Orfe
als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard
es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de
venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà.
Participà
amb Quico Sabaté en el pas a la Península i en les cadenes
transfrontereres d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats.
Militant de la FAI, cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició
clandestina del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad.
Miguel
García García:
El 3 de febrer de 1908 neix a Archena (Vall de Ricote,
Múrcia) el militant anarquista, anarcosindicalista i guerriller
llibertari antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel
Ferrer. Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el
pistolerisme de la patronal a Barcelona.
Orfe
als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard
es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de
venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà (Rosselló), on
treballà en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En
tornar a Barcelona en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines
clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922
va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en
l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la
CNT.
En
aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de
Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar de nou, a Trouville-sur-Mer
(Calvados, Normandia) i París (Illa de França).
Amb
la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb
l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar
cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de
les casernes.
Va
marxar i lluitar des de Tàrrega (Urgell) al front d'Aragó: Casp (Baix
Aragó-Casp, Saragossa) i Belchite (Camp de Belchite, Saragossa). El
novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va
ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons
d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara (Castella
la Nova), ocupant Brihuega (La Alcarria) després de la derrota
mussoliniana, que seria recordada amb l’acudit: “L’oficial feixista
italià crida a les baionetes, mentre la tropa fuig tot pensant que ha
dit a les camionetes”. En acabar la guerra es va amagar a València
(l’Horta, País Valencià) i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de
1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart.
Després
passà 30 mesos al camp de concentració Institut Miguel de Unamuno, a
prop de Madrid, per la classificació de presoners madrilenys, dipòsit
per als Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST), i també
servia de centre de reconeixement mèdic dels presoners per decidir si
estaven capacitats o no per treballar. Actualment és el col·legi Miguel
de Unamuno (Carrer Alicante núm. 5, 28045 Madrid).
Condemnat
a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou
alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència
llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en
contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar
documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos
documents falsos per als companys.
També
participà amb Quico Sabaté Llopart en el pas a la Península i en les
cadenes transfrontereres d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats.
Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb
Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seu òrgan d'expressió,
Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona.
Ferm
opositor a la línia sindical col·laboracionista amb el Govern de la
República en l’Exili, el seu grup participà en nombrosos cops de mà
(atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a
industrials, etc.).
El
setembre de 1949 va tornar a l’Interior enrolat en el «Grupo Talión» de
Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va
participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de
Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés
Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual
s'apropiaren de 37.000 pessetes.
El
21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se
condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars
Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José
Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després
de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se
li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va
trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent
les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant
Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer
amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A
partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament,
fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés Edo La
corriente, que aquest anava escrivint a la presó.
Alliberat
en 1969, va instal·lar-se a Londres (Anglaterra), on va portar una
intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de
col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador
amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico»
de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag.
Quan
va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)
que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní.
És
autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i
1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també
traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und
Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre
d'altres.
Miguel García García va morir el 4 de desembre de 1981 a Londres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada