Cassandra és una noia que ha estat condemnada a un any de presó i 7 d’inhabilitació per fer acudits relatius a la mort del feixista Carrero Blanco. Això li supossarà perdre la beca que necessita per fer el seus estudis i posar-la a un peu de l’entrada a presó en cas de reincidència. César Strawberry, cantant de Defcon Dos, ha patit el mateix camí i resultat. Abans li va tocar el torn als rapers Pablo Hasél i Valtonyc, així com altres tuitaires convenientment exposats en els principals mitjans de l’estat espanyol.
D’ençà el compromís de renúncia a l’ús de les armes per ETA, paradoxalment, el número de judicis per enaltiment del terrorisme (dades del 2015) s’han multiplicat per cinc, 1152 investigacions en sis anys. El mateix concepte de terrorisme en la nova reforma del codi penal, s’ha relaxat fins a fer-ho absolutament subjectiu: Ja no cal formar part d’una organització armada, sino realitzar ’actes terroristes’. S’amplia el catàleg que defineix com a terrorisme aquells que tinguin com a finalitat modificar l’actuació del govern o subvertir el funcionament d’organitzacions internacionals. Recentment hem comprovat una aplicació concreta d’aquesta doctrina: 3 persones d’Alsàsua estan en aquests moments sota acusacions de terrorisme per una baralla de bar, de matinada, amb guardia civils fora de servei.
Si aquest és el panorama del codi penal, el seu germà petit (la Ley de Seguridad Ciudadana, més coneguda com a Ley Mordaza) ha patit ajustos en el mateix sentit autoritari. Abans de rebre l’apelatiu popular actual, era descrita com la ’Llei anti-15M’ doncs recargolava la repressió sobre aquelles escletxes del sistema on les mobilitzacions van ficar cunya: l’acció directa de masses, la desobediència civil, l’enfrontament a la mateixa jerarquia de control del règim.
Es castiga el ’tracte irrespetuós amb la policia’ (no oblideu somriure mentre ens atonyinin), el ’deslluïment del mobiliari’, manifestacions davant el congrés o parlament, actes d’obstrucció a la policia (el mètode per aturar desnonaments), fer fotos a la policia (per evitar la negativa difussió de videos i imatges de brutalitat repressiva per xarxes) o ’no notificar manifestacions en temps i forma’.
Per fer-nos una idea, exceptuant Catalunya i Euskadi, a l’estat espanyol el 2014 es van comunicar 35780 manifestacions o concentracions, mentre que amb 5045 no es va fer.
Vol dir això que es castigaran aquestes 5000 manifestacions? Vol dir que tothom que participi a un dels centenars de desnonaments aturats cada mes rebrà una multa? Significa que els milers de fotografies a policies suposarà el mateix número d’infraccions? Pel que fa al codi penal, el mateix dia que es coneixia la sentència contra Cassandra es van fer milers de tuits de suport reproduïnt acudits de Carrero Blanco; som llavors a l’avantsala de milers de nous judicis? Quants moviments o crema de containers seran declarats com a actes de terrorisme? Totes les baralles de borratxos seran tractades com a atemptat terrorista? Tota concentració davant la Generalitat o el Parlament?
No. No hi ha prou presons, no es pot multar a milions de persones mobilitzades. Aquestes lleis són inaplicables, però són un instrument molt potent per a reprimir subjectivament, tot complint la falsa neutralitat legal. L’objectiu d’aquestes lleis és tenir una arquitectura repressiva a punt, que permeti descarregar tota la força de l’estat, quirúrgicament, sobre aquelles persones sobre les que es vol fer escarni, amb la finalitat de produïr por preventiva sobre la població per a mantenir-la tancada i autocensurada a casa seva. Segons la primera acepció de la RAE, terrorisme és ’Exercir la dominació pel terror’.
Som, doncs, davant d’un recull de lleis que ataquen els drets civils i són aplicades a discreció per l’estat per a infundir terror sobre la població i dominar-la.
La forma de reivindicar els nostres drets ha de ser sempre la mateixa: exercir-los i prou. Es guanya el dret de vaga fent vaga. Es reivindica la llibertat d’expressió fent fotos a les manifestacions. Es reclama el dret de manifestació prenent el carrer, sense demanar permís a ningú. Es combat l’aïllament i escarni individualitzat amb solidaritat.
A vegades tenim una idea esbiaixada del que és una dictadura: pensem en morts a cunetes, pallisses i tortura, prohibició física de les idees...I tot això és cert, pero no només. No oblidem que al franquisme també hi havia un estat de dret, els drets socials estaven estrangulats metòdicament amb lleis i reglaments que es complien burocràticament per policies, funcionaris i jutges. Així, els casos s’ encarrilaven asèpticament dins un sistema asfixiant i de minces llibertats: la llei és la llei i s’ha de complir. Ens sóna?
* Òscar Murciano és Secretari d’Acció Social de CGT Catalunya.
Article publicat al núm. 191 de la revista Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada