MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 7 de març de 1899 neix a Lleida l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics i residí al Portús, on va morir el 6 de desembre de 1974 i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP  





 

Josep Larroca Vendrell:  

El 7 de març de 1899 neix a Lleida (Segrià) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Ferroviari de professió --s'encarregava d'enganxar els vagons a l'estació de Ferrocarril de Lleida--, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF).

Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar 145 penes de mort, una xifra relacionada amb el fet que a la ciutat el cop d’estat feixista s’avançà a Barcelona i les altres ciutat catalanes, concretament el dissabte 18 de juliol en comptes de les primeres hores del diumenge 19 de juliol. Ja uns dies abans, el cop es preparava a Lleida. La trama colpista no sols tenia un component militar, sinó que va tenir la complicitat d'una petita xarxa civil. Aquesta xarxa civil --militar va començar a teixir-se amb la visita del diputat de la CEDA, Manuel Álvarez de Toledo al cap del seu partit a Lleida, José Abizanda--. A partir d'aquell moment es posava en funcionament una maquinària que arribaria fins al 18 i 19 de juliol. Al cap de pocs dies de la visita d'Álvarez de Toledo, es connectaven a la conxorxa els caps dels partits carlí (Ramon Bernat i Joan Recasens) i falangista (Francisco Boldú), que formarien la trama civil del cop. Entre els militars destacats hi havia el comandant d'infanteria Lluís Josa de Gomar, el capità lleidatà Jesús Martínez Lage, el capità del govern militar Manuel Martínez García o el coronel Rafael Sanz (que feia viatges a Pamplona, centre d'operacions del cop amb Mola al capdavant), tots ells elements clau per contactar amb els militars dels diferents regiments establerts a Lleida (la Seu Vella i Gardeny). Dins les casernes sembla que s'estenia més el rumor que la participació directa, però això ajudava a confeccionar llistes d'afectes i desafectes a la causa colpista promoguda per alguns militars de la Unión Militar Española (UME). Les torres de l'horta de Lleida eren un bon amagatall per reunir-se i passar desapercebuts per preparar el cop d'estat, encara que la militància d'esquerres i de la CNT-AIT estava a l'aguait de l'activitat colpista, com veurem més endavant.

Els esdeveniments van anar precipitant-se, el dilluns 13 de juliol a Madrid Calvo Sotelo, el líder de la dreta espanyola, va caure abatut per un grup de Guàrdies d'Assalt en represàlia per la mort del tinent de la Guàrdia d'Assalt José del Castillo. La mateixa matinada del 13 al 14 de juliol a Lleida es reproduïen els incidents, la impremta del periòdic El Correo, portaveu de la dreta lleidatana, patia un incendi i poc després la seu de Joventut Republicana (actual seu de l'IMAC, avinguda Blondel) un atemptat.

L'endemà dimarts, les forces d'ordre públic registraren la casa del cap falangista Francisco Boldú. En l'escorcoll hi trobaren armes, cosa que motivà la seua detenció i la d'una cinquantena de falangistes més (inclòs un grup de Falange de l'Espluga Calba) i posà en alerta republicans i organitzacions obreres. Dels autors de l'incendi a El Correo poc en sabem, però sí que alguns membres del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT-AIT treballaven al diari, contradiccions de la vida (El Correo tenia la seu als baixos del Col·legi dels Maristes al carrer Anselm Clavé, actual CEIP Príncep de Viana). Si els preparadors del cop mantenien un tràfec important, les organitzacions obreres no es quedaren enrere. Lleida ja havia viscut un intent revolucionari al gener de 1933 amb la FAI ponentina al capdavant i un intent de reconduir la situació política i social de caire obrerista i catalanista l'octubre de 1934. Els intents com tots sabeu van acabar en fracàs, però el context de tensió política i social (conseqüències de la crisi de 1929) no van fer perdre els ànims als obrers d'un canvi social radical.

Soldats afectes a la CNT-AIT i també a la FAI que feien el servei militar a Lleida entraren en contacte amb militants d'aquestes organitzacions a la ciutat partidaris del cop revolucionari insurgent (no tots els cenetistes ho eren). Això serví per dues coses, per aconseguir municions i per obtenir informació de la conxorxa militar. Tampoc els ugetistes s'havien despistat, els militants que feien de soldat a la ciutat comunicaren els moviments dels caps militars de la trama a l'UGT local. La informació obtinguda va servir per posar en alerta l'obrerisme organitzat i establir vies de col·laboració en cas de cop. Els militants joves del POUM, també assabentats dels moviments colpistes, feien guàrdia davant les casernes durant les nits per advertir de qualsevol sospita. Els republicans feien guàrdia als seus locals, la tensa espera del que havia d'esdevenir va acabar aviat. Finalment, la nit del divendres 17 de juliol arribaren a Lleida les primeres notícies de l'aixecament de l'exèrcit establert a les colònies africanes. La Guerra Civil estava a punt d'esclatar. El matí del dissabte 18 de juliol es produïen els primers moviments a la ciutat. A Lleida, l'exèrcit restà a l'espera, probablement pel desenvolupament dels esdeveniments a Barcelona. En canvi qui no esperà foren els grups de civils pertanyents a Falange, Requetè i Joventuts d'Acció Popular que sortiren al carrer i prengueren posicions estratègiques a la ciutat des de primera hora del matí del dissabte 18 de juliol. Conscients que les forces d'aquests grups eren limitades, i més si pensem que una part dels pocs militants que tenien estaven detinguts des de feia pocs dies, no van ocupar cap edifici públic. Per la seva banda, les organitzacions obreres no els feren front esperant la reacció de l'exèrcit, però el més curiós va ser que tampoc ho van fer les forces d'ordre públic (Guàrdia Civil i Guàrdia d'Assalt) a les ordres del delegat d'ordre públic Hermenegild Cle. A la tarda, obrers i escamots de dretes començaren maniobres a la recerca de suports o a exigir respostes als seus teòrics aliats, segons es miri. Les forces obreres unides, d'acord amb el pla acordat dies abans, es presentaren a la delegació de la Generalitat a Lleida (actual edifici de la Diputació de Lleida). La CNT-AIT estava representada per Broto i Villaverde, els socialistes per Vila i Torres, i el POUM per Farré i Rodes. Segons sembla, Broto va portar la veu cantant i va preguntar al delegat què pensava fer davant l'estat de revolta en què es trobava l'Estat. Aquest va respondre-li, com en moltes altres províncies, que no havia rebut instruccions. Després de discutir durant una hora per fer canviar de parer al representant de la Generalitat i adoptar mesures contra la revolta, els representants obrers van marxar sense cap compromís del delegat i amb la única esperança per aturar els colpistes i la sortida imminent de l'exèrcit que la de mobilitzar els propis militants i armar-los amb el que fos. A l'escala esperaven el resultat de la reunió alguns guàrdies d'assalt i entre ells el tinent Montoro que es van quedar al costat del delegat. Mentrestant, els escamots favorables al cop pendents de les ordres dels seus dirigents anaven i venien de les cases de Josep Abizanda Puntas i Manuel La Rosa (CEDA) i dels locals de la CEDA i Falange (aquest partit tenia els seu punt de trobada en un local propietat de Simón Clavera al carrer Tallada). Empresonat el dirigent provincial de Falange Francisco Boldú, li prengué el relleu l'estiuejant a Lleida i professor a Madrid José Martínez de San Miguel Falcó. Aquest veient que l'exèrcit no intervenia, es va reunir a la tarda, en representació dels escamots colpistes, amb el coronel Rafael Sanz García, cap del regiment i governador militar de la plaça, per conèixer de primera mà si l'exèrcit mantenia el seu compromís. Sanz García s'havia compromès dies enrere a donar suport al cop, un suport que feia efectiu el seu fill falangista des de Pamplona i que ell personalment reiterava a Martínez de San Miguel, però li feia saber que no havia rebut ordres de Barcelona i que restava a l'espera del que succeís a la capital catalana. Pel que sembla, el coronel no esperà massa perquè a les set de la tarda del mateix 18 manà aquarterar a tot el regiment. Els oficials li donaren suport i Sanz García donà ordre al segona batalló del regiment que es mantingués alerta perquè al primer avís sortiria al carrer. El mateix va fer el tinent coronel de la Guàrdia Civil Acacio Sandoval Asensio, va concentrar la cinquantena llarga d'efectius de què disposava a la comandància, els va reunir en dos habitacions separades, oficials per una banda i números per l'altra per tal d'explicar-los la situació de revolta militar ("no política") i saber si estaven d'acord a participar del cop "per a salvar Espanya del caos del Front Popular". El sí va ser unànime i a continuació es van preparar dues camionetes a les ordres del tinent José Sánchez Zamora per intervenir al carrer quan fes falta.

Les forces obreres, després de sortir de la delegació de la Generalitat, van organitzar-se i van prendre posicions amb armes a la mà de diferents carrers de la ciutat com la rambla Ferran o el carrer Cavallers des d'on controlaven les entrades i sortides de la caserna de la Seu Vella. A la mateixa nit, els obrers van organitzar un míting al cafè Montmartre per tal de mantenir en alerta la població perquè el moment del conflicte es veia imminent. Aquella nit, n'hi van haver molts que no van dormir, però n'hi havia d'altres que esperaven l'alba del diumenge 19 de juliol, era el seu moment. El diumenge 19 de juliol al matí, amb la notícia de l'aixecament de l'exèrcit d'Àfrica del dia abans, l'exèrcit va ocupar els carrers de Lleida, tal com ho feu a Barcelona. Es plantà davant de la Paeria on proclamà l'estat de guerra i a continuació ocupà els edificis de la Paeria, la delegació de la Generalitat, la presó, Ràdio Lleida, l'estació de tren, la central de telèfons, telègrafs i correus i alguns punts estratègics, entrades i sortides a la ciutat, com ara el pont i les carreteres i vies principals. Un fet curiós va passar quan els militars van entrar a la central de telèfons. Els oficials van dir als treballadors que allí obraven que prenien l'edifici perquè defensaven la República. Molts historiadors han intentat esbrinar quines eren les intencions i plans dels militars per després del cop en els primers moments de l'aixecament, si donar un cop de timó a la República, si instaurar una breu dictadura o un règim feixista. Potser el comentari s'inscrivia en aquesta indefinició dels plans colpistes. Per la seua banda, la Guàrdia Civil comandada per Acacio Sandoval i pel tinent José Sánchez Zamora va sortir amb dues camionetes amb la intenció de reprimir el moviment obrer i republicà. Va ser aquesta institució qui va clausurar els locals sindicals i dels partits, però no van fer cas de les ordres de Mola de reprimir amb duresa als seus integrants (detencions i afusellaments sense contemplacions). També la comandància de carrabiners va participar amb una vintena d'efectius a la sublevació, tot i que l'endemà el tinent coronel Enrique Bosch Grassi va decidir canviar de bàndol. Sorprenentment, les forces obreres, que ja s'havien mobilitzat des de la tarda del dia abans, no van intervenir durant la sortida de l'exèrcit. César Broto, militant de la CNT-AIT de Lleida, explicà que van estar vigilant les sortides de les casernes fins al matí del diumenge 19, quan a dos quarts de nou del matí van escoltar el comunicat per la ràdio del Govern de la República que explicava que s'havia frustrat l'intent de cop d'estat. L'efecte mediàtic d'aquelles paraules no va tenir repercussió en els militars que van seguir amb els seus plans, però sí en els obrers lleidatans que en sentir aquelles paraules van entendre que serien immediatament desarmats. Això va fer que els obrers s'esmunyissin per evitar perdre les armes de què disposaven i les tornessin als seus amagatalls de l'horta, temps suficient per tornar a la ciutat i veure com els militars ja havien pres posicions. L'ocupació de la ciutat va ser relativament ràpida, sembla ser que hi va haver un tiroteig en prendre l'edifici de la delegació de la Generalitat. Els guàrdies d'assalt, sempre fidels a la República i encapçalats pel tinent i socialista Montoro, van ser desarmats amb facilitat, però des d'un balcó pròxim es va sentir un crit de "Muera España" i immediatament tot un seguit de trets que van acabar amb el civil que disparava mort i diversos soldats ferits.

