Anàlisi de l’agafada policial a
Barcelona de la dissidència anarquista peninsular el diumenge 30 de
gener de 1977, avui fa 40 anys.
L’operatiu policial a Barcelona
fou un dels objectius polítics de la declaració d’estat d’excepció del
dissabte 29 de gener de 1977, sota el pretext de la matança d’Atocha i
els segrestos dels GRAPO-PCE (R) i el suport de la direcció del PCE al
govern monàrquic de Suárez-Martín Villa.
Miquel-Dídac Piñero Costa
(detingut com a delegat del grup TRAMUNTANA en la bodega LA FUENTE el 30 de gener de 1977)
“Por noticias recibidas en la Segunda Brigada
Regional de Investigación, de esta Jefatura Superior, se tuvo
conocimiento de la celebración para el día de hoy, y en esta capital, de
la titulada ‘CONFERENCIA PENINSULAR DE LA FEDERACIÓN ANARQUISTA
IBÉRICA’ (F.A.I.), por cuya razón fueron montados por aquella los
oportunos servicios de vigilancia cerca de las personas y lugares que se
consideraba propicios para llevar a feliz término el servicio
policial”. Las vigilancias, gestiones o informaciones llevadas a cabo en
los últimos días dieron fruto al saber que, a las 10 horas de hoy, en
la bodega-bar ‘La fuente’, sita en la calle del Rosellón, número 530, de
esta capital, unas 40 personas habían penetrado en su interior, muchas
de las cuales habían sido guiadas desde diversos domicilios hasta el
citado punto, por lo que se dedujo con certeza que la referida bodega
era el sitio de celebración de la ‘CONFERENCIA’” (Jefatura Superior de
Policía de Barcelona. NOTA INFORMATIVA. Asunto: DETENCIÓN DE 46
INDIVIDUOS QUE ASISTÍAN A UNA REUNIÓN DE LA ‘CONFERENCIA PENINSULAR DE
LA FEDERACIÓN ANARQUISTA IBÉRICA’. Barcelona, 30 de Enero de 1977).
L’operatiu policial a Barcelona
fou un dels objectius polítics de la declaració d’estat d’excepció just
abans de la celebració de la Conferència Península de la FAI-IFA, sota
el pretext de la matança d’Atocha el 24 de gener i els segrestos dels
GRAPO-PCE (R) i el suport de la direcció del PCE al govern monàrquic de
Suárez-Martín Villa, ja que el carrillisme arran dels assassinats del
despatx laborista del carrer Atocha de Madrid abaixà definitivament el
cap i acceptà la Segona Restauració Borbònica de Joan Carles, imposada
pel franquisme i les oligarquies en un moment de problemes econòmics
capitalistes a nivell mundial.
El fet que es declari l’estat
d’excepció per tres mesos a fi de preparar les eleccions monàrquiques
parlamentàries del 15 de juny de 1977 seguint la Llei per la Reforma
Política del 4 de gener de 1977 aprovada per les Corts franquistes i
pactada pel PCE i pel PSOE, amb l’anulació de qualsevol garantia
jurídica o legal a tot l’Estat espanyol, va permetre l’atac policial
del govern Suárez-Martín Villa contra la Federació Anarquista Ibèrica.
Realment era impossible que el secretari del Comitè Peninsular de la
FAI, l’arqueòleg Joaquín Pascual Rodríguez (Quimet), desconvocar la
Conferència Peninsular ja quan es declarà l’estat d’excepció les
delegacions dels grups anarquistes convocats a Barcelona ja estaven de
viatge i quan van anar a la cita prèvia a la reunió de diumenge al matí,
a la sortida del Metro Arc de Troimf el dissabte a la tarda, ja hi
havia vigilant els vuit agents del Quart Grup de la Segona Brigada
d’Informació. Fos com fos s’havia d’acordar mantenir la reunió o
desconvocar-la, cosa que havien de decidir el diumenge les delegacions.
Tant punt es constituïa la mesa de la Conferència Peninsular, en una
sala reservada de la bodega, on també s’havia de dinar, va irrompre el
Quart Grup de la Segona Brigada, acompanyat per un fort desplegament de
la Policia Armada al carrer Rosselló.
El paper del governador civil de Barcelona Sánchez Terán
En l’acta del Ple
Intercontinental de Regionals de la FAI en l’Exili del 12 i 13 de març
de 1977, monogràfic sobre els fets de Barcelona, durant la primera
sessió, la tarda del dissabte 12 de març, un delegat exposa “que
J.C., de la Regional Catalana, le había dicho a él que había estado
hablando con el Gobernador Civil de Barcelona, detalle que el Pleno
encaja sin comentarios, pués ha conprendido.” Per la
gent no iniciada en els escrits orgànics de la FAI en el Ple es constata
que de la relació d’un destacat líder del pacte del Cinc Punts el 1966
entre un sector de la CNT i el franquisme, a través de Martín Villa,
entrant a l’estructura dirigent del Sindicat Vertical i el terç sindical
corporativista en ajuntaments, Josep Cases (J.C.), aleshores membre del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT reunificada el 1976, havia
explicat al governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, que
el Comitè Regional de la CNT-AIT havia estat convidat, com observador de
“l’Organització germana” a la Conferència Peninsular de la FAI. El
Comitè Regional cenetista va decidir no anar al Ple Peninsular de la
FAI. Antonio Navarro --del grup Perseverància Àcrata de la Federació
Anarquista Regional de Catalunya de la FAI-IFA--s’havia encarregat de la
gestió de convidar el Comitè de la CNT a la Conferència Peninsular.
Aquí és on comença l’ordre del ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa
de vigilar la FAI i, segurament, es va incorporar en la preocupació
monàrquica del moment l’escenificació d’una cimera anarquista
peninsular (amb Portugal i el vistiplau de l’Internacional de
Federacions Anarquistes), essent un dels arguments clau en la declaració
de l’estat d’excepció després dels fets d’Atocha i els segrestos dels
GRAPO a més de les restructuracions d’ETA. Així, en l’imaginari de
Martín Villa es col·locava la FAI (una organització política anarquista
federada a nivell de la península Ibèrica, més enllà de la frontera
espanyola-portuguesa), al costa d’ETA i els GRAPO, en un triangle
infernal, doncs de cap manera oblidava que part del fracàs del pacte
dels Cinc Punts per integrar l’anarcosindicalisme al règim
corporativista sindical franquista hi havia la FAI.
La policia desconeixia on es
faria la Conferència Peninsular però si que coneixia la cita prèvia del
dissabte 29 de gener, a l’Arc de Triomf de Barcelona, la mateixa que
tenia el Comitè Regional de la CNT-AIT i Sánchez Terán.
Per imposar la Segona Restauració
Borbònica la FAI era un problema --el mateix hauria representat per la
monarquia l’antiga FIJL del temps de Defensa Interior i del franquisme
tardà en cas d’haver convocat una conferència peninsular o congrés a
l’Estat espanyol aquells dies de transacció franquista/parlamentarisme
burgès--, especialment per la seva oposició al procés parlamentari
burgès de la Llei de Reforma Política franquista, que acceptaven les
direccions del PCE i del PSOE. També, l’operació del pacte del Cinc
Punts de 1966 contra CC.OO i l’Aliança Sindical CNT-UGT-LAB en que la
CNT hauria de ser hereva del Sindicat Vertical, tal com els jerarques
del Sindical Vertical van proposar el febrer de 1976 arran de
l’Assemblea de Sants, havia caducat en la ment de Martín Villa i la de
Adolfo Suárez, per no tractar de l’antiga estratègia imperialista
nord-americana en la Guerra Freda, que confiava en el PSOE, UGT i CNT
com a bastió postfranquista contra el PCE i la URSS. El gener de1977 el
PCE no era altra cosa que un partit pactista molt important per
consolidar la monarquia, especialment davant la feblesa militant i
orgànica del PSOE i UGT. En aquest marc, CCOO feien el paper de sindicat
de gestió i integració del Capital mentre la CNT reunificada ocupava
l’antic espai de les primeres Comissions Obreres i les diverses
plataformes obreres autònomes del temps del franquisme tardà, mentre el
sector sindicalista cinc-puntista quedava cada vegada més marginat en el
decurs del desenvolupament cenetista, el qual quedà aturat a causa de
l’error de convocar en un mal moment orgànic el Cinquè Congrés de la CNT
(“tots la volien i entre tots la mataren”, diu un adagi).
De la franquista Llei de Relacions Laborals de 1966 a la Llei de Reforma Política borbònica
Per comprendre el procés polític i
econòmic que comportà l’assalt policial, amb fusells d’assalt i
pistoles Colt, de la Conferència Peninsular de la FAI el matí del 30 de
gener de 1977 cal analitzar el franquisme tardà des d’una òptica de
crítica de l’economia política.
La franquista Llei de Relacions
Laborals de 1966 fou una legislació que no s’ha superat amb la Segona
Restauració Borbònica i la integració espanyola a la NATO i a la Unió
Europea, sinó al contrari. Aquesta legislació franquista de 1966,
acompanyada pel pacte dels Cinc Punts amb un sector cenetista de
militants històrics, es donà en un context europeu que concentrava
encara la classe obrera en fàbriques i ciutats febrils, cosa que
socialitzava en espais de classe, però a partir dels anys 70 del segle
passat, quan es produeix la Segona Restauració Borbònica, es passà del
sistema capitalista fordista al d’acumulació flexible, a un període de
deslocalitzacions, expansió de les subcontractacions i dels autònoms i
terciarització de l’economia, d’aquí la vaga dels treballadors de
gasolineres que va organitzar la CNT-AIT. Fragmentació de la classe
obrera i intensificació de la recerca de beneficis fora de la produccó
industrial i agudització dels processos de privatització i
desmantellament del denominat estat del benestar (consum o de
l’espectacle). Tanmateix, i tot seguit, en els canvis que experimentà la
classe obrera durant la Segona Restauració Borbònica es frenaren les
conquestes socials del període anterior (en que hi hagué el pacte dels
Cinc Punts i la Llei de Relacions Laborals de 1966), mentre des de la
monarquia restaurada s’elaborava l’estratègia que portaria als pactes
socials de la Moncloa el 1977, que fou l’inici de les reformes laborals
dels anys 80 del segle passat. En aquest canvi d’estratègia política de
l’Estat capitalista espanyol que comportà l’establiment de la dictadura
parlamentaria burgesa en compte de la dictadura militar clerical
oligàrquica del franquisme cal trobar l’origen de l’estat d’excepció de
gener de 1977, l’atac de Martín Villa a la Conferència Peninsular de la
FAI-IFA, les eleccions monàrquiques del 15 de juny de 1977, els pactes
de la Moncloa, l’entrada a la NATO i la integració a la Unió Europea. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada