MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 12 de gener neix a l’Escala l’anarquista, naturista, lliurepensador i destacat militant ateu Rafel Torres i Bofill

Fou col·lectivista a l’Escala el 1936, membre del Comitè i president del Consell Municipal. 

Exiliat a Perpinyà des de 1939 s’establí de nou a l’Escala després de la mort de Franco. 

Rafel Torres i Bofill:  

El 12 de gener de 1904 neix en el cafè Bofill, ubicat en el primer pis la casa de Josep Rouret Ros, entre el carrer Maranges i de la Torre, a l’Escala (Alt Empordà), l’anarquista, naturista, lliure pensador i destacat militant ateu Rafel Torres i Bofill, en una família de paletes d’aquesta vila. El seu pare es deia Miquel Torres i Brugués i la seva mare, Àngels Bofill i Sureda. El seu avi matern, Rafel Bofill Callol era un cafeter republicà federal de Pi Margall que estava subscrit des de 1907 a la publicació Solidaridad Obrera i feia de jutge de pau a la vila. Era el gran de tres criatures, que van pertànyer primer a l’Ateneu Art i Cultura i després a l’Ateneu Víctor Català, quan eren petits. També, assistien a les classes d’esperanto que impartia Ximenis a uns quaranta alumnes, quan es formà a l’Escala el grup Norda Estelo que s’havia format en 1910. La seva germana, Miquela, quedà viuda del paleta delegat de la col·lectivitat de l’edificació escalenca Miquel Costa Saló (CNT), assassinat el 1944 al camp nazi de Zement (Alta Àustria), avi matern del militant llibertari Miquel-Dídac Piñero i Costa. El petit, Joaquim, mecànic, taxista, actor i anarcosindicalista Joaquim Torres Bofill, que es va exiliar el febrer de 1939.

De ben jovenet, ala dotze anys, aprengué l’ofici de paleta a través del seu pare, que segons el seu fill volia ell, la seva germana i el seu germà fossin una mena del que aleshores en deien superhomes. Entre els seus amics hi havia el que seria pedagog i dirigent d’ERC Martí Rouret i Callol, fill del que havia llogat el cafè al seu avi. Formà part dels Pomells de Joventut, a diferència de la seva germana i el seu germà que n’eren contraris, i era un destacat sardanista. Feia teatre d’aficionats a l’Escala. Constituí un club de boxa local amb el seu germà Joaquim. De jove es va fer naturista, més endavant pertanyí al sector de Nicolàs Capo. Tenia una gran afició per l’astronomia, la geologia i l’arqueologia. Admirador de l’arquitectura del romànic i l’obra d’Antoni Gaudí i defensor del patrimoni històric i artístic. Amant de l’òpera. Estudià per aparellador. Abans de casar-se, amb l’escalenca Camila Pascual i Cros i tenir tres criatures --Pepita, Miquel-Àngel i CeNiT, se’n anà a fer de paleta a Lloret de Mar (la Selva marítima), on compartí pensió amb Martí Rouret, que feia de mestre en aquesta localitat, després treballà a Barcelona i a també a l’illa de Mallorca, on aprengué tècniques constructives diferents a les de l’Empordà.

L’empresa familiar de can Torres feia obra pública. L’estiu de 1936 aquesta empresa acordà impulsar la col·lectivització autogestionària local del sector de l’edificació. El seu pare havia fet la casa forestal d’Empúries, el dipòsit municipal d’aigua de boca al puig del Pedró de l’Escala, l’escola de Gualta (Baix Empordà) entre altres. També feia obrers en l’església parroquial escalenca de Sant Pere. Des d’un principi i fins el 1939 l’empresa feia els treballs del Museu Arqueològic d’Empúries, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch i després amb Pere Bosch i Gimpera. Amb l’exili el febrer de 1936 de Rafel Torres i Miquel Costa, el paleta Miquel Torres va passar haver de fer solament obres de clients particulars.

Ben aviat, de la seva pràctica naturista passà a altres moviments i compromisos. Formà part del club espiritista de l’Escala, pràctica Alñan Kardec. Un oncle del seu pare, el manyà Pere Brugués i Callol fou francmaçó i espiritista. Durant la República políticament simpatitzà amb ERC, però enseguida s’incorporà en el grup d’anarquistes individualistes en que militaven els germans Antoni i Pere Puig Artigas, seguidors de les tesis de l’anarquista Han Ryner. Al mateix temps era membre actiu de l’Associació Amics de l’Art Vell, fundada per Pere Bosh i Gimpera el 1929. Entre altres aportacions, Torres el 1934 restaurà el portal de la muralla de l’antic castell de Cinclaus, a Empúries (l’Escala). També havia participat amb el seu pare i el seu cunyat en la formació de l’associació d’esbarjo, amb local de cinema, ball i un cafè, anomenada Centre Joventut. Ubicada a la cantonada entre els carrers del Port i Maranges. Torres proposà el nom ‘Amor i Germanor’ per l’associació però no fou acceptat per la majoria de socis. Finalment, la gent en digué Pequin.   

El 6 d’octubre de 1934 participà activament en el moviment insurgent una vegada Lluís Companys proclamà l’Estat Català en la República Federal Espanyola. Portà a l’ajuntament la seva ràdio per seguir des de la Casa de la Vila els fets, on es penjà la bandera estelada. S’inicià una recollida d’armes i Torres aportà explosius de l’empresa. El matí del 7 d’octubre una companyia del Batalló de Muntanya del castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà) ocupà l’ajuntament. Tothom que s’aplegava dins la Casa de la Vila foren detinguts, començant per l’alcalde, Josep Figueres i Fondevila, el secretari i el jutge de pau, i empresonats al castell de Figueres. El darrer arrestat en sortí en llibertat va ser Rafel Torres, a causa d’haver reclamat la devolució de la seva ràdio segrestada per l’Exèrcit espanyol.

El 18 de juliol de 1936, l’empresa de can Torres estava arranjant el sòl del carrer del Port quan per la ràdio els paletes s’assabentaren de l’aixecament del general Francisco Franco al protectorat espanyol del Marroc. Això canviaria el trajecte de la família Torres, essent una de les famílies posteriorment represàliades pel franquisme pel fet de defensar la revolució proletària del 19 de Juliol. Rafel Torres treballà dees del primer moment per aconseguir autogestionar localment el ram de l’edificació en forma de col·lectivitat. La família Torres mai havia gaudit d’una situació millor que aleshores, sense haver de gestionar una empresa privada i els seus problemes de liquiditat econòmica. El 19 de juliol la CNT declarà la vaga general arreu i a l’Escala els pescadors no sortiren a la mar. Es suspengué la sessió de cinema i el partit de futbol que el Futbol Club l’Escala havia de jugar amb el Girona. Es lliuraren les armes a l’Ajuntament i piquets armats patrullaven les entrades de la vila i feien controls a les carreteres. Un decret de la Generalitat del 21 de juliol creava els comitès antifeixistes. Bosch i Gimpera lliurà una pistola a Rafel Torres i l’anomenà delegat territorial de l’Escala i entorns per part de la Generalitat per a la protecció del patrimoni i els objectes d’art dels temples. El 22 de juliol, durant l’incendi de l’església de Sant Pere de l’Escala, els germans Puig i Artigas, Rafel Torres i familiars junt amb alguns anarquistes, com Lluís Pujol i Massagué, així com el conservador i metge Jesús Isern i Galceran intentaren apagar el foc i controlaren aquest incendi. Torres, obligà al vicari de l’Escala i rector de la parròquia de Sant Martí d’Empúries, Sans i Prat, a fugir de la rectoria i amagar-se, tement per la seva vida. També, junt al seu cunyat Miquel Torres i altres, amb pistoles, van impedir que el rector de l’Escala,Carles Costa, fos detingut per forasters. En canvi, quan la victòria franquista, un matí la seva germana fou obligada a netejar amb altra gent el temple parroquial; Miquel Torres va fer obres de restauració del temple i Carles Costa no li va pagar la feina --el mateix va fer en Paradís, l’amo de l’hotel Empúries-- per ser el pare d’un alcalde antifeixista; també, Carles Costa va dir a la mare de Rafel Torres que no l’avalaria en cas d’aparèixer pel poble i que arrestat no arribaria viu a la presó de Girona. Diversos socis de l’Associació Amics de l’Art Vell, com el mateix Torres, formaven part del comitè antifeixista local, que segon la franquista ‘Causa General’, presidí el barber anarquista Antoni Puig i Artigas.

Abans del decret de col·lectivitzacions i control obrer de la Generalitat, l’Escala s’havia transformat en un exemple d’autogestió socialista i l’hegemonia comunista llibertària local generà que petits empresaris adoptessin l’economia autogestionària en forma de cooperatives amb el seus treballadors i les seves treballadores, que se’n dirien col·lectivitats, creant una mena de ‘polis’ singular, sense violència social.

El 21 de setembre, Rafel Torres liderà una cooperativa dels diversos oficis de l’edificació, aplegant 70 col·lectivistes, amb seu a ca les Monges, comunitat que havia estat evacuada el juliol pel Comitè. El 27 de gener de 1937 es constituí el primer Consell Municipal, amb 3 regidors per la CNT-AIT, 3 per ERC, 1 pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i 1 per la Unió de Rabassaire (UR). El president del Consell Municipal, Francesc Salvat i Granés, elegit per ser la persona de més edat. Antoni Puig, en mom de la CNT, fou regidor de Cultura durant tota la guerra. Quan Martí Rouret fou nomenat per la Generalitat comissari d’Ordre Públic, Puig, Torres i el secretari de l’Ajuntament, Salvador Cros, viatjaven a Barcelona, on en una ocasió dinaren amb Joan Garcia Oliver, i acompanyat per Rouret aconseguien quantitats de llibres d’interès amb els que anaren formant una biblioteca popular, que més endavant seria inaugurada per Lluís Companys. També es formà una escola de Belles Arts a cura de l’escultor de Reus (Baix Camp) Ramir Rocamora i Bernat, aleshores albergat a la casa de Rafel Torres. El juny de 1937, després dels Fets de Maig, en que l’Escala el Moviment Llibertari i el POUM es mantenen ferms en defensa de les conquestes del proletariat, hi ha una crisi al Consell Municipal i dos representants de la CNT-AIT dimiteixen. Un dels tres llocs que li corresponen resta vacant i l’altra regidoria l’ocupa Rafel Torres com a conseller d’Obres Públiques, avalat per ERC, segurament a través del seu amic Rouret, fent costat a l’anarquista Antoni Puig. També canvia el representant d’Unió de Rabassaires.  

L’agost de 1937 mort Francesc Salvat, als 52 anys, i es triga quatre mesos a tenir un nou alcalde president del Consell Municipal. Mentre, Torres actuà com alcalde en funcions i el 22 d’agost es trobà amb una diligència desagradable, ja que acompanyà en representació del Consell Municipal i com a paleta la comitiva judicial formada, entre altres, pel jutge Josep Bertran de Quintana, dedicat a la recerca de cementiris clandestins de l’estiu de 1936, i policies, a més de viudes d’executats sense judici previ el 23 d’octubre de 1936 i inhumats clandestinament per persones foranes, sense responsabilitat del Comitè de l’Escala. Tot i la calor, Torres va treure d’un nínxol del cementiri d’Empúries, als camps de les Muralles, els cadàvers de dos veïns de Pau (Alt Empordà). Rafel Torres fou anomenat president per unanimitat del Consell Municipal el 15 de desembre amb l’aval d’ERC. El 13 d’octubre, Torres allotjar dues cents refugiades basques, algunes amb criatures, i també matrimonis grans, a la caserna dels Carrabiners, edificada i propietat del seu pare, que la tenia llogada a l’Estat des de 1929, i buida aquell moment ja que els agents amb les seves famílies s’havien establert en habitatges buits del poble, i a l’hotel Empúries. El 15 de desembre es constituí un nou Consell Municipal, presidit per Torres, amb 3 regidors per ERC, 3 per ERC, 3 pel PSUC --que fins aleshores no havia entrat i el POUM havia estat criminalitzat, prohibit i perseguit per Govern de la República espanyola-- i 1 per Unió de Rabassaires. El 1938 el Consell emeté 75.000 pessetes en paper moneda local.

El 8 de maig de 1938 dimiteix de la presidència del Consell Municipal davant el fet que no volia fer l’abús de poder de restar en el càrrec per eludir la mobilització per part del Govern de la República de la quinta de 1904. El barber Pere Artigas i Galceran (PSUC) actua d’alcalde president ja que era aquell moment l’alcalde segon. Aleshores, Pere Artigues i el PSUC no tenen la confiança de CNT ni d’ERC i els seus regidors renuncien l’1 de juny de 1938 després de posar-se d’acord. El 19 de juny l’advocat i funcionari de la Generalitat Enric Condom i Simon --pare de la destacada professora de llatí i grec Dolors Condom, dels Amics de la UNESCO--, fou anomenat comissari alcalde de l’Escala per part de Jordi Frigola, comissari delegat de la Generalitat de Catalunya en aquestes comarques, com consta en l’acta de possessió.

En l’acta de la sessió extraordinària del 8 de maig celebrada en la Casa de la Vila, aleshores al xalet d’en Llarden, al passeig Lluís Albert, hi consta que el “Ciutadà Alcalde [...] manifesta que, trobant-se comprès en la mobilització decretada del ram de la construcció, es veu en la necessitat d’absentar-se i, per tant, obligat a renunciar al càrrec de conseller” (document núm. 484 de la Comissària Delegada de Girona de la Generalitat de Catalunya). Segons Pere Guanter, al llibre ‘Els alcaldes de l’Escala (1900-1999)’ (Ajuntament de l’Escala/Brau edicions, L’Escala/Figueres, gener 2002, pàgines 187-192), “la verdadera aventura de la vida de Rafel Torres començà en aquest moment”. També escriu: “Rafel Torres fou un dels homes que formà part del grup dirigent de l’Escala durant la Guerra Civil”.Aleshores es va fer una fotografia de família, el matrimoni i les dues nenes i el nen, a peu dret, per si moria al front i s’havia de publicar en la premsa de la CNT-AIT. Tot seguit, a Girona entrà a treballar en la Caixa de Reclutes, a petició de la CNT i la FAI, on entre altres coses va acollir i ajudà Genís Serrats, destacat anarquista i president del Consell Municipal de Bàscara (Alt Empordà), en representació de la CNT-AIT, fins poc després de les jornades de maig de 1937,  quan fou perseguit pel jutge de l’Audiència de Barcelona sobre cementiris clandestins, el gironí Josep Bertran de Quintana, tot aconseguint documentació falsa i anant així camuflat al front, on morí. Torres va presentar la dimissió i amb l’ajuda del comissari delegat de la Generalitat a la demarcació de Girona se’n anà a Organyà (Alt Urgell) a dirigir les fortificacions, on hi havia destinats el seu cunyat, Miquel Costa, i altres veïns de l’Escala, allotjant-se en un mas on feia de cuinera una filla de la casa, que era una monja exclaustrada arrel de la guerra. Durant els treballs com a membre dels Amics de l’Art Vell i col·laborador de la Generalitat en patrimoni recollí en un munt de sacs equinoderms fòssils de la muntanya de Santa Fe i sobretot a la zona de sota el prat, on encara s'hi troba una quantitat considerable. Sembla que també va recuperar restes fòssil de dinosaures al veí terme de Coll de Nargó (Alt Urgell). Desconeixem que ha passat amb aquets sacs guardats al mas. Torres havia dit a la gent del mas que volia tornar-hi més endavant per gestionar el trasllat amb l’ajuda de Bosch i Gimpera, però ambdós s’exiliaren i ja gran durant el postfranquisme Torres no tornà a Organyà.

Torres va ser enviat als fronts del Segre que es trencaven i havia de fugir duran uns quants mesos amb els franquistes als talons. Va ser destinat a la defensa de Barcelona i quan era molt a prop de la ciutat, el 26 de gener, les forces franquistes ja l’havien ocupat. El 23 de gener el cafè del Centre Joventut de l’Escala havia estat afectat pel bombardeig del poble per avions feixistes italians amb base a l’illa de Mallorca, provocant quinze persones mortes, entre elles moltes dones i criatures. Tot seguit, Rafel Torres va anar cap a la defensa de Vic (Osona) i aquesta ciutat va venir la desbanda. Aleshores, fou dels soldats perseguits per l'11a Divisió de l'Exèrcit Popular, comandada pel stalinista Enrique Líster Forjan, que afusellava aquells de trobava en desbandada o amagats de l’avanç de les tropes franquistes. Des d’Osona va fer un recorregut a peu durant quatre dies, demanant menjar a les cases de pagès. 

Un cop arribat durant el capvespre del 7 de febrer de 1939 --poques hores abans de l’entrada al poble, aquell moment en mans dels soldats de Líster, d’una tropa feixista italiana-- a casa dels seus pares a l’Escala, a la cantonada del carrer de la Torre amb el del Mar, va saber que la seva dona i les criatures, junt amb la seva germana i la seva nena, Carme Costa, es trobaven refugiades a causa de les bombes en una pallera de Sobrestany (Torroella de Montgrí) i aquests li van curar les ferides que tenia als peus a causa de la marxa i després de dormir poc temps el seu pare, portant un tràmec com si anés a l’hort, l’acompanyà en direcció al pont de Sant Pere Pescador (Alt Empordà). 

Quan es trobaven a l’Oberta, els italians ja entraven per Can Català, davant les escoles de l’Escala, a pocs metres. A peu i amb els peus llegats, Rafel Torres passà el Riuet amb el seu pare i quan van arribar a l’entrada de Sant Pere Pescador es van trobar amb el fet que el pont ja l’havien voltat uns soldats republicans, que es trobaven a l’altra banda del riu Fluvià. El seu pare trobà una barqueta de pescador amagada a la riba dreta i va cridar els soldats. Ambdós arribaren a la riba esquerra, embarcaren els soldats i navegaren riu avall, fins a mar. Aleshores el seu pare va baixar a la banda sud de la platja per tornar a l’Escala pel poble d’Empúries mentre els fugitius anaven en direcció a la platja de Castelló d’Empúries (Alt Empordà) per intentar passar la frontera de l’Albera pel corral de Pils i el coll de Banyuls (Rabós, Alt Empordà). Quan travessaren la carretera de Castelló a Roses (Alt Empordà) els franquistes ja havien ocupat Figueres aquell dia, 8 de febrer, i estaven ocupant Roses. La nit del 8 al 9 de febrer es va trobar amb altres soldats que caminaven per l’Albera. Després de dormir unes hores a l’alba van seguir plegats la marxa cap a l’exili, però al coll de Banyuls toparen amb soldats franquistes de la Divisió de Navarra, que arran de frontera feren presoners els fugitius, Torres, enfebrat a causa dels peus llegats, es llançà al terra i arrastrà muntanya avall en el terme de Banyuls de la Marenda (Rosselló), mentre sentia trets dels franquistes. Desorientat per la febre arribà a una vinya on es refugià en la barraca. L’endemà, una noieta de Banyuls va entrar a la barraca de vinya i va alertar a l’alcalde de la vila, Vicent Alzéma (SFIO), el qual amb altres veïns el van portar a casa seva i anaren a buscar al metge. D’aquesta manera salvà la vida. Una vegada restablert, Torres se’n anà a Perpinyà (Rosselló) on fou detingut i tancat al camp de concentració. El socialdemòcrata Alzéma és el mateix que el setembre de 1940 ajudà al filòsof Walter Benjamin passà la frontera cap a l’Espanya franquista.

La seva mare, tot seguit, per localitzar als camps els seus dos fills i el seu gendre s’arriscà en dues ocasions a passar clandestinament la frontera a peu des d’Agullana (Alt Empordà), gràcies a un salvaconducte falsificat pe l’antic secretari de l’Ajuntament escalenc, Salvador Cros, cosí germà de l’esposa de Rafel Torres, pel coll de Manrella, entrant al Vallespir pel llogarret de les Illes i després la població de Morellàs. De tornada de Perpinyà, en la segona ocasió, va ser detinguda per una parella de la Guàrdia Civil mentre esperava per anar a Figueres el bus al seu pas per Agullana. La causa, portar a la cabassa unes espardenyes embolicades en fulls d’un periòdic francès d’aquella setmana. També tenia a sobre cartes d’exiliats per les seves famílies a l’Empordà. Passà 42 dies empresonada al seminari de Girona una vegada des de l’Ajuntament franquista de l’Escala es comunicà al Govern Civil que la mare d’un dels alcaldes del temps de la guerra.

Rafel Torres aconseguí fugir de l’hospital de Perpinyà, on es trobava per afer patit un accident amb una greu ferida en una mà mentre cobria el sostre d’un barracó al camp de concentració. Es refugià i s’amagà al forn de la pastisseria d’en Tornafoch, natural de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), establert a Perpinyà amb la seva esposa. Al cap d’un temps, la seva mare, a través de la passadora d’Agullana, anomenada La Puça, va poder fer passar el Pirineu l’esposa de Torres i les seves criatures, establint-se al barri de Vernet, a Perpinyà, on la família hagué de pujar al taulat de la casa durant la gran inundació de 1940. Rafel Torres, pel eludir el Servei de Treball Obligatori (OTO) a Alemanya, com va patir el seu germà Joaquim, es va veure obligat anar al massís central a treballar de bosquetà, recollint llenya. L’agost de 1944 es tornà a reunir amb la seva família i participà en l’alliberament de Perpinyà de l’ocupació alemanya, aconseguint el lliurament a la Resistència dels soldats alemanys que s’havien fet forts en l’edifici de la Posta de Perpinyà. La CNT havia donat la consigna de concentració de la militància a les localitats properes a la frontera a fi de preparar un pla de retorn a casa si a causa de l’Alliberament francès caigués la dictadura militar franquista, cosa que no passà. . Quan es regularitzà la situació es llogà en una empresa important a Perpinyà dedicada a la construcció, en la qual treballà d’assalariat uns anys, però molt pressionat per quadres del Partit Comunista Francès (PCF), que l’acusaven d’anarquista “elitista”, s’arreglà la situació legal per aconseguir la nacionalitat francesa i creà una petita empresa familiar. Entre les seves obres, cal esmentar els treballs a les caves Byrrh a Tuïr (Rosselló) i la col·locació de les rajoles de la façana de l’escola d’obradors per terrissers i ceramistes de Sant Vicenç, a Perpinyà, on va fer amistat amb els seus artistes. Ja en 1945 organitzà una sessió d’espiritisme, en que altres llibertaris hi participà el seu germà Joaquim, tot preguntant a la taula si era viu o mort el seu cunyat Miquel Costa, cosa que fou afirmativa, quan encara la Creu Roja no havia publicat el llistat de les víctimes dels camps nazis. En una altra ocasió, en 1970, al taller de l’empresa, empresa que hi havia a tocar el cementiri municipal de Perpinyà, organitzà una altra sessió, estrictament familiar, participant-hi també Miquel-Dídac Piñero, on la taula indicà que el general Franco no viuria gairebé més de cinc anys. De la seva activitat espiritista al Rosselló, que ell considerava un cosa científica de la naturalesa pròpia d’un ateu com ell mateix, es coneguda la seva amistat amb la parella llibertària i espiritista Albert Carsí i Pilar Ibáñez, germana del conegut periodista i escriptor. Durant anys practicà l’espeleologia junt al seu fill, com ara a l’avenç del castell de Perellós (Òpol, Rosselló). Mantingué la relació amb el naturàpata Nicolàs Capo, on tingué molta relació amb gent de la CNT quan estava a Perpinyà. Més tard a la seva consulta a Barcelona. S’afilià a la Libre Pensée i l’Unio des Athées a Perpinyà. A través de la CNT va fer algunes xerrades sobre ateisme militant. Dedicant-se fins a la seva defunció a tasques d’ateisme. Va participar en la creació durant la denominada Transició de la Unió Ibérica de los Ateos, de caire llibertari. A nivell de les sardanes coincidia amb la posició sobre el ballar-les defensada pel musicòleg i compositor escalenc Lluís Albert i Rivas.

Un cop jubilat deixà l’empresa al seu fill, que en una ocasió arreglà els papers a Piñero, per aconseguir la Carta de Treball i la Carta de Residència per un any duran els seu breu exili durant els darrers temps del franquisme. Aleshores, Rafel Torres es tornà afilar a la CNT-AIT, milità en la FAI i desenvolupà diverses tasques en el secretariat de la Federació Local de Perpinyà de la CNT-AIT a l’Exili. Conjuntament amb Piñero --el nét de la seva germana Miquela que s’havia fet anarquista arran d’una conversa sobre el Comunisme llibertari el juny de 1966-- publicà a multicopista diversos números d’un butlletí de la Regional Catalana d’origen a l’Exili de Rosselló, com a suplement del bimensual ‘Terra Lliure’, editat a París (Illa de França). Tot seguit, ambdós militants llibertaris van reorganitzar a la CNT a l’Escala, conjuntament amb l’antiga militància local que no s’havia exiliat el 1939. S’establí novament a l’Escala i amb la seva esposa tornaren adoptar la nacionalitat espanyola sense deixar la francesa, ajudant-los en la gestió l’alcalde de l’Escala, Joan Pascual i Gic, davant el governador civil de Girona. Participà en l’acte, acompanyant la família de la seva germana i la del seu cunyat, presidit per l’alcalde, Rafel Bruguera i Batalla (PSC), d’inauguració del monument als escalencs morts en els camps nazis, on també hi participà l’antic alcalde, Joan Pascual, ubicat a la ronda del Pedró. A través de l’advocat de Viladamat (Alt Empordà) Sebastià Salellas i Magret, aleshores afiliat a la CNT-AIT a Girona, tramità diverses cartes al papa de Roma al qual requeria per una controvèrsia entre ambdós sobre la no existència de cap divinitat. Durant la detenció a punta de pistola l’octubre de 1977 de Piñero a la seva llibreria de l’Escala (Els Trobadors) per vuit agents de la Brigada Regional d’Informació, amb seu a la prefectura de via Laietana de Barcelona, Rafel Torres hi estava present, acompanyat per un exiliat cenetista a Perpinyà de Vall-de-roures (Matarranya, Terol, Aragó). Va plantar cara als agents i va donar l’alerta al Moviment Llibertari. Torres i l’anarquista de Vall-de-roures havien deixat aquell moment un paquet d’un periòdic anarquista-comunista en rus elaborat per Georges Balkanski, que Piñero i altres anarquistes havien de distribuir entre ciclistes russos en una vota ciclista que passava per l’Empordà i a través de militants de la CNT del port de Barcelona es volien introduir en vaixells de la URSS. La policia va segrestar el paquet, per millor glòria del ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa. Participà en la reconstrucció de l’Ateneu Art i Cultura i en la fundació del Centre d’Estudis Escalencs (CdEE), entitat continuadora de la secció local dels Amics de l’Art Vell, dissolta per franquisme el 1939.

Cementiri municipal de l'Escala, on es guarda la urna funerària de Rafel Torres i Bofill 

Ja vidu des de 1992, morí a Perpinyà, a la casa del seu fill, el 15 de febrer de 1997. Fou incinerat, en una cerimònia al Crematòrium de Canet de Rosselló acompanyat per familiars i militància de la CNT i anarquistes. Per voluntat seva, la urna funerària de la seva companya que havia guardat a casa seva, al carrer Lleida de l’Escala, i les seves cendres reposen en un tercer pis de nínxols --orientat sud-nord-- al cementiri municipal escalenc, al camp de les Mimetes, a Cinclaus.