Un cop proclamat l'estat de guerra per tota la ciutat, els civils implicats en el cop es van concentrar als quarters del castell, inclosos els empresonats que amb l'ocupació de la presó havien quedat alliberats. Allí van formar esquadrons per patrullar i rellevar els soldats, relleu que no es va produir mai pel tomb que va fer la situació. Mentrestant, els obrers, que havien trobat tancades les seus de partits i sindicats, durant la tarda es van anar concentrant a l'altre costat del riu, entre Magraners i el Recorrido (al dipòsit de classificació de màquines). Allí s'hi organitzà un comitè de vaga, format per la CNT, la UGT i la ULS (poumistes), va declarar la vaga general per l'endemà. Les noies de les Joventuts Socialistes i de la Joventut Comunista Ibèrica (poumistes) recorregueren els carrers de la ciutat entregant fulls volants als vianants anunciant la vaga general per l'endemà i explicant que els soldats de lleva quedaven llicenciats per ordre del Govern espanyol.

Dilluns 20 de juliol es despertava amb un canvi important de la situació a Barcelona, el general Goded havia anunciat la seua rendició, cosa que deixava molt tocat l'aixecament a Barcelona on encara quedaven nuclis de resistència per part dels colpistes. A Lleida, seguiren arribant aquestes notícies, les comunicacions no quedaren tallades del tot, un fet que ajudà moralment als resistents i enfonsà a militars i dretans. La vaga general convocada pels sindicats el dia abans es feia efectiva des de primera hora del matí, cap a les vuit del matí petits grups d'obrers, dones i criatures anirien sortint als carrers i engruixint-se a mesura que anaven passant les hores. Les ràdios dels cafès anunciaven des de bon matí i a tot drap la derrota colpista a Barcelona, això animava encara més gent a sortir.

Mentrestant, els militars seguien a les seues posicions, però no per massa temps. El comitè de vaga va ser qui es feu càrrec de la resistència al carrer en tots els sentits. El comitè era format per Josep Rodés, Joan Farré Gassó, Sebastià Garsaball (POUM), Joaquim Vila Claramunt, Llorenç Ribes Sánchez, Josep Pach Roselló, Josep Torres Solé (UGT i PSUC), César Broto, Justiniano Villaverde, Pons i Martínez (CNT-AIT). Des de la matinada es percebia ja el canvi en la situació, el tinent coronel Martínez Vallespí havia ocupat el lloc del coronel Rafael Sanz, i es va presentar a la Paeria, on es trobava el tinent Mora, anunciant-li el canvi. Mora, coneixent els antecedents polítics del tinent coronel, no se'n va fiar, però va accedir a l'ordre de Martínez Vallespí de conduir la meitat dels soldats que l'acompanyaven a l'edifici consistorial a situar-los en un edifici de l'actual plaça Sant Joan per poder defensar millor el pont. Unes desenes de soldats sortiren al carrer i a l'alçada dels Porxos de Baix foren assaltats per un grup de civils amagats a l'altre costat (on actualment hi ha una cafeteria i el Teatre Principal), desarmant-los. Els soldats lluny d'oposar-s'hi s'uniren als civils.

La ciutat començava un matí molt mogut, l'exemple seguit pels soldats sortits de la Paeria fou seguit en diversos punts de la ciutat on els manifestants es fongueren i desbordaren els grups de soldats, la majoria poc interessats amb el cop i que acabarien ajudant als resistents a rebutjar als colpistes. Martínez Vallespí va continuar la tasca de desmobilització dels militars iniciada amb l'acció de la Paeria, va anar de grup en grup anunciant als soldats que quedaven llicenciats i que podien marxar cap a casa. Això va ajudar a alliberar al tinent Montoro i a la resta d'efectius de la Guàrdia d'Assalt detinguts a la delegació de la Generalitat que es sumaren immediatament als resistents contra el cop. Des del castell i la Paeria es sentien trets, però sense saber-ne la procedència, cosa que sotmetia a una intranquil·litat creixent i a una incomunicació important als colpistes. Això va fer que el grup de la Paeria decidís tancar-se dins, esperar i resistir. El capità Emilio Lláser es trobava acantonat al balcó de Pilatos,a les muralles del castell, amb quatre metralladores des de les vuit del matí. Pels volts de les onze del matí, va veure com un grup important de soldats barrejat amb un altre grup de civils entrà a la caserna amb actitud d'aturar la revolta. El desconcert dels oficials va venir quan els soldats que hi havia aquarterats enlloc de fer-los front i aturar-los van confraternitzar amb ells. Posteriorment, es van detenir els oficials favorables al cop i els civils allí concentrats (principalment, falangistes i requetès). A continuació, es formà el Comitè de Salut Pública entre els soldats i els civils que començaven a fer-se amb el poder i a organitzar-lo.

Els pocs civils colpistes que es trobaven dispersos per la ciutat van fer-se forts al terrat de la casa Cros S.A. (cruïlla entre el carrer Vila Antònia i rambla Ferran, tocant al restaurant El Bodegón), des d'on falangistes i requetès disparaven als seus opositors que els feien front des de l'antiga avinguda de la República (avui rambla Ferran). La tarda va passar més tranquil·la, tot i que els opositors al cop no tenien el control total de la situació (Gardeny, el turó de la Seu i la majoria de carrers, excepte la Paeria). A la nit, ja controlats els revoltats al turó de la Seu un grup de militars format per Martínez Vallespí, el sergent José Barrachina, el comandant Gil Otero i tres civils hi pujaren. La seua tasca consistí en interrogar i separar de l'exèrcit alguns oficials, que serien obligats a presentar-se cada dia al Comitè de Salut Pública. Aquest grup salvaria la pell, però no els principals responsables com Rafael Sanz que seria afusellat aquell mateix dilluns 20 de juliol a Gardeny o el capità Ramiro Martínez, que es suïcidaria el mateix dia. També tingueren la mateixa sort dos capellans i un civil, però foren morts al mig del carrer. Paral·lelament, s'incendià l'església de Sant Llorenç, fet que marcava algunes tendències que marcarien els primers moments de la revolució que estava a punt d'iniciar-se. Tot i les primeres morts, els colpistes encara no havien estat derrotats del tot. La resistència del grup de la Paeria arribaria a la matinada del dimarts 21 de juliol, quan un grup de civils armats i encapçalats pel sergent Barrachina es van acostar fins a les portes. Dins, i d'acord amb Barrachina, hi havia l'artista lleidatà i sergent Enric Crous Vidal (vinculat a les esquerres locals) que va intentar desarmar per la força als oficials. Llavors s'inicià un tiroteig dins l'edifici i contra els que s'acostaven per fora, fins que algú va aconseguir obrir la porta i fer entrar les forces resistents. Immediatament, els soldats deixaren de disparar i s'afegiren als nouvinguts. Acabaven amb el darrer focus de resistència colpista a Lleida, requisaven les armes que s'endugueren un òmnibus. Aquesta escena va ser contemplada pel cedista Diego Abizanda Puntas i el carlí Lluís Besa Cantarell que estaven amagats als locals del Banco Hispano Americano situat a la mateixa plaça de la Paeria. Era el final per uns i l'inici per a altres, començava la revolució proletària i acabava el cop d'estat contra la República [Bibliografia: Jaume BARULL, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).

Joan SAGUÉS, Una ciutat en guerra. Lleida en la Guerra Civil Espanyola, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2003), César BROTO, La Lleida anarquista, Pagès, Lleida (2006)].

En el decurs de la Retirada de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència francsa, internat al camp de càstig de Vernet d’Arièja (Lleguadoc, Occitània) i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, en el «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Portús (Vallespir).

Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al Portús i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP.