Autodissolució de l'MLR, que era sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya
| D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerias i Celedonio García, membres de l'MLR (Pirineu català, gener de 1948). |
El
21 de febrer de 1948, a l’Interior català, el Moviment Llibertari de
Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari
Revolucionari, decideix autodissoldre's.
L'MLR
va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència
(MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el
seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de
nombrosos partidaris i l'oposició de l'Exili confederal i juvenil, que
hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de
dispersió.
El
seu punt d'arrencada es troba en el MIR --encara que la idea venia de
1944-- i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts
Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les
joventuts llibertàries catalanes. El dictamen, aprovat a mitjans de
1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb
autonomia i dirigit per tres membres.
El
projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerias, el seu
secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost
de 1946.
El
seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto
Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT-AIT a l’Exili ,
que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb
fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Iaio), Josep
Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc
Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix i altres
companys compromesos.
Els
intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que havia de
ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van
tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp
llibertari peninsular i de l’Exili, llevat les Joventuts Llibertàries
catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar
totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar
les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de
carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors de la
Dictadura i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada
al sentir de l'MLE --es van editar periòdics, manifests i pamflets de
propaganda contra el Franquisme--.
Sustentat
per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar
immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de
1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia, a
Barcelona --que guerrillers del PSUC es van atribuir-- i d'una bomba a
les torres de l'emissora al Tibidabo, també a Barcelona, que va ser
descoberta abans de l'explosió. I execució, el 12 juliol de 1947, de
l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia franquista
Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va
ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de
juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments del MLR i
com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres
organitzacions històriques amb finalitats similars a les d'aquesta
estructura d'acció.
La
manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats
insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops
econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet,
fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.).
Per
altra banda, el Segon Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc (Alta
Garona, Occitània) de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la
retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a l’Interior de la península
Ibèrica. A finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants
rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar
(Gil, Adrover, García Casino) estimant més seguir la lluita armada
llibertària dins de les organitzacions clàssiques.
Sense
suport de la CNT-AIT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer
de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina
Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va
descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta
«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també
arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat
i professor catedràtic.
En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR:
1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari.
2) Aquest comitè es una mena d'estat major que elabora plans i decideix la seva materialització.
3)
Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral
irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels
seus components.
4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament.
5) Independent de la CNT-AIT, de la FIJL i de la FAI.
6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans.
7)
El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització
autoritària se superarà només si els seus components són moralment
solvents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada