Indulgència amb les pancartes ofensives de l’Espanyol.
Hi ha indicis de pressions polítiques des de la direcció dels Mossos per evitar un fort càstig al club blanc-i-blau.
La denunciant del detectiu Peribáñez és una estafadora de Miami.
L’ha acusat davant els Mossos d’“amenaces” i de formar part de l’Operació Catalunya.
L’anarquista Vicente Santolaria, la setena víctima del franquisme en una fossa que s’identifica a Catalunya.
 |
| Una de les pancartes mostrades la nit del 13 de gener del 2016 a La Curva espanyolista de l’estadi de Cornellà-El Prat |
[Barcelona (República Catalana) 12/01/2017]
L’AMIC DEL POBLE
Un
any després del derbi de les pancartes a l’estadi de Cornellà-el Prat,
l’organisme responsable de resoldre l’expedient el segueix guardant en
un calaix i no sembla que, per ara, tingui cap interès a treure-li la
pols. La causa aparent d’aquest vergonyós silenci administratiu
relaciona d’un costat l’evident gravetat dels fets i d’un altre la por
política a aplicar contra el RCD Espanyol i els autors materials dels
insults les sancions corresponents previstes en els reglaments
sancionadors.
A
Catalunya, o almenys a l’estadi de Cornellà-el Prat, insultar, promoure
la violència, el racisme i la xenofòbia segueix sortint gratis. Per ara
és així. La direcció general d’Administració de la Seguretat (DGAS) de
la Generalitat és qui té les atribucions que a la resta de l’Estat
espanyol corresponen a la Comissió Antiviolència en “matèria de
violència esportiva i lluita contra la violència, el racisme, la
xenofòbia i la intolerància en l’esport”. La DGAS actua, com la Comissió
Antiviolència, basant-se en els informes policials, en aquest cas els
realitzats pels Mossos d’Esquadra després dels alarmants fets ocorreguts
el 13 de gener del 2016 en un partit de Copa de vuitens de final entre
l’Espanyol i el Barça.
Pancartes
que contenien expressions com “Shakira es de todos”, “Antonio de la
Riba, contigo empezó todo”, “Pau, tu pie nos señala el camino” o
“Bordador i mossegador”, en al·lusió al davanter del FC Barcelona Luis
Suárez, van ser desplegades en una mida més que considerable, en gran
nombre i de forma perfectament organitzada i coordinada. Els missatges
van aparèixer a la zona de l’estadi denominada La Curva, on es
concentrava l’animació de l’Espanyol, un espai d’obligat compliment i
disseny de la Lliga de Futbol Professional (LFP) que exigeix aïllament,
control efectiu i especial dels responsables de seguretat i un registre
previ dels assistents, que només poden accedir-hi mitjançant torns de
control biomètric, o sigui per identificació dactilar. És impossible que
algú accedeixi a aquesta àrea sense haver estat anteriorment aprovat
pel club, pels Mossos d’Esquadra i haver subscrit un compromís personal
de responsabilitat en cas d’infracció.
Des
de la mort d’un seguidor del Deportivo al riu Manzanares de Madrid,
tant la LFP com el Consell Superior d’Esports van impulsar una política
sancionadora inflexible i duríssima per evitar la formació d’elements
radicals i col·lectius de risc en els terrenys de joc. En aquest tipus
de zones controlades només és possible exhibir pancartes autoritzades,
ja que el club i la policia han d’aprovar-ne el contingut o actuar
immediatament prohibint-les o retirant-les al seu criteri com exigeix la
llei.
La denunciant del detectiu Peribáñez és una estafadora de Miami
Cecilia
Cabral, la dona de Miami que ha formulat una denúncia als Mossos
d’Esquadra contra el detectiu Julián Peribáñez, acusant-lo de suposades
“amenaces”, té un llarg historial d’estafes i de “pirules” als Estats
Units, segons ha pogut documentar EL TRIANGLE. En la seva declaració
davant la policia catalana, filtrada al diari Ara, Cecilia Cabral va
acusar Julián Peribáñez, amb qui tenen una filla en comú –tot i que
actualment estan separats-, d’estar a sou dels “fons reservats de
l’Estat” per fer informes sobre els líders del procés sobiranista a
Catalunya.
A
Miami, Cecilia Cabral ha protagonitzat en els últims anys algunes
estafes econòmiques que han estat denunciades i, en alguns casos,
jutjades i sentenciades. Concretament, està documentat que l’any 2012 va
estafar 197.000 dòlars a Roma Food Group Inc., per a la qual treballava
com a comercial, desviant xecs de l’empresa a un compte seu particular.
L’any següent, va ser condemnada a pagar 47.000 dòlars pel tribunal de
Miami Dade County per una altra estafa denunciada per un empresari
nord-americà. I encara l’any passat va rebre una altra denúncia per una
altra estafa de 5.300 dòlars a una antiga amiga seva, Mairin Arellano.
Al pare de la seva filla, el detectiu Julián Peribáñez, també li va
falsificar la signatura de xecs que després va intentar cobrar.
Segons
informes comercials de Miami, Cecilia Cabral arrossega crèdits impagats
per més de 60.000 dòlars i ha deixat penjat el lloguer de pisos i el
pagament de la quota de cotxes, com ara un Lexus Infinty. A causa de les
sentències condemnatòries i dels embargaments ja no té comptes bancaris
al seu nom.
Per
això, resulta un misteri com Cecilia Cabral, que ha esdevingut una
insolvent crònica, ha pogut viatjar fins a Barcelona, just per formular
la denúncia contra Julián Peribáñez davant els Mossos i tornar tot
seguit als Estats Units. “Algú” li ha pagat el viatge i l’estada a
Catalunya, amb l’objectiu que la denúncia fos esbombada pels mitjans de
comunicació d’aquí. En cas que hi hagués hagut, efectivament, les
suposades amenaces, el més lògic i pràctic és que hagués presentat la
denúncia als Estats Units, on el detectiu hi viatja sovint per poder
visitar la seva filla.
Objectivament,
la denúncia de Cecilia Cabral s’emmarca en el culebró de La Camarga,
que l’any 2012 va fer esclatar les primeres investigacions policials i
judicials sobre el clan Pujol. El detectiu Julián Peribáñez, que
aleshores treballava a Método 3, va ser detingut i empresonat per
l’enregistrament d’aquell dinar entre Alicia Sánchez-Camacho i Vicki
Álvarez, l’exnòvia de Jordi Pujol Júnior.
Amb
el trasllat a Barcelona i la declaració davant els Mossos d’Esquadra
d’aquesta dona uruguaiana s’intenta demostrar que l’anomenada Operació
Catalunya existeix i que, segons el seu testimoni, el detectiu Julián
Peribáñez i el seu soci Antonio Tamarit serien uns membres de la
“cèl·lula” d’informació activada des del ministeri de l’Interior per
desacreditar el procés independentista. Segons sembla, abans de viatjar a
Barcelona, Cecilia Cabral s’hauria posat en contacte amb Francisco
Marco, l’exdirector de l’agència d’investigació Método 3, que manté una
llarga pugna judicial amb aquests dos detectius, ex empleats seus.
L’anarquista Vicente Santolaria, la setena víctima del franquisme en una fossa que s’identifica a Catalunya
 |
| Raül Romeva, amb els familiars de Vicente Santolaria |
Sabien
que el Vicente tenia 46 anys quan el van matar. Que va ser l'any 1948, a
la caserna de la Guàrdia Civil de Tremp (Pallars Jussà). Que, en vida,
el 'Chirle', com li deien, havia fundat la secció local de la CNT del
seu poble, Cirat (Alt Millars, País Valencià), i que fou l’alcalde del
municipi durant la Guerra Civil. Que, més tard, el franquisme l'havia
detingut i ja no l'havien tornat a veure. Però poca cosa més d'ell
sabien els seus descendents i, de fet, com ningú els va dir on eren les
seves restes, no el van poder enterrar mai dignament. Intuïen que
l'havien abocat al cementiri de Tremp, a l'única tomba sense inscripció
del recinte, però cap autoritat va fer res per comprovar-ho. Fins ara.
Han
hagut de passar gairebé setanta anys perquè aquella fossa de Tremp hagi
estat exhumada --van trobar el cos bocaterrosa i dins una bossa-- i
perquè les restes hagin estat identificades i s'hagi pogut verificar que
pertanyien a Vicente Santolaria.
Aquest
és el primer cas d'èxit del programa d'identificació genètica que ha
posat en marxa el Departament d'Exteriors del Govern de la Generalitat
de Catalunya i aquest anarquista de l’Alt Millars és la setena persona
desapareguda pel franquisme que s'identifica a Catalunya.
"Això
ha de servir per esperonar molta gent que vegi que [la identificació]
és tan necessària com possible", ha afirmat el conseller d'Exteriors,
Raül Romeva, que aquest dimecres ha lliurat la memòria de la intervenció
arqueològica i l’informe d’identificació genètica als familiars --un
dossier enquadernat que ha escenificat el traspàs de les restes--. Diu
el conseller que no es pot construir un país "en base a la desmemòria" i
que seguiran atenent les demandes dels familiars de desapareguts.
Aquest divendres, sense anar més lluny, presentaran el Pla de Fosses
perquè el cas de Tremp no sigui una excepció. Tot i que Romeva ha
defugit quan se li ha preguntat pel cost econòmic que tot plegat suposa
--"els diners no han de ser cap excusa", "el que cal és voluntat
política"--, la presidenta de l'entitat memorialística Memòria de
Mallorca, Maria Antònia Oliver, ja va avançar que el cost d'exhumar i
identificar un cos podia rondar el miler d'euros.
Dissabte,
després d'una recerca d'onze anys --ha estat una qüestió de
"tossuderia", diuen els familiars-- i la col·laboració de la Generalitat
i el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, la
família Santolaria podrà enterrar les restes de Vicente.
Juan
Santolaria, el fill d'un nebot de Vicente, professor de filosofia i
també el familiar que ha liderat la recerca, explica els detalls. Ho
faran a Cirat, el seu poble, al costat de la seva mare i embolcallat amb
una bandera vermella i negre per reivindicar que Vicente era
anarquista. Després Juan treu un llapis de memòria minúscul. Allà, hi té
tots els documents digitalitzats que ha anat recopilant amb els anys
d'ençà que, en morir el seu pare, ell intensifiqués la investigació per
trobar les restes de Vicente. Diu que aprofitava les guàrdies de
l'institut per, amb paciència, anar-los llegint. Conserva l'acta on
acusen Vicente d'incitació a la rebel·lió i de crema de sants --raó per
la qual va ser condemnat a 16 anys de presó dels quals va complir-ne 2 i
mig--, el text on l'acusen d'auxiliar els maquis el 1948 i també
l'informe amb l'autòpsia en què el franquisme determina que el detingut
en mans de la Guàrdia Civil es va suïcidar. La família, però, no es creu
la versió oficial dels fets. L'anàlisi forense tampoc ha pogut
confirmar.
Juan
ha triat una corbata tricolor a rombes per atendre els mitjans. "Què
els hi desitjaria a les famílies que segueixen buscant els seus
desapareguts?", li demana un dels periodistes. Ell respon que els envia
un missatge de força, conscient que sovint molta gent té una edat
avançada i ha de deixar la lluita a mig camí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada