, ja que les detencions s’ampliaven a sectors d’extrema esquerra, ecologistes i fins i tot llibertaris (de tota manera es va arrestar un metge del PCC i un pagès anarquista d’Alternativa Verda-MEC), cosa que complicava els plans de l’FBI i de la CIA, doncs l’ecologisme social, el bolxevisme i l’anarquisme emergien en l’oposició als Jocs de Barcelona. També es volia arrestar molta gent d’ERC i altres formacions. Un desastre polític si el PSOE no hagués aturat l’impuls de Garzón. En aquest sentit, el delegat del Govern espanyol a Catalunya Francesc Martí Jusmet, parlant amb Rafael Vera, també va aconseguir aturar la Guàrdia Civil. I fins i tot Jordi Pujol i Pasqual Maragall es van moure i els diaris Avui i El Punt es van adherir a les protestes, que en principi solament havien mobilitzat l’esquerrana Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i grups d’estudiants. 

UN TALP FORMAT PER EL LOBO (ELEMENT ENTRENAT PER LA GUÀRDIA CIVIL A EUSKAL HERRIA)

Sembla que el detonant policial de l'Operación Garzón, va ser la infiltració d'un agent doble a Terra Lliure, Josep Maria Aloi. Aquest talp, va rebre formació i ajut tècnic de Mikel Lejarza (àlies Lobo) l'agent que s'havia infiltrat a l'organització armada ETA sota l'autorització del jutge Baltasar Garzón. En cap dels judicis celebrats, es va fer referència a l'infiltrat, cosa que va fer sospitar d'ell a la resta de detinguts. 

ES DENUNCIEN TORTURES A LA CASERNA DE MADRID 

Quinze dels detinguts presentaren una demanda contra Espanya davant el Tribunal Europeu de Drets Humans al·legant haver patit tortures. El 2 de novembre de 2004, el Tribunal fa el seu dictamen. En ell si bé es desestimaven les al·legacions de tortures per manca de proves, condemnava l'Estat Espanyol per no haver realitzat una investigació profunda i efectiva dels fets, d'acord amb l'article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, a fi de comprovar si aquestes havien tingut lloc efectivament, considerant que la investigació efectuada no havia estat exhaustiva. Espanya fou condemnada a indemnitzar els demandants amb 8.000 euros cadascú pels danys morals. Així mateix s'imposà a l'Estat espanyol el pagament de 12.009 euros en concepte de costes legals.

Si bé la majoria de les 45 detencions es van fer abans de les competicions, un cop aquestes es van acabar encara n’hi va haver. Vint-i-cinc dels detinguts van patir presó incomunicada. En sortir-ne, setze d’ells van denunciar que els havien torturat a la caserna de la Guàrdia Civil a Madrid, on havien estat traslladats per carretera. Anys després es va exigir a la justícia espanyola que s’investiguessin les possibles tortures, però no es va fer. El cas va arribar al Tribunal europeu dels drets humans, que acabaria condemnant l’Estat espanyol. D’entre les detencions ordenades, dues van colpir de manera especial l’opinió pública gironina: la de l’artista garrotxí Marcel Dalmau i la de l’aleshores cap comarcal d’ERC al Gironès, Carles Bonaventura. També van arrestar un periodista d’El Temps, Oriol Malló, i un altre d’El Punt, Eduard López. 

OCUPACIÓ DE BANYOLES 

Una ciutat on l’operació Garzón es va notar molt va ser Banyoles, al Pla de l’Estany. Tres dels seus veïns, Xavi Puigdemont, Xavi Ros i Xavi Alemany, que havien format part de la llista de la CUP de les eleccions municipals, van ser detinguts. A Banyoles feia mesos que hi havia incidents. Com en altres punts del país, en aquesta ciutat (subseu de les competicions olímpiques de rem) hi havia un significatiu sector de la població que s’oposava als Jocs. Això, sumat a un creixent sentiment independentista i a la irrupció a la ciutat de 350 agents de la Guàrdia Civil, va facilitar un ambient de tensió: l’11 de setembre del 1991 es va produir un enfrontament entre Guàrdia Civil i manifestants, i al maig, en plena celebració de la copa d’Europa del Barça, un nombrós grup va apedregar la caserna d’aquest cos, situada davant de l’ajuntament. El moment culminant va ser el pas de la torxa olímpica, que va entrar a Banyoles escortada per la Guàrdia Civil amb tanquetes. 

MOBILITZACIÓ SOCIAL 

Un sector de la societat catalana, alguns partits, com ERC, PCC i Alternativa Verda, i uns quants mitjans de comunicació es van mobilitzar en considerar que les detencions havien estat “inoportunes”, “fora de lloc” o “innecessàries”, entre altres raons, perquè es va sospitar que en força casos la tria dels detinguts s’havia fet mirant arxius de la Guàrdia Civil que no estaven posats al dia. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, també es va afegir a les crítiques: “No eren necessàries en un context de país no violent”, va declarar Jordi Pujol. Fins i tot el governador civil de Girona, Pere Navarro, va manifestar que l’operació havia “obert un forat que pot fer perillar la pau i la dolçor que regnava a les comarques de Girona”. El diari El Punt, en l’editorial del 9 de juliol --publicada a la portada i titulada “Què volen aquesta gent?”-- denunciava que “davant l’estupefacció de propis i estranys, un jutge de Madrid recorre a l’arxiu i ordena detencions completament fora de lloc i que són extemporànies”. A banda d’això, l’empresa editora del rotatiu i el col·lectiu de treballadors d’El Punt van difondre un comunicat en el qual s’expressava la indignació pel fet que “en un estat democràtic qualsevol ciutadà pugui ser detingut, traslladat i incomunicat sense una formulació de càrrecs i sense respectar els drets que la Declaració Universal dels Drets de l’Home i la Constitució d’aquest Estat li garanteixen”. 

EL CONCERT A LA DEVESA DE GIRONA 

El corrent d’opinió de rebuig a l’operació Garzón s’escenificaria el 29 de juliol del 1992 amb el macro concert de la Devesa de Girona organitzat per 14 capçaleres de premsa catalanes. Davant de 15.000 persones hi van intervenir Santi Arisa, Lloll Bertran, la Companyia Elèctrica Dharma, Lluís Llach, Els Pets, Marina Rossell, Sopa de Cabra, Josep Tero, Último de la Fila i Umpah-Pah, així com l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, que va llegir un manifest. 

PRIMERES DETENCIONS

Al cap de poques hores de la desactivació dels artefactes durant la matinada del 29 de juny de 1992, la Guàrdia Civil va fer set detencions, que serien les primeres de les que es farien abans i després dels Jocs de Barcelona.