 |
Mentre
el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera es consolida com a centre
d'informació sobre l'èxode republicà de 1939, augmenta al Rosselló
l'oferta d'espais que rememoren aquell episodi.
Cotlliure és
coneguda de manera especial perquè hi va morir i hi està enterrat el
poeta Antonio Machado, però hi ha un altre escenari de l’exili, molt poc conegut.
El
Castell Reial, d’origen medieval, que sembla penjat sobre la mar, va
servir de presó per a un miler de persones refugiades, les més
significades políticament, especialment de la CNT-AIT, i també les que
es considerà que “creaven problemes” als camps de concentració.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 28/04/2017
La Jonquera (Albera, Alt Empordà).-
Llegim al
Diari de Girona un reportatge en que s’explica que un grup d’estudiants
de tercer i quart d’ESO de l’IES Bajo Cinca de Fraga (Baix Cinca, la
Franja de Ponent) visitaven el dimarts 21 de març al matí el Museu
Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera (Albera, Alt Empordà).
L’activitat, programada pels departaments d’història, llengua i francès
del centre educatiu de Fraga, formava part d’un viatge de tres dies que
els portaria també al Rosselló a conèixer alguns dels indrets més
significatius de l’exili arrel de la Retirada de febrer de 1939: hi
visitarien Cotlliure, on va morir i està enterrat el poeta Antonio
Machado; Argelers de la Marenda, on es va instal·lar el primer camp de
concentració per als refugiats, a la platja i en unes condicions molt
precàries, i Elna, on va funcionar una maternitat que va atendre dones
embarassades i mainada procedent dels camps de concentració del
Rosselló.
Aquells
joves de la comarca del Baix Cinca formen part dels prop de set mil
estudiants que cada any visiten el MUME, que amb un total de 15.000
visitants anuals s’ha consolidat com el gran centre d’informació sobre
l’èxode republicà a causa de la victòria militar franquista de 1939. I
amb una dada significativa, segons apunta el seu director, Jordi Font:
«La gran majoria dels visitants procedeixen de Catalunya i d’altres
indrets de l’Estat espanyol, però hi ha una creixent afluència de
persones franceses».
INTERÈS CREIXENT PER LA RETIRADA DE 1939
De
fet, dimarts 21 de març al matí també hi havia al MUME un grup de
periodistes, bona part dels quals francesos, en un viatge també per
diferents escenaris de l’exili organitzat per l’Agència de
Desenvolupament Turístic del Pirineu Oriental. I és que la Retirada de
1939, denominació que s’acostuma a utilitzar a ambdues bandes de la
frontera del Pirineu per referir-se a l’èxode de més de 300.000 persones
després de la derrota republicana, el febrer del 1939, genera cada
vegada més interès i les institucions intenten millorar-ne la informació
i aconseguir que els diferents indrets que en conserven testimonis
treballin en xarxa.
«Durant
molt temps, el record de l’exili espanyol a França va ser només una
memòria familiar o militant de les persones que el van viure i s’hi van
quedar, però avui s’ha incorporat a la memòria col·lectiva», assegura
l’historiador i periodista de Perpinyà (Rosselló) Grégory Tuban, que
posa com a exemple d’aquesta afirmació que fins a la dècada de 1980 no
es van publicar gaires llibres a l’Estat francès sobre aquell període,
que fins a la dècada de 1990 no es van fer els primers actes de
reconeixement dels exiliats, i que fins a la dècada de 2000 no es van
començar a obrir els primers memorials per recordar-los.
Tuban
és precisament, amb Felip Solé, autor d’un llibre sobre el camp de
concentració d’Argelers de la Marenda i d’altres treballs sobre l’exili
republicà i sobre els camps francesos. Segons ell, «bona part dels
exiliats que es van quedar a França i els seus fills el que volien era
bastir una vida millor, integrar-se en la nova societat, i per això no
tocaven el passat. Però la tercera generació, els néts, vol saber què va
passar, i aquí estem».
RUTA DE LA MEMÒRIA
En
la línia del que explica Tuban, avui, i al marge de petits monuments
que recorden els camps de concentració que hi va haver a Sant Cebrià de
Rosselló i el Barcarès, la memòria d’aquell exili de desenes de milers
de persones és preservada sobretot a Argelers de la Marenda, a
Cotlliure, a Ribesaltes i a Elna, que formen part de la ruta «Els camins
de la memòria», que volen difondre els responsables del Consell dels
Pirineus Orientals. Una ruta que de fet comença al MUME de la Jonquera,
una de les institucions que ja col·labora amb entitats franceses --de
manera especial amb Argelers de la marenda-- i que també organitza
visites a escenaris relacionats amb l’exili, al Principat de Catalunya i
la Catalunya Nord.
LA JONQUERA
Les
preguntes que els periodistes francesos que el 21 de març visitaven el
MUME feien al seu director, Jordi Font, evidencien que a l’hexàgon
francès encara hi ha força desconeixement sobre l’exili republicà de
1939. Al cap i a la fi, es tracta d’una part de la història d’un altre
país que es va creuar «accidentalment» amb la seva en un moment a més
especialment delicat per a la República francesa, per la creixent
amenaça nazi, que es traduiria uns mesos més tard en l’ocupació de
l’Hexàgon per part de les tropes alemanys.
En
aquelles circumstàncies, la irrupció de més de 300.000 exiliats
republicans procedents del Principat de Catalunya a la comarca del
Rosselló va generar una situació de col·lapse. «Obsessionats pel
control» d’aquestes persones, com explica Tuban, les autoritats
franceses van enviar la majoria de dones i nens (uns 150.000) a altres
zones al nord del l’Hexàgon, mentre que els homes els confinaven
majoritàriament a la platja d’Argelers de la Marenda, que va ser el
primer camp de concentració per als exiliats --més endavant n’entrarien
en servei d’altres camps i les famílies serien reagrupades--;
inicialment només hi havia sorra i un tancat de filferro espinós, i en
ple hivern i sense roba d’abric ni gairebé aliments les condicions de
vida havien de ser terribles --no s’ha pogut determinar encara amb
exactitud les morts que s’hi van produir--. Amb els dies s’hi aixecarien
barraques i s’hi habilitarien uns mínims subministraments.
Al
MUME de la Jonquera es parla, és clar, del camp d’Argelers de la
Marenda, que va acollir unes 100.000 persones, però també dels altres
camps que es van anar aixecant al Rosselló: Ribesaltes, Sant Cebrià de
Rosselló i el Barcarès. I també dels refugiats que un cop acabada la
Guerra Civil van decidir tornat a l’Espanya franquista; dels que es van
allistar a lluitar contra els nazis alemany; dels que van fugir a altres
indrets del món, sobretot a Llatinoamèrica. El MUME organitza nombroses
activitats entre les quals rutes per indrets assenyats de l’exili
republicà.
ARGELERS DE LA MARENDA
 |
Memorial al Castell de Valmy d'Argelers de la Marenda. |
Un
d’aquests indrets és, per suposat, Argelers de la Marenda, una
localitat turística, amb predomini del càmping, que veu multiplicats els
seus 10.000 habitants habituals fins als 140.000 de l’estiu. Molts
d’aquests turistes es banyen a la platja on el febrer del 1939 va ser
confinat el gruix dels exiliats republicans que arribaven al Rosselló.
Un monòlit a tocar la sorra de la platja, inaugurat el 1999, recorda
aquelles 100.000 persones. Com ho fa el Memorial dedicat al camp que hi
ha a tocar del castell de Valmy, a la part alta de la localitat. Un
complet museu sobre l’exili republicà en general i sobre el camp en
concret que l’Ajuntament té la intenció de traslladar en els propers
mesos al centre de la localitat, a un espai on ja hi ha el Centre
d’Interpretació de l’Albera, entre d’altres serveis, perquè sigui més
visitat, com explica Bernard Rieu, regidor a càrrec del patrimoni local.
Però
no només aquest memorial, vetlla pel record dels exiliats a Argelers de
la Marenda. Hi funciona de manera activa l’associació Fills i Filles de
Republicans Espanyols i Infants de l’Èxode (FFREEE), que presideix
Jacqueline Payrot, una dona entusiasta amb família originària de l’Alt
Empordà i que organitza diferents activitats al llarg de l’any per
rememorar l’exili. Tot i no viure a Argelers de Marenda, participa
sempre que pot en aquesta actes Yvan Hurtado, fill d’Antonio Hurtado,
que va combatre a la Guerra Civil tot i que ja vivia a l’Estat francès i
que va retornar-hi després de la derrota republicana de 1939, i de
María Ruiz, una militant del Partit Comunista d’Espanya que va arribar a
ser condemnada a mort a l’Espanya franquista.
COTLLIURE
 |
| La tomba de Machado a Cotlliure s'ha convertit en un lloc de peregrinació.. |
Aquesta
localitat, una de les més turístiques i populars del Rosselló, és
coneguda de manera especial perquè hi va morir i hi està enterrat el
poeta Antonio Machado. Patia problemes respiratoris quan hi va arribar a
finals de febrer del 1939, amb el gruix de l’exili republicà procedent
del Principat de Catalunya, i hi va morir pocs dies després, el 22 de
febrer del 1939, en una casa situada en un carrer que avui porta el seu
nom. Molt a prop hi ha el cementiri on reposen les restes del poeta: la
seva tomba s’ha convertit en un autèntic lloc de peregrinació i mai no
hi falten flors, poemes, pedres i banderes republicanes tricolors.
Però
a Cotlliure hi ha un altre escenari de l’exili, molt poc conegut. El
Castell Reial, d’origen medieval, que sembla penjat sobre la mar, va
servir de presó per a un miler de persones refugiades, les més
significades políticament, especialment de la CNT-AIT, i també les que
es considerà que “creaven problemes” als camps de concentració.
Patrick
Medina, nét d’exiliats i guia del Castell, assegura que els refugiats
que hi estaven reclosos havien de suportar unes condicions inhumanes:
«Els tenien tancats en antigues galeries subterrànies de defensa, les
xemeneies de les quals havien estat tapades amb pedres perquè no
fugissin. D’aquesta manera, es trobaven en l’obscuritat més absoluta, i a
més havien de patir l’enorme humitat que generava l’aigua de pluja
filtrant-se entre les pedres i acumulant-se al terra». «Aquestes
persones --afegeix-- només volien que arribés el matí de l’endemà perquè
les traguessin d’allà i les portessin a fer treballs forçats; era ben
bé l’aplicació del principi de deshumanització». També hi havia reclusos
que es negaven a fer treballs forçats i eren tancats en habitacions de
reduïdes dimensions en les quals havien de conviure fins a cinquanta
persones: «S’han trobat a les parets inscripcions amb noms, frases i
símbols, com peixos», explica Medina.
FINS ARA, CAP D’AQUESTS ASPECTES ERA EXPLICAT
Fins
ara, cap d’aquests aspectes s’explicaven en la visita al Castell de
Cotlliure, però des de fa algunes setmanes s’hi ha obert una petita
exposició dedicada a la Retirada de 1939, iniciativa del mateix Medina i
de Grégory Tuban: «La idea és que l’exposició es consolidi i s’hi pugui
quedar de manera definitiva, i a més que es pugui coordinar amb altres
activitats relacionades amb l’exili que s’organitzen a Cotlliure, perquè
ara, per exemple, no hi ha cap vincle entre el Castell i la tomba de
Machado, quan en tenen...».
RIBESALTES
A
Ribesaltes hi ha una ampla plana assotada sovint per una tramuntana
intensíssima, amb calor extrema a l’estiu i fred feridora a l’hivern. El
Sahara del Sud, en diuen, i és en aquesta plana on les autoritats
franceses van tenir confinades durant dècades milers i milers de
persones de diferents nacionalitats: republicans espanyols, jueus
europeus que fugien del nazisme, gitanos perseguits per les tropes del
Tercer Reich, antifeixistes francesos i d’altres indrets, harkis
(regulars de la guerra d’Algèria) amb les seves famílies, immigrants de
procedències diverses... L’enorme camp de Ribesaltes va estar en servei
--amb algunes interrupcions-- entre els anys 1939 i 2007, i el 2015 s’hi
va inaugurar el museu Memorial que pretén, entre d’altres objectius,
«transmetre i fer conèixer la història del que hi va passar», segons la
seva directora, Agnès Sajaloli.
«El
Memorial servirà per tornar la dignitat robada» als milers de persones
refugiades que hi van passar-hi durant més de seixanta anys, declarava
el llavors primer ministre francès, Manuel Valls, en l’acte
d’inauguració, celebrat el 16 d’octubre de 2015.
El
camp de Ribesaltes va entrar en servei el gener del 1941. Des de 1939 i
1940, les brigades de treballadors que van condicionar-lo (eren unes
instal·lacions militars) estaven formades per refugiats republicans. Un
cop enllestit, la major part de les persones que hi van ser tancades en
els seus primers anys de funcionament van ser també republicans
exiliats. I encara que les condicions de vida en aquest camp eren
duríssimes, per les condicions climàtiques extremes, pitjor va ser el
final que esperava a molts exiliats de la Guerra Civil: es calcula que
entre 8.000 i 10.000 van ser portats al camp d’extermini nazi de
Mauthausen i altres dels entorns a l’Alta Àustria.
El
Memorial de Ribesaltes és el més espectacular de la zona, també perquè
aquest camp té un llarg recorregut en la història de França: va ser usat
durant la Segona Guerra Mundial, durant la Guerra d’Independència
d’Algèria, va ser centre d’internament d’internament d’estrangers... De
fet, va tenir una utilitat o una altra fins el 2007, quan les
instal·lacions van ser abandonades i es va començar a deteriorar.
Fins
que una mobilització ciutadana va reclamar a les autoritats que les
preservessin pel seu paper en la història local. Christian Bourquin,
antic president del Consell General del Pirineu Oriental, ja
desaparegut, va ser qui va impulsar la recuperació del camp de
Ribesaltes com a espai de memòria, com de fet va fer en altres indrets
del Rosselló. El seu nom apareix de seguida quan es pregunta als
responsables actuals del departament del Pirineu Oriental per la seva
aposta per donar a conèixer millor «Els camins de la memòria».
ELNA
 |
| Una exposició a l'interior de la Maternitat d'Elna recorda que van néixer gairebé 600 infants. |
TV3
estrenava fa uns dies el film ‘La llum d’Elna’, una producció pròpia
inspirada en la història de la Maternitat d’Elna, una institució poc
coneguda però que va exercir un paper determinant. Creada per la
infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que havia treballat en zona
republicana durant la Guerra Civil, tenia com a objectiu ajudar les
dones embarassades que hi havia als camps, perquè tinguessin els seus
fills en les millors condicions possibles.
A
la Maternitat hi van néixer prop de 600 nenes i nens, la majoria de
pares catalans i espanyols refugiats però també d’altres nacionalitats
(amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, sobretot, hi van arribar molts
refugiats jueus). I no només això: va proporcionar unes condicions de
vida adequades tant a la mainada com a les seves mares.
Avui
es conserva l’edifici xalet però sense vestigis de la Maternitat,
perquè durant molts anys va ser un habitatge de propietat particular.
Ara, en canvi, és de propietat municipal, s’hi ha instal·lat una
incipient exposició que rememora la tasca d’Eldenbenz i les dones que
l’ajudaven, i els seus responsables treballen per millorar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada