A Catalunya se li ha preparat un merescut homenatge per part de diversos col·lectius llibertaris i de la associació d’expresses de la presó de Les Corts, que tindrà lloc aquest diumenge 11 de juny a la plaça de Can Robacols del barri Clot-Camp de l’Arpa partir de les 12 del migdia i fins a les 6 de la tarda. Inclou un dinar de germanor a la plaça. L’acte comptarà amb diversos parlaments, poemes i cançons. Les parades de Metro més properes són L1 Clot i L5 Camp de l’Arpa. Ricard de Vargas Golarons / Argi Ferrero
La matinada del 14 de març, a l’Hospital del
Mar de Barcelona ens va deixar la militant
anarquista Joaquima Dorado Pita quan li faltaven
3 mesos per complir els cent anys.
La Joaquima era una dona fidel als seus ideals
llibertaris que va practicar tota la seva vida.
Era una dona menuda i bonica, afable, generosa,
senzilla i discreta amb una fermesa de
caràcter i conviccions, amb un alt grau de responsabilitat
de tot allò que feia i sempre solidària
amb els oprimits i la causa de la llibertat.
Nascuda arran l’esclat bèl·lic de la Primera
Guerra mundial va viure episodis convulsos
i decisius del segle XX com l’ascens dels
feixismes europeus, la Guerra Civil espanyola,
l’expansió militar del nazisme a Europa i la
Guerra Freda entre el bloc capitalista liderat
per els EUA i el bloc comunista liderat per la
URSS. Dins el marc de la Guerra Civil, va participar
activament en una experiència revolucionària
única al món, en organitzar-se els
treballadors de manera autogestionària.
La Joaquina va néixer el 25 de juny de 1917 al
barri de pescadors de Santa Lucía, de la ciutat
d’A Coruña. Des de ben jove, sensibilitzada i
solidària amb les lluites de la classe obrera va
donar suport a diverses vagues dels pescadors.
Als 17 anys, el 1934, es traslladà amb la seva família
a Barcelona i s’instal·laren al barri del
Poble Sec. Començà a treballar en un taller de
fusteria com a tapissera i envernissadora; de
seguida es va involucrar en les reivindicacions
laborals, va ser escollida com a delegada dels
treballadors i aconseguí millores laborals i socials.
Tot seguit s’afilià al Sindicat de la Fusta
de la CNT i poc més tard fundà amb altres joves
del barri les Joventuts Llibertàries del Poble
Sec. Alhora, formà part del grup d’afinitat
Luz y cultura, adherit a la FAI.
El 19 de juliol del 36 va participar juntament
amb altres companys i companyes, entre els
quals es trobaven Antonio Ortiz , Francisco
Ascaso, Joan Garcia Oliver i Ricard Sanz, en
una barricada que es va situar al carrer de
Sant Pau, cantonada Paral·lel i que va aconseguir
frenar l’avenç de les tropes sublevades
del 3er Esquadró de Cavalleria de la caserna
del carrer Tarragona. Posteriorment, ella, juntament
amb altres membres dels Sindicat de
la Fusta i de les Joventuts Llibertàries, es van
apoderar del castell de Montjuïc un cop es va
rendir la guarnició militar.
Degut a la seva experiència al Ram de la Fusta
de la CNT, va participar de manera rellevant
en el procés de socialització d’aquest
sector (Consell Econòmic de la Indústria de
la Fusta de la CNT) que van protagonitzar
els treballadors mateixos, controlant, per mitjà
d’assemblees, el procés de producció. La
col·lectivització controlava tot els processos
de producció, de distribució i la venda dels
productes derivats de la fusta. Van millorar
les condicions de treball, higièniques i socials
en gran manera, creant-se escoles bressol, biblioteques,
dutxes i fins i tot alguna piscina.
Es va passar de 3.000 a 7.000 llocs de treball
en només un any.
Els treballadors van rebutjar tota mena de
control i participació per part de la Generalitat
de Catalunya i funcionaven sense cap
tipus de jerarquia, d’una manera plenament
autònoma.
L’any 1937 en marxar al front d’Aragó el secretari
Manuel Hernández, la Joaquima va
esdevenir el màxim responsable del Consell
Econòmic de la Indústria de la Fusta. Durant
els primers mesos de la guerra, va perdre el
seu company milicià al front d’Aragó.
Durant els fets de maig del 37 la seva vida va
perillar en diverses ocasions a l’enfrontar-se
a les barricades amb les forces estalinistes i
de la Generalitat que volien frenar el procés
revolucionari endegat per la classe obrera i
acabar amb la hegemonia de la CNT. Ella ho
recordava com un dels fets mes dolorosos
d’aquells anys. En aquells dies va socórrer
personalment a membres del POUM que van
demanar-li ajut.
L’any 1939 es va exiliar a França i va ser internada
al camp de concentració de Briançon, d’allà
va aconseguir fugir cap a Montpeller on va viure
a casa de Paul Rèclus, nebot del conegut geò-
graf anarquista Eliseu Rèclus. Posteriorment va
passar per dos camps de concentració més fins
arribar al camp de Recebidoux reservat a presoners
alemanys del que també va aconseguir
fugir. En aquest anys d’ocupació nazi va participar
en diverses accions en suport de la resistència.
Acabada de Segona Guerra Mundial
crea el Grup d’Acció 3 de Maig, juntament amb
Raúl Carballeira Lacunza i Francesc Martínez
Márquez (alies Paco) i Germinal Gràcia Ibars.
El 14 d’agost de 1946 retorna a Barcelona amb
el seu company Llibert Sarrau Royes (mort a
París l’any 2001) que havia de fer-se càrrec del
Comitè de Propaganda de les Joventuts Llibertàries
de Catalunya a conseqüència de la
detenció d’Amador Franco, que morí afusellat
poques setmanes després.
Joaquima va participar en diverses accions
que va protagonitzar Moviment Llibertari de
Resistència, del qual Llibert Sarrau era un dels
màxims responsables. Una d’aquestes accions
va consistir en l’atemptat que va acabar amb la
vida del confident de la policia Eliseu Melis.
El dia 24 de febrer de 1948 és detinguda juntament
amb el seu company Llibert Sarau (Antonio),
el seu germà Joaquim Sarrau, Ramon
López, Juan Rucabado, i conduïts als calabossos
de la Jefatura Superior de Policia, de Via
Laietana, on van patir greus tortures durant
18 dies. Joaquima recordava el seu pas per Via
Laietana i de com van aconseguir suportar
els interrogatoris de Pedro Polo Borreguero:
“ens vam inventar un personatge fictici (“el
valencià”) sobre el que vam fer recaure tota la
responsabilitat del que estàvem fent; ningú no
va ser detingut a partir de les nostres declaracions”.
El 15 de marc de 1948 va ingressar a la presó
de dones de les Corts, on va coincidir amb
Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antònia
Martínez i d’altres companyes anarquistes. Va
ser condemnada a 15 anys de presó per rebelión
militar. El 27 de novembre del mateix any
l’auditor de guerra decreta la llibertat provisional
de tots els encausats. Joaquima i Llibert
queden en llibertat 2 de gener, però són novament
detinguts a l’estació de Ripoll, camí de
França, l’11 de maig de 1949. La retornen a la
presó de dones de Les Corts on emmalalteix
greument havent-l’hi d’extirpar el ronyó dret,
afectat per un tumor tuberculós, el 6 de febrer
de 1951. A causa del seu greu estat de salut, va
ser excarcerada a fi de que morís amb la seva
família. Amb tot Joaquima va salvar la vida
mercès al tractament que va rebre del doctor
naturista Vicente L. Ferrándiz i sobretot per
la penicil-lina aconseguida clandestinament
per el Sindicat Tèxtil de la CNT . Dos anys
més tard, el 1953 LLibert i Joaquima van ser
jutgats per un tribunal militar i Llibert seria
condemnat a 20 anys i un dia i Joaquima, a
12 anys. Al judici, Joaquima va encarar-se
amb el tribunal militar, “dempeus, davant
d’ells, amb els sabres sobre la taula, els vaig dir
que els únics que s’havien revoltat eren ells,
no pas nosaltres; ells eren els rebels contra la
República democràticament elegida. Durant
el judici no es va tornar a parlar de l’auxilio a
la rebelión”. A causa de la seva salut precària,
redimeix la pena treballant com a cosidora. La
llibertat, la va obtenir el 1954.
Una vegada recuperada Joaquina va voler
acabar de complir el 6 mesos i 10 dies que li
quedàven pendents de la condemna comptant
els indults que tant ella con els germans Sarrau
van gaudir, era el seu desig quedar lliure i
no tenir més deutes pendents amb la “justícia”
militar que la va condemnar.
El 27 de juny de
1954 Joaquima deixava enrere la porta de la
presó de les Corts.
Joaquima recordava la seva etapa a la presó
e les Corts amb tot detall, aquells anys els
va compartir amb altres lluitadores contra el
franquisme, Tomasa Cueva, Enriqueta Borrás
i la seva mare Rosa Mateu, Margarita de la
Torrassa, Francesca Avellanet, Antonia Martí-
nez., etc.
Mai va tenir problemes per explicar
aquesta etapa de la seva vida com a presonera
de la dictadura contrastant amb el seu silenci
deliberat respecte als anys de lluita clandestina
al costat del seu company Llibert Sarrau o
de Quico Sabaté (1).
Coneguda a la clandestinitat com la Nuri (2)
va ser decisiu el seu paper per a la creació de
la infraestructura que va permetre les accions
i la supervivència del grup del guerriller Quico
Sabaté (entre abril de 1955 i febrer de 1957)
el qual va reconèixer que la Joaquima li havia el qual va reconèixer que la Joaquima li havia allargat uns anys de vida. Cansat, decebut i
contrari a la pasivitat de la cúpula de la CNT
a França respecte a la dictadura, Sabaté no
va respectar l’obligació de residència forçosa
a Grenoble de les autoritats franceses i es va
traslladar al Pirineu, concretament a casa del
seu entranyable amic Josep Guisset a Prats de
Molló, per fer incursions periòdiques a Catalunya
per arribar a Barcelona.
Malgrat la seva discreció sabem que la seva
participació no es va limitar només a la logística
com per exemple aconseguir pisos segurs
per els membres del grup com els del barri del
Born, al carrer de Tarròs i el pis de Collblanc
al carrer Bassegoda, sino també en accions de
suport armat, amb la redacció de la publicació
“El Combate” i també en la mediació l’any
1956 entre Quico Sabaté i Josep Lluís Facerias.
Desprès del cop econòmic a la empresa Cubiertas
y Tejados (22 de desembre del 1956),
i la posterior detenció d’Angel Marques Urdí
(3), el Quico i Amadeo Ramón Valledor (conegut
per “el asturiano) (4) van romandre
unes setmanes amagats fins el dia 6 de febrer
del 57 en que van emprendre cami de tornada
cap a França acompanyats de Joaquima sense
la qual els hi hagués resultat molt més difícil
arribar a França.
El dia 12 de març de 1958 Llibert Sarrau surt
de la presó i marxa cap a Andorra on es retroba
amb la Joaquima i s’estableixen a França.
Alli, tots dos, juntament amb d’altres companys
crean el MPR (Moviment Popular de
Resistència) i el 1962 va col·laborar a la creació
del DI (Defensa Interior) que tenia com
objectiu atemptar contra Franco. També va
jugar un paper important en aquests anys en
la mobilització a Paris contra l’intent de cop
d’estat dels militars de la OAS contraris a la
independència d’Argèlia.
Un cop mort el dictador torna a Barcelona
amb el seu company Llibert per assistir a un
homenatge a Durruti el 1978. Definitivament
tornen a Barcelona l’any 1992. Van intentar
crear un centre d’educació llibertària en uns
terrenys prop de Ribes de Fresser, que havien
estat adquirits el 1930 per el Sindicat Fabril
i Textil de la CNT per fer-ne colònies d’estiu
per els infants de la Escola Racionalista Natura
del Clot, on en Llibert havia gaudit com
alumne. Aquesta iniciativa no va poder prosperar
malgrat disposar dels diners per la adquisició
i finalment quan estava tancat l’acord
de compra-venda no va ser possible per la
pressió que va exercir la família Pujol sobre
els propietaris.
El 2007 va rebre un homenatge per part de la
Xunta de Galicia entre 30 Mulleres de la Memòria.
Els últims anys va ser la organitzadora
del homenatge a Buenaventura Durruti que
se celebra cada dia 20 de novembre al cementiri
de Montjuic. A l’octubre del mateix any,
amb els 90 complerts Joaquima s’adreça al
col·lectiu que organitza l’homenatge i fa un
al·legat per la unió dels militants llibertaris
sota una única organització:
“Acabo de cumplir 90 anys i tinc una gran pena
que us confio: La desunió dels Anarquistes…
Cal que tots ens unim car sinò desapareixerem
com organització. Us prego a vosaltres les dones
que treballeu en aquest sentit, doncs els homes
no ho fan.
El que fem separats es perdre el temps. L’essencial
ja está dit, perquè fer-vos perdre el vostre.?.
¡Visca l’ideal Anarquista que té solución per a
tots els problemas ¡! Moltes gràcies per haverme
convidat, sento no poder estar amb vosaltres
per problemas de salut.
Vostra i de la Causa “
Joaquima
Tots dos ens considerem privilegiats per haber-la
conegut i la recordem malgrat la seva
voluntat de ser anònima i el seu silenci contingut,
amb profunda estimació, admiració,
respecte i gratitud per la seva trajectòria fidel
a les classes populars i la seva lluita constant i
inequívoca per la llibertat i en contra de tota
opressió i esclavatge. Ens ha deixat un testimoni
d’una etapa històrica on l’anarquisme
havia deixat de ser una utopia per esdevenir
una realitat, on la resistència era un deure i
una obligació, un exemple de lluita, dignitat
i coherència.
Davant la regressió de drets i llibertats conquerits
des de molts anys enrere per la lluita
de la classe obrera i l’avenç constant de les
idees totalitàries sostingudes per el capitalisme
salvatge a través dels diversos Estats., la
seva vida, lluitadora i conseqüent es un exemple
i referent de present i de futur per les noves
generacions.
A Catalunya se li està preparant un merescut
homenatge per part de diversos col·lectius
llibertaris i de la associació d’expresses de la
presó de Les Corts, que tindrà lloc el diumenge
11 de juny a la plaça de Can Robacols
del barri Clot-Camp de l’Arpa partir de les
12 del migdia i fins a les 6 de la tarda. Inclou
un dinar de germanor a la plaça. L’acte
comptarà amb diversos parlaments, poemes
i cançons. Les parades de Metro més properes
són L1 Clot i L5 Camp de l’Arpa.
Notes:
(1) Molt recomanable la consulta del web:
http://presodelescorts.org/ una clara mostra
de com les noves tecnologies es poden posar
el servei de la investigació històrica.
(2) A la primera edició del llibre de Tellez “Sabaté
Guerrilla urbana”, Joaquina apareix amb
aquest pseudònim seguint la seva premisa de
discreció, en edicions posteriors seguirà amb
aquest nom, no serà fins molts anys més tard
que sabrem que Nuri no és una altra que Joaquina
Dorado.
(3) A la comissaria de Via Laietana el detingut
va ser “estrechado a preguntas”, (expressió
feta servir als informes policials per no dir
“torturat”), descriu amb tot luxe de detalls la
infraestructura que Sabaté tenia organitzada
a Barcelona i rodalies, ruta des de Prats de
Molló, masies de suport, pisos, armament
amagat, adreces dels col·laboradors, etc... les
detencions no es van fer esperar.
(4) Valledor havia nascut al poble de Guimara
a la provincia de Lleó, havia participat en la
guerrilla d’aquesta zona amb el seu cosí Serafín
Fernández Ramon “el Santeiro” , a l’any
1948 aconsegueix passar a França.
Per ampliar informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada