Mil policies fúnebres

Capçalera de la manifestació policial avançant pel carrer Pelai 

Crònica des de dins de la manifestació de la Plataforma Professional de la policia a Barcelona "per la dignitat" i contra les "formacions polítiques antipolicials". 

Deu anys després de la darrera gran protesta policial a Barcelona, aquest cop els assistents no han arribat ni a la meitat dels d'aleshores, amb prou feines un miler. 

Al carrer Pelai ens demanen si us plau que toquem el dos, que si no som "companys" cal que sortim de la processó, sota l'argument inapel·lable de la seguretat. 

 

DIRECTA 18/01/2017 

Andrián Crespo  

Al davant, la camioneta va cridant que si volen més armes, que si volen pistoles tàser, que si volen seguir sent policies després de pagar la pena judicial davant de qualsevol irregularitat 

No és fàcil d'emmarcar la manifestació pels vianants no advertits. Cap bandera ni consigna a crits, grisa sobrietat en vestir i una massa humana considerablement més musculada que la de qualsevol marea per la sanitat o l'educació. Alguna cosa no quadra. Un noi amb ulleres i dessuadora de Metallica, perdut, pregunta de què va la història i quan li diuen que és una protesta policial se sorprèn: "normalment esteu a l'altra banda". Fet i fet, i excepte alguna rara avis amb mocador palestí i cabell llarg, aquí va tothom vestit com els 'secretes' a una mani normal, amb roba d'esport poc definida, petites bosses en bandolera i pentinats estàndard. És fàcil perdre's, si hom no para atenció, entre les rotllanes d'agents de paisà, la majoria entre els vint i els quaranta, la majoria homes. La majoria, al capdavall, parlant més de banalitats, telèfons mòbils, gimnàs, companys perduts de vista i oposicions, que de la suposada dignitat perduda de la seva professió. Són els més grans, els que freguen els seixanta o els retirats, els que semblen tenir les reivindicacions a flor de pell. Les corporatives, però també les polítiques, que un no sap on acaba la defensa del seu cos i on comença l'atac al cos dels altres.

D'entre la gent més entrada en canes, a banda d'alguna víctima de la nostàlgia producte de l'edat, un senyor baixet, amb bandera d'Espanya a la bufanda, trenca l'atonia en la vestimenta i les formes i, carn de fotografia, es passeja. Parla amb un grup de joves sobre l'abundància de càmeres de televisió i en concret de la presència de TV3. "Després ens diuen fatxes, ja veuràs", i tots dos fan que sí amb el cap. Però es trenquen les mirades de comprensió intergeneracional quan el senyor baixet, de sobte en català perquè no sigui dit, sorprèn el jove policia i crida orgullós que és que ell a més a més se sent fatxa. "No, home, no", li diu el noi incòmode. Unes rotllanes més enllà, un agent jove i gras es pren de broma l'espera i assenyala les càmeres: "Mira, Antena 3, que ens donin un paperet a La Que Se Avecina".

"No és només contra la CUP" 

Josep Miquel Milagros, d'USPAC, vestit de mosso i cofoi del seu paper protagonista, ens diu que protesten entre altres coses contra les "formacions polítiques antipolicials" 

A una banda i altra de la plaça, envoltats de càmeres i micros, comença el ball de declaracions, i David Miquel, portaveu de la plataforma, insisteix en què no van en contra de cap partit, que la presència del regidor de la CUP, Josep Garganté, al cartell de la convocatòria és només "un exemple gràfic", i que en realitat la seva és una reivindicació corporativa global, raó per la qual han vingut també policies de França. Però després de Miquel, el discurs comença a desbordar-se en boca d'altres portaveus, com Xavier Moron, del sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana (SAPOL), quan afirma que la protesta "no és només contra la CUP. Que també, però no només". O quan Josep Miquel Milagros, d'USPAC, vestit de mosso i cofoi del seu paper protagonista, ens diu que protesten entre altres coses contra les "formacions polítiques antipolicials" i recorda que no volen ser "moneda de canvi" en les negociacions dels pressupostos de la Generalitat, en referència de nou als anticapitalistes.

D'això d'avui, finalment, s'han desvinculat el sindicat majoritari dels mossos (SAP-UGT) i el sindicat de funcionaris CSIF, que malgrat seguir a la plataforma convocant, van recomanar no anar-hi, per perill d'atemptat i per la possible manipulació política de la manifestació. Deu anys després de la darrera gran protesta policial a Barcelona, celebrada durant el mandat de Joan Saura com a conseller d'Interior i convocada només per mossos però amb tots els sindicats del cos implicats, aquest cop els assistents no han arribat ni a la meitat dels d'aleshores, amb prou feines un miler. Malgrat que en aquesta ocasió estaven representats tots els cossos policials –amb una plantilla conjunta de 35.000 agents a tota Catalunya– i malgrat els convidats francesos que esmentava Miquel.

Darrere i a mesura que ha anat arribant la gent, els organitzadors iniciaven el tràfic d'adhesius, només de dos tipus però omnipresents. Un amb el logo de la Plataforma, amb els escuts de tots els cossos policials a dins, i un altre, taronja i ben lluent, on es llegeix POLICIA i deixa clar qui són ells i qui nosaltres. Ens fixem en si demanen identificació o carnet, però tothom els agafa sense massa embuts, pel que deduïm que compleixen una funció més aviat decorativa fins que se'ns acut demanar-ne un. Potser per la inseguretat en la petició, perquè aquí es coneix tothom o perquè ens falten hores de fitness, però ens miren de dalt a baix i ens diuen que ni de broma. Que només pels companys. 

Un taüt i Chopin 

Molts dels agents anaven identificats amb un adhesiu taronja ja que no els hi està permés manifestar-se d'uniforme 

Com a tret de sortida de la marxa, es comencen a explotar els primers petards de protesta que espanten els febles d'oïda però aixequen la moral dels del ram, ben acostumats com estan a detonacions diverses. Un dels manifestants, de fet, compara aquell pet excessiu amb el so d'una arma de foc que ell identifica amb un codi acabat en 29. Llavors, la camioneta que anirà al capdavant de la marxa encén els llums, i els agents es preparen amb expectació, com qui fa una cosa per primera vegada que sap que serà divertida. Però sempre amb ordre, i tant. Més enllà camina un altre policia que a jutjar per l'edat probablement estarà retirat, i li diu a la seva dona que farà les fotos des de lluny, que no vol que surtin cares. A molts agents els és ben igual, perquè sia pel fred o per evitar fotos, vídeos i identificacions, ja van amb la braga que els cobreix la cara.

Darrere el camió uns agents aixequen un taüt coronat amb quatre gorres i un tricorni, que donarà vida a una manifestació més aviat grisa. Sense crits --excepte algun "Gargantééééé" vingut de molt endins de les gònades d'algun dels presents--, sense càntics i sense cap rebombori ni signe de passió. Tot sota control. Des de la capçalera sona la marxa fúnebre de Chopin, és clar. També un dels seus nocturns més cèlebres, que fa venir ganes d'endur-se qualsevol dels sobris manifestants a un encisador passeig amb barca al llac del Parc de la Ciutadella i que, per tant, fa por.

Ens desperta del somni el servei de seguretat, un perímetre de policies d'edat avançada amb armilla reflectant que s'esforcen a mirar malament al respectable que s'acosta al gruix de la protesta. Les mirades dures es tornen feréstegues quan hi ha un telèfon gravant i assassines si el que grava fa pinta de ser un d'aquells antipolicials dels que parlava Milagros. Dura tasca la d'aquests policies que avui caminen a l'interregne entre els seus companys de servei uniformats i els seus companys manifestants. Al carrer Pelai ens demanen si us plau que toquem el dos, que si no som "companys" cal que sortim de la processó, sota l'argument inapel·lable de la seguretat. Tant és que intentem rebatre el sense-sentit d'haver de marxar d'una manifestació a la via pública, que diguem que som periodistes amb l'orgull ferit, o que ens posem pesats amb els drets civils. La resposta, suau, és de nou la seguretat. I amb una veu tendre com la d'una àvia insisteix en què sortim del perímetre i ens recorda que fins ara "no ens ha demanat la identificació". 

Al davant, la camioneta va cridant que si volen més armes, que si volen pistoles tàser, que si volen seguir sent policies després de pagar la pena judicial davant de qualsevol irregularitat, que si volen mesures contundents contra els que els insulten, tot mesclant allò que afecta aquesta etèria dignitat dels cossos policials amb els drets de la resta. La protesta baixa Via Laietana entre fotos de turistes fascinats i al final, i tal com ens han promès, no hi ha bloc negre que trenqui aparadors ni cremi contenidors. La cosa pinta avorridota. El pròxim cop, que en lloc de dir-li mani li diguin patrulla. 

Escridassada a Sant Jaume 

Davant l'Ajuntament de Barcelona 

En arribar a la plaça on arriben totes les manifestacions, comencen els xiulets i els greuges, primer cap a una banda, la de la Generalitat, i després, amb molta més intensitat, cap a l'altra. És bon moment perquè dos personatges que han seguit des de fora tota la protesta intentin colar-se al pinyol d'aquesta en aquest moment clau. Una policia jove els atura els peus i els comunica que com que no són membres de cap cos, no poden estar a la capçalera. Són dos senyors antics, rígids i ben posats, que se'ns presenten com a president i vicepresident de Vox, aquella mena d'escissió per la dreta del PP. "Bueno, pero no pasa nada", i s'emporten la seva frustració a una altra banda. També mostren el seu suport desinteressat el regidor de Ciutadans, Paco Sierra, el cabdill d'extrema dreta Jordi de la Fuente (ex MSR i ara PxC) i l'impulsor de Societat Civil Catalana Javier Barraycoa.

Toca cloure el seguici fúnebre dels cossos policials, amb les reivindicacions que la camioneta ha anat repetint disciplinadament al llarg de tot el recorregut. Cap referència explícita a cap partit però els crits de cara a l'Ajuntament d'Ada Colau han estat considerablement fervents i hom espera abans de plegar una invocació aquest cop col·lectiva a "Gargantééééé". Doncs no, només un minut de silenci.