L’1
de febrer de 1939 aconsegueix un salconduit a Puigcerdà a fi de poder
anar a Amer a recollir la seva germana Pilar. De camí Ponzán va haver
recular davant l’avanç de les tropes franquistes al Nord-est de
Catalunya. Quan el grup «Libertador» del SIEP – acompanyat per Joan Català Balañà i dos altres catalans que Ponzán havia incorporat quan passà per la Seu d’Urgell (Alt Urgell), i alguns milicians i dones amb criatures-- el 10 de febrer va traspassar un fronterer sense vigilància de la Gendarmeria francesa el primer que es va fer fou amagar en bidons buits de llet, que van ser enterrats en territori francès, el seu armament i altres armes escampades per soldats que fugien de l’avanç de l’exèrcit franquista, com a previsió per organitzar una propera resistència a l’Interior des de l’Exili.
Més endavant, l’armament va ser recuperat i utilitzat. Interceptat el grup aquest va ser reclòs a la Gangueta d’Ix en un camp improvisat.
La seva germana Pilar, junt a Caridad Olaquiaga i Palmira Pla Pechovierto, va passar la frontera del Pirineu pel Portús.
La
labor del Grup Ponzán es va centrar majoritàriament a recollir aviadors
aliats que queien en sòl francès, ocultar-los i facilitar-los una
residència, procurar-los roba, menjar, assistència mèdica i documentació
falsa, perquè després de creuar el Pirineu o arribar com si fossin una
càrrega de contraban per mar a l’Escala o altres pobles de la Costa
Brava poguessin tornar a territori aliat via Portugal i Gibraltar.
Francisco
Ponzán Vidal:
El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries) el militant
anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco
Ponzán Vidal. Quan era un nen va viure a la ciutat d’Osca (Aragó), on va
estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12
anys es va negar a anar a missa. Aleshores, treballa de dependent en una
llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a
l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà el dibuixant anarquista Ramón
Acín.
Militant
de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del
qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la
Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Treballa de mestre a Ipas
(Jaca, Jacetània, Osca, Aragó) i després de l'aixecament republicà
federal de Femí Galán, es detingut uns dies.
Col·labora
en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i
el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és
detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un
poble d'Ourense (Galícia). Fa mítings per Aragó --a Sabiñánigo (Alt
Gàllego, Osca)-- i és de bell nou detingut després de la rebel·lió
comunista llibertària de desembre de 1933.
Durant
els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs --les
parròquies d’Os Vaos i de Camelle (Camariñas, Terra de Soneira, Costa da
Morte, A Coruña)-- i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda
per les terres gallegues amb Arnalda, Acín, Abós i altres.
Es
troba a Osca quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva,
però els franquistes vencen i ha de fugir a Chibluco i San Chulián de
Banzo, a Loporzano (Foia d’Osca); Belsué (Nueno, Foia d’Osca); Angüés
(Foia d’Osca), Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent, Osca) i Bujaraloz
(Monegres, Saragossa). S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i
assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la
ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó.
És
nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari
d'Informació i Propaganda del Consell d’Aragó fins que la repressió
republicana burgesa del stalinista Enrque Líster el va obligar a fugir a
Callén (Grañén, Monegres, Osca), on es va enrolar l'estiu de 1937 en la
Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco.
L'agost
del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny
enemic («Libertador») que eventualment s'incorporava en el Servei
d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des
d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est des del SIEP
(el Govern de la República després dels Fets de Maig de 1937 va
dissoldre l’Exèrcit Popular de Catalunya i l’integrà en l’Exèrcit
Popular de l’Estat amb el nom d’Exèrcit de l’Est). Tot això li servirà
durant el seu període posterior a l’Exili i a l’Interior durant el
franquisme i la Segona Guerra Mundial interimperialista.
L’1
de febrer de 1939 aconsegueix un salconduit a Puigcerdà (Baixa
Cerdanya) del cap del SIEP del Desè Cos de l’Exèrcit, Blas López Fandos,
com a tinent de la Prefectura militar a fi de poder anar a Amer (la
Selva) a recollir la seva germana Pilar, on feia de mestre des de
l’agost de 1938. De camí des de Puigcerdà les tropes franquistes de
Muñoz Grandes avançaven en dos fronts vers el Gironès i la Garrotxa des
de l’Urgell i el Bages mentre Moscardó es dirigia al Ripollès per anar
cap a la Baixa Cerdanya i García-Valiño volia anar cap a la frontera per
Camprodon i Molló, cosa que obligà Ponzán a recular i al voler
connectar amb la seva amiga mestre Soledad Olalquiaga, que estava en la
colònia infantil anomenada Els Suïssos, prop de la frontera de la
Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya) va saber que aquesta havia estat
evacuada. Aleshores, el 8 de febrer va demanar al comandant militar de
Puigcerdà un salconduit en comissió de serveis --vàlid per 24 hores--
per anar a l’altra banda de la frontera, a la Guingueta d’Ix. La missió
era inspeccionar la situació en la frontera. Quan el grup «Libertador»
del SIEP – acompanyat per Joan Català Balañà i dos altres catalans que
Ponzán havia incorporat quan passà per la Seu d’Urgell (Alt Urgell), i
alguns milicians i dones amb criatures-- el 10 de febrer va traspassar
un fronterer sense vigilància de la Gendarmeria francesa el primer que
es va fer fou amagar en bidons buits de llet, que van ser enterrats en
territori francès, el seu armament i altres armes escampades per soldats
que fugien de l’avanç de l’exèrcit franquista, com a previsió per
organitzar una propera resistència a l’Interior des de l’Exili. Més
endavant, l’armament va ser recuperat i utilitzat. Interceptat el grup
aquest va ser reclòs a la Gangueta d’Ix en un prat a tocar la carretera
de Perpinyà. Van demanar anar a Mèxic però fou una demanda inútil.
La
seva germana Pilar, junt a Caridad Olaquiaga i Palmira Pla Pechovierto,
va passar la frontera del Pirineu pel Portús (Vallespir).
A
primers de març el grup fou traslladat en tren al camp de concentració
del Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu, Occitània) el febrer de 1939, del
qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa
antifranquista dins i fora de la Península --gràcies a ell es van crear
els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939
amb Juanel Molina Mateo va ultimar un pla d'actuació a l’Interior que es
va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l’Aragó en una
de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a
Saragossa, va ser ferit a Boltanya (Sobrarb, Osca) el maig de 1940 i es
va refugiar a Arguis (Foia d’Osca) fins el setembre, que va passar a
l’hexàgon francès.
Després
de que alemanys van ocupar París (Illa de França), en 1941 va crear una
famosíssima xarxa d'evasió transfronterera, encarregada de treure de
territori francès notoris antifeixistes, informació i correu al servei
de la Resistència i els aliats, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup
Ponzán, que va posar fora de perill unes tres milers de persones
perseguides.
La
xarxa O'Leary va prendre el nom del pseudònim pel qual es coneixia en
els mitjans de la Resistència a Albert Guérisse (també conegut com a
Pat, Patrick, Rogers i Joseph Cartier), general de divisió i metge de
l'exèrcit belga. Ponzán entaula així relació amb els serveis secrets
aliats, anglesos, francesos i belgues (xarxa Sabot), en línia amb el seu
pla d'actuació antifranquista, qüestió aquesta que no va ser acceptada
pel Consell General del Moviment Llibertari en l'Exili, per la qual cosa
va ser desautoritzat orgànicament. El Moviment Llibertari en l’Exili es
negà a col·laborar amb De Gaulle i els aliats en una guerra
interimperialista.
La
labor del Grup Ponzán dins de l'organització Pat O’Leary es va centrar
majoritàriament a recollir aviadors aliats que queien en sòl francès,
ocultar-los i facilitar-los una residència, procurar-los roba, menjar,
assistència mèdica i documentació falsa, perquè després de creuar el
Pirineu o arribar com si fossin una càrrega de contraban per mar a
l’Escala (Alt Empordà) o altres pobles de la Costa Brava poguessin
tornar a territori aliat via Portugal i Gibraltar.
Detingut,
després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, la Gestapo el van
tancar a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i finalment
l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de
presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buset de Tarn (Alta Garona,
Migdia Pirineu, Occitània).
Encara
que a l'hora de classificar-lo la Gestapo va recorre a l'apel·latiu
d'"home d'acció", Ponzán no tenia les condicions físiques que normalment
se suposen a aquests homes, la miopia que li va valer el sobrenom d'El
Gafotas és representativa de les seves limitacions físiques. Van ser
l'astúcia, la intel·ligència i el rigor intel·lectual els que li van
permetre sobreviure i ser eficaç en un món tèrbol d'espies i agents
dobles. No anava armat i quan el van detenir no va oposar resistència.
Quan Tolosa de Llenguadoc estava pràcticament rendida a l'avanç aliat,
concretament dos dies abans que els alemanys abandonessin la ciutat, la
Gestapo el va treure de la presó i el va afusellar a Buset de Tarn amb
cinquanta persones més, a les quals van calar foc després de
disparar-los, no poden així complir el seu desig expressat en el seu
testament: « …Desitjo que les meves restes siguin traslladades un dia a
terra espanyola i enterrats a Osca, al costat del meu mestre, el
professor Ramón Acín, i del meu amic Evaristo Viñuales» (testament de
Francisco Ponzán escrit el 27 de desembre de 1943 a la presó militar de
Fourgolle, a Tolosa de Llenguadoc).
Integrants
de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro,
Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo
Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés
Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno,
Cervantes, etc.
D'antuvi
es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va
elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat
pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el
particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la
CNT de l'Interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la
CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política
municipal) i fi de l'AIT.
Va
publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser
reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de
França, Regne Unit i Estats Units. En canvi, és forçós reparar que
aquest reconeixement mai li ha arribat oficialment a l’Aragó, a
Catalunya o a nivell de l’Estat espanyol. Dels quaderns de Ponzán
recuperats després de la seva mort és possible conèixer la identitat, i
de vegades fins i tot la fotografia, de 311 persones evadides pel seu
grup, entre les quals es troben militars d'alta graduació i polítics,
personalitats científiques, moltes famílies jueves (algunes acabalades) a
més d'altres perseguits de tota condició social. La bibliografia
referida a l'època situa la xifra de persones evadides pel Grup Ponzán
entorn de les 3.000 persones. L'Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc,
presidit per l'alcalde M. Pierre Cohen, li va dedicar un passeig en el
seu honor.
Bibliografia:
La Red de Evasión del Grupo Ponzán. Anarquistas en la guerra secreta
contra el franquismo y el nazismo (1936-1944), Antoni Téllez i Solà,
Editorial Virus, Barcelona, 1996; Las montañas de la libertad, Josep
Calvet, Alianza Editorial, Madrid, 2010; Lucha y muerte por la Libertad,
1936-1945. Francisco Ponzán Vidal y la Red de Evasión Pat O'Leary
1940-1944, Pilar Ponzán Vidal, Tot Editorial, Barcelona 1996; L'histoire
de Pat O'Leary, Vincent Brome, Ed. Amiot-Dumont, París, 1957 (trad.
inglesa: The Way Back. The Story of Lieut-Commander Pat O'Leary, The
Companion Book Club, Londres, 1958; Pasión y muerte de los españoles en
Francia, Federica Montseny, Ed. Espoir, Toulouse, 1969 (publicado
anteriormente en fascículos en 1949-1950); Doble jeu pour la France.
1939-1944, Robert Terrés, Ed. Grásset et Fasquelle, París, 1977;
Jacques, l'ami d'Achille, un agent français de la guerre secréte. Reseau
d'evasions, Jacques Wattebled, Ed. Chassany, París, 1946; «Els
resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002.
Documental: Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat (2000).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada