Nord-est Llibertari: Dos empresaris de París amos del Girona FC des de 2015

dimecres, 7 de juny del 2017

Dos empresaris de París amos del Girona FC des de 2015

Delfí Geli, president nominal del Club.

Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa no apareixen gairebé mai per Girona

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 07/06/2017

Girona (Gironès).-

Llegim a EL TRIANGLE que l’ascens a primera divisió del Girona FC ha omplert de joia els seguidors de l’equip blanc-i-vermell, que d’aquesta manera veuen acomplert un vell somni. Fundat fa 86 anys, el club ha passat per nombroses vicissituds i fa quatre anys va estar a punt de desaparèixer en caure en un enverinat concurs de creditors.

En aquesta complicada tessitura, van aparèixer dos empresaris francesos --Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa--, directors de la companyia de màrqueting esportiu TV Sports Events (TVSE), amb seu a París, que l’any 2015 es van quedar amb el 80% de les accions del club. Ara han vist recompensada la seva aposta: en efecte, amb l’ascens a primera divisió, el Girona FC passarà a cobrar, en concepte de drets audiovisuals, uns 40 milions d’euros per temporada, en comptes dels 6 milions que rebia en estar a la segona divisió.

Però Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa no apareixen gairebé mai per Girona. Han deixat la gestió en mans del president nominal, l’ex-jugador Delfí Geli, i del director general, Ignasi Mas-Bagà, un home de Mediapro. I és que la companyia de Jaume Roures i Tatxo Benet està molt involucrada en l’operació de compra del Girona FC, que s’ha acabat convertint en el refugi dels perdedors de la batalla que va comportar l’accés de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona, l’any 2010.

Una de les claus de l’ascens del Girona FC a primera divisió ha estat l’arribada de jugadors generosament cedits pel Manchester City, l’equip que dirigeix Ferran Soriano i que entrena Pep Guardiola. D’aquesta manera, el club gironí es converteix, a partir d’ara, en un contrapoder del Barça de Josep Maria Bartomeu, ja que aplega els interessos de reconeguts antisandristes, com Jaume Roures, Ferran Soriano i Pep Guardiola, que podrien preparar l’assalt al Camp Nou des del camp base que han establert a Montilivi, segons opina EL TRIANGLE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...