MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 7 de desembre de 1928 va néixer a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) Avram Noam Chomsky

El 25 de novembre de 1992 va ser professor convidat de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona  

Avram Noam Chomsky: 

El  7 de desembre del 1928 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el científic, lingüista, filòsof anarquista i professor, emèrit de lingüística, a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) Avram Noam Chomsky, fill de l'estudiós d'hebreu William Chomsky, qui provenia d'una població d'Ucraïna més tard escombrada pels nazis. La seva mare, Elsie Chomsky (o Simonofsky de soltera), provenia del que ara es coneix com Bielorússia, però a diferència del seu marit, ella va créixer als EUA i parlava l'anglès ordinari de Nova York. Avram [אברם] és un nom hebreu que significa "pare superior" ("Abram" en català), pres de la figura bíblica (vegeu Gènesi 12: 1) més tard coneguda com a "Avraham", que significa "pare de molts" ("Abraham" en català) (vegeu Gènesi 17: 5).Noam (נועם) és un nom hebreu que significa "agradable" (versió masculina de la femenina No'omi; català: "Naomi", "Noemi" o "Noemí"). Chomsky és un nom rus Хомский. 

La seva primera llengua fou el jiddisch, però Chomsky diu que entre la seva família era "tabú" el fet de parlar-lo. En descriure la seva família, parla d'una mena de gueto jueu, dividit en un cantó "jiddisch" i un cantó "hebreu", i alinea més la seva família amb aquest darrer, i diu que va créixer "immers en la literatura i cultura hebrees". A l'edat de vuit o nou anys, Chomsky passava cada nit de divendres llegint literatura hebrea. Molts anys després, seria ell qui donaria classes d'hebreu. Tot i això, i tot i el seu treball lingüístic que va portar a terme durant la seva carrera, Chomsky assegura que "l'única llengua que parlo i escric amb competència és l'anglès".

Chomsky recorda que el seu primer article, el va escriure als deu anys d'edat i que tractava sobre l'expansió del feixisme a continuació de la caiguda de Barcelona el gener de 1939. Als dotze o tretze anys, s'identificaria més plenament amb la política anarquista.

A Chomsky, se li atribueix la creació de la teoria de gramàtica generativa, sovint considerada la contribució més significativa en el camp de la lingüística teòrica del segle XX. També va ajudar a l'impuls de la revolució cognitiva en psicologia amb la seva revisió de l'obra de B. F. Skinner Conducta Verbal, que va qüestionar l'apropament conductista a l'estudi de la ment i del llenguatge predominant en els anys 50. La seva visió naturalista en l'estudi del llenguatge també ha afectat la filosofia del llenguatge i la filosofia de la ment. A Chomsky, també li és atribuït l'establiment de l'anomenada jerarquia de Chomsky, una classificació dels llenguatges formals en termes del seu poder generatiu.

A més del seu treball lingüístic, Chomsky és àmpliament conegut pel seu activisme polític, i per la seva crítica a la política exterior dels EUA i d'altres governs. Chomsky es descriu a ell mateix com un socialista llibertari, un simpatitzant de l'anarcosindicalisme, i sovint és considerat una peça clau intel·lectual en la branca esquerrana de la política dels EUA.

Segons l'Arts and Humanities Citation Index (Índex de cites d'arts i d'humanitats), entre 1980 i 1992, Chomsky fou citat com una font amb més freqüència que cap altre autor, i fou la vuitena font més citada de totes.

El 1945, va començar a estudiar filosofia i lingüística a la Universitat de Pennsilvània, aprenent del filòsof C. West Churchman i del lingüista Zellig Harris.

El 1949, Chomsky es va casar amb la lingüista Carol Schatz. Van tenir dues filles, Aviva (1957) i Diane (1960), i un fill, Harry (1967).

Chomsky va rebre el doctorat en lingüística de la Universitat de Pennsilvània l'any 1955. Va conduir molta de la seva recerca doctoral durant quatre anys en la Universitat Harvard com a Harvard Junior Fellow. En la seva tesi doctoral, va començar a desenvolupar algunes de les seves idees sobre lingüística, i va elaborar-les en el seu llibre Estructures sintàctiques del 1957, potser la seva obra més coneguda en el camp de la lingüística.

Chomsky va passar a formar part del Massachusetts Institute of Technology (MIT) el 1955 i, el 1961, fou designat professor del Departament de Llengües Modernes i Lingüística (ara és el Departament de Lingüística i Filosofia). Des del 1966 fins al 1976, va portar el professorat de Llengües Modernes i Lingüística Ferrari P. Ward. El 1976, va ser designat Institute Professor. Chomsky ha estat donant classes al MIT de forma continuada des de fa 50 anys.

Fou durant aquest temps que Chomsky va esdevenir més afí a la política: va esdevenir un dels líders opositors a la Guerra del Vietnam amb la publicació del seu assaig La responsabilitat dels intel·lectuals en el The New York Review of Books, el 1967. Des de llavors, Chomsky ha estat ben conegut per les seves postures polítiques, fent xerrades sobre política per tot el món, i escrivint nombrosos llibres. La seva influent crítica a la política exterior dels EUA i a la legitimitat del poder dels EUA, ha fet d'ell una figura destacada. Tot i que els sectors de l'esquerra el segueixen, té creixents crítiques dels sectors neoliberals, així com de la dreta extrema.  És d’interès la seva oposició a la histèria política arran dels atacs de l’onze de setembre. L'adjectiu epònim chomskià s'utilitza per a fer referència a les seves idees, un terme que Chomsky ha menyspreat per no tenir sentit i per pertànyer a "la història de la religió organitzada". Aquest terme s'ha utilitzat sovint en referència a les seves idees lingüístiques, més que no pas a les polítiques. 

A la Universitat de Girona el 1992 

El 25 de novembre de 1992 va ser professor convidat de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona (UdG) fent el seminari Language and the “cognitive revolutions”. Universitat de Girona. En una roda de premsa, a preguntes dels diaris gironins va exposar un profunt pensament netament anarquista.

Estructures sintàctiques fou un extracte del seu llibre Estructura lògica de la teoria lingüística (1955-1975), en el qual introdueix les gramàtiques transformacionals. La teoria atorga a les elocucions (seqüències de paraules) una sintaxi que pot ser àmpliament caracteritzada per una gramàtica formal; en particular, una gramàtica lliure de context estesa amb regles transformacionals. Planteja la hipòtesi que els infants tenen un coneixement innat de l'estructura gramatical bàsica comuna a totes les llengües humanes (per exemple, assumeixen que qualsevol llengua amb què es trobin és segurament d'una mena restringida). Aquest coneixement innat és sovint referenciat com la gramàtica universal. Hom argumenta que el modelatge del coneixement del llenguatge fent ús d'una gramàtica formal justifica la "productivitat" del llenguatge: amb un joc limitat de regles gramaticals i un joc finit de termes, els humans som capaços de produir un nombre infinit de frases, incloses les frases que ningú hagi dit prèviament.

Els principis i paràmetres (P&P) desenvolupats en les seves Lectures a Pisa de 1979, més tard publicades com Lectures sobre recció i lligaments (LGB), fan una forta crida vers la gramàtica universal. Els principis de la gramàtica subjacents a les llengües són innats i fixats, i les diferències entre les llengües del món poden ser caracteritzades en termes d'adequació de paràmetres en el cervell (tals com el "paràmetre proesment" (pro-drop parameter), la qual cosa indica si sempre es requereix un subjecte explícit, com en anglès, o si pot ser opcionalment esmentat, com en català), els quals paràmetres són sovint semblants a interruptors. (D'aquí el terme "principis i paràmetres", sovint donat a la seva argumentació). Des d'aquesta visió, un infant que aprèn una llengua necessita adquirir només els ítems lèxics necessaris (paraules, morfemes gramaticals i fraseologia), i determinar-hi l'adequació de paràmetres adient, la qual pot ser duta a terme basant-se en uns quants exemples clau.

Aquells qui proposen aquesta visió argumenten que el pas en el qual un infant aprèn llengües és inexplicablement ràpid, si no fos perquè els infants tenen una habilitat innata per a aprendre llengües. Tots els infants d'arreu del món segueixen els mateixos passos a l'hora d'aprendre una llengua, i el fet que facin determinats errors característics segons van aprenent la seva primera llengua, mentre que d'altres mai tenen lloc (i, segons Chomsky, haurien de tenir lloc si fos utilitzat un mecanisme d'aprenentatge purament general més que no pas un d'específic per al llenguatge), apunta tot plegat al factor innat. 

Més recentment, en el seu Programa minimalista (1995), alhora que manté el concepte bàsic de "principis i paràmetres", tracta de fer una àmplia revisió de la maquinària lingüística involucrada en el model LGB, traient tot allò superflu fins a deixar els elements imprescindibles. Fa també una aproximació a l'arquitectura de la facultat humana del llenguatge que emfasitza els principis d'"economia" i "disseny òptim", i amb això fa una aproximació derivacional a la generació, en contrast amb l'aproximació representacional del clàssic "P&P".

Les idees de Chomsky han tingut una forta influència sobre els investigadors de l'adquisició del llenguatge en els infants, tot i que alguns d'ells no recolzen les teories chomskianes, i defensen més les teories emergentistes o connexionistes, així com redueixen la llengua a una instància dels mecanismes de processament general del cervell.

La visió de Chomsky de la sintaxi, sovint anomenada gramàtica derivativa, tot i ser bastant popular, ha estat qüestionada per molts, especialment per aquells qui treballen fora dels EUA. Les anàlisis sintàctiques chomskianes solen ser molt abstractes, i acostumen a estar fortament basades en precises investigacions sobre els límits entre les construccions gramaticals i les no gramaticals en una llengua. Hom podria comparar-ho amb els anomenats casos patològics que juguen un important paper en matemàtiques. Tals judicis de gramaticalitat només poden ser portats a terme per un parlant nadiu i, així, per raons pragmàtiques, aquests lingüistes sovint es concentren en les seves pròpies llengües nadiues o en les llengües que dominen més, generalment, anglès, francès, alemany, neerlandès, italià, japonès o alguna de les llengües xineses.

De vegades, les anàlisis de la gramàtica generativa trontollen quan són aplicades a llengües no estudiades fins llavors i, de fet, s'han succeït els canvis en la gramàtica generativa a causa de l'augment de les llengües analitzades. Així i tot, les reivindicacions fetes sobre els principis universals de la lingüística han esdevingut més forts, més que no pas més febles, a mesura que passava el temps. Faci'n d'exemple la suggestió feta als anys 90 per Richard Kayne, segons la qual totes les llengües tenen de manera subjacent un ordre en les paraules del tipus Subjecte-Verb-Objecte, i que no hagués semblat plausible temps enrere en els anys 60. Una de les principals motivacions que hi ha darrere d'una postura alternativa, la postura funcional-tipològica o tipologia lingüística (sovint associada a Joseph Greenberg), és el fet de basar les hipòtesis dels principis universals de la lingüística en l'estudi d'una varietat de llengües tan extensa com possible, així com el fet de classificar la variació vista, i formar teories basades en els resultats d'aquesta classificació. La visió chomskiana és massa profunda i dependent del coneixement del parlant nadiu, bé que ha estat aplicada a tota mena de llengües.

El treball de Chomsky en lingüística ha tingut implicacions importants sobre la psicologia i sobre el seu rumb durant el segle XX. La seva teoria de gramàtica universal fou vista per molts com un desafiament directe a les teories conductistes (behaviorists) establertes a l'època, i va tenir conseqüències importants quant a la comprensió de com una llengua (o llenguatge) és apresa pels infants i que és exactament l'habilitat per a interpretar-la. Molts dels principis més bàsics d'aquesta teoria són ara acceptats en alguns cercles, tot i que no necessàriament ho són les reivindicacions més bàsiques fetes amb els principis i paràmetres (descrits anteriorment).

El 1959, Chomsky va publicar una crítica del Conducta Verbal de B. F. Skinner, un llibre en el qual Skinner oferia una explicació del llenguatge en termes conductuals. Segons Skinner, el llenguatge no era el mateix segons les circumstàncies en què fos utilitzat (per exemple, demanar un got d'aigua ho considerava una resposta funcionalment diferent a la resposta a la demanda d'un got d'aigua). Aquestes respostes diferents en termes funcionals, les quals requerien explicacions per separat, contrastaven de manera cridanera amb les nocions tradicionals del llenguatge i l'apropament psicolingüístic de Chomsky, el qual se centrava en la representació mental de paraules i assumia que una paraula, un cop apresa, apareixeria en totes les funcions. 

Hom ha al·legat que la crítica de Chomsky a la metodologia de Skinner i les assumpcions bàsiques va asfaltar el camí cap a la revolució cognitiva, el moviment de la psicologia americana entre els anys 50 i els 70, adquirint més caire cognitiu que no pas conductista. En la seva obra del 1966 Lingüística cartesiana, Chomsky presenta les facultats humanes per al llenguatge com el model d'investigació en algunes àrees de la psicologia. Moltes de les concepcions actuals de com treballa la ment provenen directament de les idees de les quals Chomsky fou l'autor més infuent.

Hom hi distingeix tres idees clau: La ment és cognitiva. La ment conté estats mentals, creences, dubtes, etc. La visió prèvia a aquest postulat ho negava, amb l'argument que només existeixen relacions lògiques (del tipus Si tu em preguntes si vull X, jo diré que sí). Chomsky, en canvi, argumentava que la manera d'entendre la ment tenint en compte l'existència de creences o fins d'estats mentals inconscients havia de ser certa. Una àmplia part d'allò que un adult pot fer és innat. Un nadó no és capaç de parlar automàticament una llengua. Però tothom neix amb un potencial per a aprendre la llengua i que ens permet absorbir diverses llengües en les edats més primerenques. Alguns psicòlegs han estès aquesta tesi més enllà del llenguatge. Cal dir, però, que els conductistes tampoc no recolzaven la idea que els infants fossin una tabula rasa en néixer. Concepte de modularitat. La ment està formada d'una matriu de subsistemes especialitzats que, tot i interaccionar, tenen uns fluxos d'intercomunicació limitats. Aquesta idea contrasta amb la idea anterior, segons la qual qualsevol informació de la ment podia ser accedida per qualsevol altre procés cognitiu (per exemple, les il·lusions òptiques no poden ser apagades fins i tot quan se sap que són il·lusions).

Chomsky està molt en desacord amb la crítica postestructuralista i postmoderna de la ciència. Així mateix, compara la denigració feta sobre els físics jueus en l'època nazi, amb les crítiques a l'anomenada white male science (un prejudici sobre la recerca científica realitzada exclusivament per humans caucàsics).

Els models chomskians han estat utilitzats com a base teòrica també en altres camps, a part dels exposats fins ara. La "jerarquia de Chomsky" sol ser ensenyada en els cursos de ciències informàtiques, ja que dóna un cop d'ull als diversos tipus de llenguatges formals.

La jerarquia també es discuteix en els cercles matemàtics, en especial entre els combinatorialistes. Certs aspectes de la fisiologia evolutiva es desprenen de la recerca duta a terme per Chomsky.

El 1984, el premi Nobel en Medicina i Fisiologia Niels K. Jerne va utilitzar el model generatiu de Chomsky per a explicar el sistema immunitari de l'ésser humà, fent paral·lelismes entre la gramàtica generativa i diversos aspectes de les proteïnes. La lectura que féu Jerne a Estocolm en el lliurament del premi Nobel fou La gramàtica generativa del sistema immunitari. 

També influí en el nom d'un ximpanzé, anomenat en un principi Nim Ximpsky, i finalment Noam Chomsky, i que va tenir el mèrit d'aprendre més de 125 signes del llenguatge gestual americà (ASL).

Chomsky ha estat una de les persones dels EUA políticament social revolucionàries més conegudes. Es defineix a ell mateix anarquista, com un filòsof polític que es caracteritza per desafiar i intentar eliminar tota mena de jerarquia injustificada. S'identifica especialment amb el corrent anarcosindicalista. D'ací prové la seva militància en el sindicat Industrial Workers of the World (IWW). A diferència d'altres anarquistes, Chomsky no està totalment en contra de la política electoral. Durant les eleccions dels EUA, va instar els ciutadans a votar a favor del seu representant local demòcrata per tal d'allunyar els republicans dels poder, i a donar molt més suport als candidats verds allà on no hi hagués risc de victòria republicana. De vegades, també s'ha definit com un socialista llibertari.

En resposta a les declaracions oficials dels EUA sobre la guerra al terrorisme, Chomsky ha esgrimit que la font principal del terrorisme internacional no és altra que els majors poders del món, encapçalats pels EUA. Utilitza la definició de terrorisme d'un manual de la US Army: el terrorisme és l'ús calculat de violència o d'amenaça de violència per a inculcar por, amb la intenció de coercir o d'intimidar governs o societats en l'assoliment de fites que són generalment de caràcter polític, religiós o ideològic. Tot i la contundent crítica al terrorisme, no li resta eficiència: la violència sempre ha funcionat. Però va més enllà i no tan sols s'oposa al terrorisme, sinó (tot i que en termes globals) a qualsevol altra forma de violència o autoritat; així, la justifica si amb aquesta es pot evitar un abús d'autoritat molt més perniciosa. Aquesta justificació li ha valgut una pluja de crítiques, no sols ara, sinó des de la seva oposició a la Guerra del Vietnam. Més que una justificació de determinada violència, fa una crítica a la cega i sistemàtica condemna a aquesta.

Chomsky ha estat un gran crític del govern dels EUA, i la crítica de la seva política exterior ha estat un tema recurrent en els seus escrits polítics. En dóna dues raons: Chomsky creu que el seu treball pot tenir més impacte si es dirigeix contra el seu propi govern. Com que els EUA són l'actual superpotència mundial, actua de manera típicament ofensiva com a tal superpotència que és. La crítica també va dirigida sovint al deixar passar de la Unió Soviètica.  

Un dels comportaments típics de les superpotències, argumenta Chomsky, és voler organitzar el món al seu voltant utilitzant mitjans militars i econòmics. Així, suggereix que si el govern dels EUA es va involucrar en la Guerra del Vietnam i en el conflicte d'Indoxina va ser perquè les aspiracions socialistes de Vietnam del Nord, la Pathet Lao, i els Jèmers Vermells anaven en contra dels interessos econòmics dels EUA. De la mateixa manera, ha criticat la política estatunidenca en els països de Centreamèrica i Sud-amèrica, així com el suport a Israel, Aràbia Saudita i Turquia. Però aquesta política del govern EUA també es mou per l'anomenada amenaça del bon exemple o de la teoria del dòmino. Segons aquesta idea, cal intervenir en un país (com Guatemala, Laos, Nicaragua o Grenada), perquè tot i no tenir interessos econòmics directament, l'èxit d'un model independent que no consideri els EUA com a centre pot suposar un exemple a seguir per altres països en els quals sí que hi tenen interessos econòmics (i d'aquesta manera els EUA en perdrien el monopoli). Aquestes argumentacions fan també sospitoses les polítiques de la Guerra Freda, deixant de banda la paranoia antisoviètica, i fent esment del desig de predominança ideològica i econòmica dels EUA en el món: interessa estabilitat, i en conseqüència, seguretat per a les classes altes i per a les grans multinacionals. Aquest pensaments els desenvolupa a fons en Allò que realment vol l'oncle Sam. Cal dir que no fa crítica sistemàtica dels EUA, dels quals admira la seva llibertat d'expressió, superior, segons ell, a la d'altres democràcies com l’Estat francès i Canadà. És un fervent detractor de la supressió governamental de la llibertat d'expressió.

Chomsky critica la globalització. Resumeix el procés amb la frase vi vell, ampolles noves: el motiu de la globalització és el de sempre, el d'aïllar la població general dels processos de presa de decisions importants. Ara els centres de poder són les corporacions transnacionals i els bancs supranacionals. Segons Chomsky, el poder transnacional corporatiu està desenvolupant les seves pròpies institucions de govern.

Atenent a les idees de Chomsky, un dels estratagemes principals ha estat la cooptació de les institucions d'economia global establertes al final de la Segona Guerra Mundial, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, i han postulat l'adhesió de països en vies de desenvolupament al límit del seu pressupost i la realització d'ajustos que sovint inclouen retallades socials i programes armamentístics. El FMI recolza i canalitza préstecs vers aquestes reformes. Per a Chomsky, la construcció d'institucions globals tals com l'Organització Mundial del Comerç, el GATT (General Agreement on Tariffs and Trade, l'Acord General sobre Tarifes i Comerç), la NAFTA (North American Free Trade Agreement, Acord per al Lliure Comerç dels EUA), o el MAI (Multilateral Agreement on Investment, Acord Multilateral per a la Inversió), constitueix tot plegat una nova manera d'assegurar els privilegis de l'elit i de minar la democràcia.  

Per a Chomsky, aquestes mesures d'austeritat neoliberals asseguren que els països més pobres juguin el seu paper simplement proveint el primer món de treball barat, matèries primeres i oportunitats d'inversió. A més a més, aquesta mena de corporacions tenen el poder d'amenaçar amb la deslocalització, i per tant també els treballadors del primer món queden més controlats. En va més enllà, i redefineix el mot globalització com la integració econòmica promoguda per les corporacions, més que no pas com la internacionalització que es pretén atribuir a l'esmentat concepte. No li agrada que s'utilitzi el terme antiglobalització per a descriure el moviment per a la justícia medioambiental ni social. Entén per comerç lliure una barreja de liberalització i de protecció dissenyada pels principals arquitectes policials al servei dels seus interessos. En els seus escrits, Chomsky presta atenció als moviments de resistència front a la globalització. En el seu assaig The Zapatista Uprising (L'alçament zapatista) descriu el desafiament dels zapatistes a la NAFTA. També ha atorgat el mèrit de la decadència del Multinational Agreement on Investment als esforços dels activistes. La veu de Chomsky fou una part important de la crítica que va consolidar la base per als diversos grups que es van unir per manifestar-se contra l'Organització Mundial del Comerç a Seattle l'any 1999. 

Pensament bakuninista 

Chomsky s'oposa de manera profunda al capitalisme d'Estat corporatiu practicat pels EUA i els seus aliats. Recolza moltes de les idees de l'anarquista revolucionari Mikhail Bakunin (idees socialistes llibertàries), i predica la llibertat econòmica a més del control de producció pels mateixos treballadors, i no pas que propietaris i caps dirigeixin i controlin llurs decisions. A això es refereix amb el terme socialisme real, i descriu el socialisme d'estil stalinista com similar en termes de controls totalitaris al capitalisme d'estil nord-americà, i afegeix que ambdós són sistemes basats en tipus i nivells de control, més que no pas en organització o en eficiència. En defensa de la seva tesi, Chomsky apunta que la filosofia de Frederick Winslow Taylor sobre el comandament científic fou la base organitzativa per al moviment d'industrialització massiva de la Unió Soviètica, així com del model corporatiu estatunidenc.

En aquest mateix sentit, Chomsky ha enfocat les idees de Bakunin sobre l'Estat totalitari com a prediccions del brutal Estat policial que va esdevenir la Unió Soviètica. Sovint rememora la postura de Bakunin: “... si agaféssim el més ardent dels revolucionaris, i li atorguéssim el poder absolut, en un any seria fins i tot pitjor que el tsar”, la qual postura desenvolupa la idea que l'Estat tirànic de l’antiga URSS tingué les seves arrels en la concepció leninista del control de l'Estat. El regim stalinista, Chomsky sovint l'ha descrit com un fals socialisme i ha considerat la decadència de la Unió Soviètica com una petita victòria per al socialisme, més que no pas per al capitalisme, que és el contrari del que sovint es diu a nivell mediàtic.  

El 1973, s'edita For Reasons of State (Per raons d'estat), una obra en què s'argumenta que una societat podria funcionar sense treball retribuït, al contrari d'un sistema capitalista, que és més un sistema autoritari en el qual la gent és esclava del sou i en el qual les decisions són preses per un comitè centralitzat. Per a ell, la població d'una nació hauria de ser lliure a l'hora d'escollir un treball. La gent seria lliure de fer allò que volgués, i el treball que escollirien voluntàriament seria gratificant per se amb el valor afegit de ser socialment útil. La societat funcionaria sota un sistema d'anarquia pacífica, sense Estat i sense institucions de govern. El treball que sempre ha estat poc atractiu per tothom, si és que n'hi ha hagut, seria distribuït equitativament entre tots.

Tot i ser molt crític amb la Unió Soviètica durant els anys 60 i 70, Chomsky fou més positiu a l'hora d'assessorar els moviments comunistes a Àsia. Va lloar allò que ell considerava les arrels del comunisme xinès i vietnamita, tal com queda palès en el seu assaig del 1968 Objectivity and Liberal Scholarship (Objectivitat i erudició lliberal); creu que hi ha certs aspectes similars amb el moviment anarquista de l'Estat espanyol dels anys 30, el qual admira molt. Alhora, dóna un toc d'atenció al fet que l'escala de la Revolució xinesa és molt gran i els estudis en profunditat massa escassos, i sens dubte seria temerari intentar fer-ne una avaluació general. El desembre del 1967, va dir, mentre participava en un fòrum de Nova York, que a la Xina un hi pot trobar coses que són realment admirables, i que la Xina és un important exemple d'una nova societat, en la qual va haver-hi esdeveniments molt interessants i positius a nivell local, i on es va basar el bon tracte de la col·lectivització i comunització, en la participació en massa, i va tenir lloc només després d'haver-se fet entendre a la pagesia. 

De manera similar, va dir, referint-se al Vietnam, que tot i que sembla haver-hi un alt grau de participació democràtica en els nivells regionals i locals, el poder de planificació encara està centralitzat i en mans de les autoritats estatals.

No obstant això, anys després, Chomsky va expressar una crítica més forta a l'Estat stalinista xinès. Així, en un assaig de l'any 2000 amb el títol de Millennial Visions and Selective Vision (Visions mil·lenàries i visions selectives), Chomsky en fa referència com a règim totalitari, i hi descriu les terribles atrocitats produïdes per la fam que van afectar entre 25 i 40 milions de persones entre 1958 i 1961, com a conseqüència del gran salt endavant (Great Leap Forward). N'ha tret una analogia entre la fam xinesa i les morts produïdes per desnutrició a l'Índia, i n'ha fet directament responsable d'aquesta darrera al capitalisme democràtic.

Chomsky també s'ha centrat en l'anàlisi dels mitjans de comunicació socials, o mass media, en especial als EUA. Els acusa de coaccionar el diàleg per a promoure els interessos de les corporacions i del govern.

Aquest tema és tractat amb més profunditat en el seu llibre (junt amb Edward S. Herman) Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media (Fàbriques de consens: l'economia política dels mitjans de comunicació). Per a recolzar l'existència del seu model de propaganda, hi detalla diversos casos. Segons el model de propaganda, les societats més democràtiques com els EUA són mitjans de control subtils i no violents (a diferència dels sistemes totalitaris), en què la força física pot ser emprada per a coaccionar la població general. Hi ha una cita coneguda de Chomsky que diu que "la propaganda és a la democràcia, allò que la repressió és a un estat totalitari".

El model pretén atribuir-li causes econòmiques més que no pas causes conspiratives. Esgrimeix que tal parcialitat deriva dels cinc filtres que la notícia acostuma a passar abans de sortir a la llum, a saber: 1.- El primer "filtre", la propietat, denota que la majoria dels mitjans són propietat de grans grups o corporacions. 2.- El segon, els fons, denota que la majoria de distribucions es fonamenten en llur publicitat, no en llur audiència (lector, televidents...). Per tant, com que són empreses orientades a la venda de productes a unes altres empreses (els publicitats), el model espera que les notícies publicades reflecteixin els desitjos i valors de les esmentades empreses. 3.- La font. Els mitjans de comunicació depenen d'institucions governamentals i de grans empreses amb forta parcialitat a l'hora de proveir molta de la informació. 4.- Els grups de pressió, que persegueixen els mitjans per suposada parcialitat quan van massa lluny. 5.- Normes, el cinquè filtre, fa referència a les concepcions que tenen els periodistes en comú. (Nota: en el text original, publicat el 1988, el cinquè filtre era l'"anticomunisme". Però, amb la caiguda de la Unió Soviètica, ha estat ampliat per a permetre canvis en l'opinió pública).

El model pretén descriure com els mitjans de comunicació formen un sistema descentralitzat, no conspiratiu i molt poderós de propaganda, i són capaços de mobilitzar el consens públic sota les seves perspectives i alhora donant l'aparença de consentiment democràtic. 

Chomsky i Herman van provar empíricament el seu model agafant "exemples aparellats", és a dir, parells d'esdeveniments que fossin objectivament similars excepte en relació a determinats interessos. Per exemple, van intentar demostrar que, en casos en què un "oficial enemic" fa una cosa (com ara assassinar un oficial religiós), la premsa ho investiga a fons i dedica un gran cobriment a la notícia; però quan el govern local "enemic" o un aliat fa igual (o una cosa pitjor), la premsa enfonsa la història. També van provar el seu model contra el cobriment periodístic de l'ofensiva Tet que va tenir lloc en la Guerra del Vietnam, ja que sovint hom el considerava el millor exemple de premsa lliure i independent.

Un fort opositor a aquesta mena d'anàlisis és Víctor Davis Hanson, de la Institució Hoover. Ell i altres crítics veuen la idea de la "fàbrica de consens" com el reciclatge de la idea marxista de "falsa consciència", segons la qual les masses han estat tan manipulades que no tenen la perspectiva ni la intel·ligència per a veure més enllà de la propaganda, i necessiten intel·lectes superiors com Chomsky perquè els assenyali la veritat suprema. Arch Puddington, de la Institució Hoover, també el critica per no tenir evidència empírica sobre el cobriment que fan els mitjans, especialment en referència al tractament dels mitjans de comunicació de Cambodja i Timor Oriental.

Un altre crític, Stephen J. Morris, avalua el "model de propaganda" de Chomsky i Herman amb la revisió de l'anàlisi que van fer del cobriment dels mitjans durant la supremacia dels Jèmers Vermells, a Cambodja. Per una banda, Chomsky i Herman parlen de "ràbia i enuig dirigits contra els Jèmers Vermells" a principis del 1977, any en què Cambodja era enemiga dels EUA, mentre que la violació dels drets humans dels aliats de Corea del Sud i Xile foren tractats amb menor abast. Per una altra banda, J. M. Metzl (Responses to Human Rights Abuses in Camboia, 1975-1980, o Respostes a les violacions dels drets humans a Cambodja, 1975-1980), analitza una major intensitat en el cobriment dels mitjans a Cambodja quan apareixien esdeveniments amb repercussions internacionals, però que ja havien desaparegut el 1977. Metzl també contradiu Chomsky i Herman en dir que un de cada vint articles publicats sobre Cambodja feien referència a la violència política dels Jèmers.

Chomsky va créixer en un ambient jueu sionista. El seu pare fou mestre de llengua hebrea, que ensenyava en una escola religiosa. A més, a Chomsky, li fascinava la política de l'ala esquerrana del sionisme, i fins i tot es va plantejar anar a Palestina, potser a un quibuts, per intentar ajudar en la cooperació arabojueva (postura oposada a un estat jueu, per la qual cosa sovint hom ha dit que té postures antisionistes). 

Chomsky critica de manera contundent les polítiques d'Israel sobre els palestins i els veïns àrabs. El seu llibre The Fateful Triangle (o El triangle de la discòrdia) és considerat com un dels primers textos sobre el conflicte Israel-Palestina, des d'un vessant que critica la política israeliana i el suport dels EUA a aquesta. També ha acusat l'estat d'Israel per haver practicat un "assessorament en terrorisme d'estat" (venda d'armes a la Sud-àfrica de l'apartheid i països llatinoamericans que ell considera cadells dels EUA, com Guatemala l'any 1980, i suport paramilitar, com la Contra de Nicaragua). Mots que ha utilitzat Chomsky vers l'estat israelià són "estat mercenari", "Esparta israeliana", i "dependència militaritzada de l'hegemonia dels EUA". A més a més, ha vessat crítiques ferotges contra els sectors de la comunitat jueva dels EUA, pel seu intens paper a l'hora d'obtenir suport dels EUA, i els acusa d'equiparar "antisemitisme" amb "oposició a l'estat d'Israel".  

Chomsky, sovint, ha criticat els intel·lectuals i acadèmics reconeguts públicament, bàsicament per dos motius: 1.- Funcionen com una classe a part, distingida per utilitzar un llenguatge inaccessible per a la gent de fora dels cercles acadèmics, i que crea una certa exclusió més o menys deliberada. Així, es crea un concepte distorsionat del terme "intel·lectual", fent entendre que és quelcom restringit a gent que exerceix un gran treball mental, sovint en universitats i acadèmies, com si aquest treball no fos realitzat per mecànics, artesans, etc. (tothom utilitza, sovint intensament, la ment). 2.- Els "intel·lectuals" pretenen ser una classe especial encarregada de pensar per la societat, encarregada d'assessorar a qui estigui en el poder, i dient a tothom què ha de pensar i què no.

Chomsky defensa l'ús d'un llenguatge proper, a l'hora de parlar a l'audiència que no és "elit", tot i saber que la temàtica potser és complexa. I encoratja l'esmentada audiència a qüestionar tot aquell marc que no entenguin i que sigui ple de paraules fosques i de retòrica, el qual generalment és acceptat obedientment. Equipara, en termes globals, molt del treball teòric i filosòfic amb la pseudociència, tot i que sovint el considera interessant, però allunyat dels problemes reals.

Per exemple, per entendre la física de partícules, Chomsky ha consultat amics que treballen en la matèria i li han sabut explicar amb paraules senzilles, o directament s'ha interessat pel tema i n'ha après més per tal d'entendre-la.

La crítica a Chomsky li recrimina el rebuig a les "eines teòriques". En aquest sentit, S. Žižek les veu indispensables, i creu que la necessitat d'usar un llenguatge més proper neix de la negativa de la població a perdre temps en l'aprenentatge, car sovint la gent ja té prou amb els seus problemes, i a més ja ho deixen en mans dels especialistes. Hom qüestiona si el desinterès per la teoria, el té per tenir audiències amb manca d'educació formal, o si el té per la crítica als poders polítics, econòmics i socials dominants.  

La crítica als intel·lectuals, l'ha dirigida especialment contra els EUA (intel·lectuals de després de la Segona Guerra Mundial) i contra França (comunitat d'intel·lectuals de París).

Chomsky va esdevenir un dels opositors a la Guerra del Vietnam més remarcables el febrer del 1967, amb la publicació del seu influent assaig The Responsibility of Intellectuals (La responsabilitat dels intel·lectuals) en el New York Review of Books. En aquesta publicació, critica els intel·lectuals per la seva responsabilitat en no haver informat la societat ni haver advertit de les mentides. A més, provoca un canvi en la tendència d'aquells qui protestaven per la situació ja massa intolerable, car a partir de llavors passarien a resistir (i no pas protestar) l'autoritat. Algunes de les activitats de "resistència" de Chomsky foren negar-se a pagar la meitat de l'impost de la renda, participar en la marxa cap al Pentàgon del 1967, i acabar una nit a presó.

Tot i la popularitat de Chomsky durant la Guerra de Vitnam, un cop acabada, va ser cada cop més marginat pels més importants mitjans de comunicació dels EUA. Els seguidors de Chomsky culpen la incomoditat de les companyies distribuïdores en ser-ne criticada la publicitat. La desacreditació i caricaturització també li va venir de l'«elit», de qui hom creu que va venir la controvèrsia sobre els comentaris de Chomsky vers els Jèmers Vermells.

Tot i això, Chomsky apareixia en els mitjans populars com la CNN, Time Magazine, Foreign Policy i programes de ràdio. I de fet, sovint, s'han justificat amb l'excusa de prestar encara una menor atenció als acadèmics que a Chomsky. El 1979, se'l descriu de la següent manera: Jutjat en termes de poder, rang, noblesa i influència dels seus pensaments, Noam Chomsky és argumentadament l'intel·lectual viu més important d'avui dia, i aquesta manera és utilitzada sovint per a descriure'l.

La marginació en els principals mitjans sembla que va continuar durant molt de temps. Tot i que cal dir que el mateix Chomsky rebutja aparèixer en programes de televisió en els quals hom no pot exposar les seves idees per la limitació del temps de què es disposa, i per l'exigència de ser concís i breu. El seu mitjà preferit és l'escrit. Amb el seu bestseller versat sobre els atacs de l'onze de setembre, 9-11, l'atenció dels grans mitjans de comunicació va tornar cap a ell. I trobem nombroses referències recents en els principals mitjans de comunicació dels EUA. Dita marginació no sembla aparèixer fora dels EUA, com ho demostren les freqüents aparicions en la BBC.

Chomsky és considerat una de les figures d'esquerres més famoses arreu del món, i sovint viatja per Europa i el Tercer Món, a banda dels EUA. Els seguidors, els té arreu del món, i el seu gran poder de convocatòria el fa una personalitat molt sol·licitada, fins i tot una personalitat de culte. La seva popularitat es veu realimentada per les seves intervencions en el Fòrum Mundial Social, per les entrevistes en els mitjans alternatius, pels seus llibres (alguns d'aquests best-sellers internacionals), per les pel·lícules produïdes al voltant del seu pensament (per exemple, Manufacturing Consent -Fàbriques de consens-, del 1992), per la publicitat que li fan artistes mundials com Bono (d'U2), Rage Against The Machine, Pearl Jam, REM, Chumbawamba i d'altres. També ha rebut reconeixements, premis, distincions i guardons d'universitats de mig món.

El novembre del 2014, va signar el manifest «Deixin votar els catalans», juntament amb altres personalitats internacionals, i el 2015, un manifest de suport a Barcelona en Comú.

Bibliografia bàsica:

Rai, Milan (1995). Chomsky's Politics.

Salkie, Raphael (1990). The Chomsky Update.

Barsky, Robert (1997). Noam Chomsky: A Life of Dissent, MIT Press.

Lorenzo González, Guillermo (2001). Comprender a Chomsky: introducción y comentarios de la filosofía chomskyana sobre el lenguaje y la mente.

Horowitz, David, et al. (2004). The Anti-Chomsky Reader.

Miranda Alonso, Tomás (2005). Arquitectura de la mente según Noam Chomsky.